18_L’ACTOR QUE ENTRA
(Valère Novarina. Per a Louis de Funès. Versió de Vicenç Altaió i Patrick Gifreu. Barcelona, Editorial Empúries, 1993. Pàgs. 35-78, fragments.)

L’actor que entra, ve del no-res?

L’actor ve d’on surt. Tots els vespres, davant de tothom, allò que sempre torna a refer és recaure en paraules pels forats. 

Cada vespre l’actor ve a redonar-nos la seva vida, que és una malaltia pròpia de la carn. Si entra, no és per buidar-se dels seus mots, sinó que entra com un suïcida, que ve a girar la seva dansa.

«Un desesperat més acaba de llançar-se a escena». 

Si l’actor no fos el més gran de tots els desesperats que hi ha al món, no entraria; no podria passar el pas, la porta per on entrar a escena – que és una terrible frontera mental, no una porta. Perquè no hi ha porta per entrar a escena.

Quan un actor ha entrat es veu de seguida, si ha passat o no sota la porta, si entra ben destruït, passat pel no-res o no. Si ha passat o no per damunt del propi cos. Es veu en la llum que surt d’ell, que només apareix en aquells que són ben anorreats.

Només ha de posar-se el vestit animalesc de llengües mútiques abans d’entrar.

En l’escena quadrada, en el teatre que és com un cub de vuit dimensions i no estúpidament de tres, l’actor que llença totes les paraules al cap del públic i als punts cardinals, sap bé que l’home no és en l’espai com un animal habitant-lo sinó com un forat negre al mig. Un punt invisible que parla. L’actor ho sap prou bé, que ve a gastar-se fins a tornar-se invisible.

Entra, actor, surt-me del cor, cala’m foc als ossos!

Anem al teatre no per reveure una vegada més la mateixa imatge perpètua del món multiplicat per les trenta-dues posicions dramàtiques, sinó per –com dir-ho?– venir a assistir, en paraules, en carn, i de veritat, venir a ajudar un que intenta redansar una gran dansa de silenci, de sorpresa, de música, de despossessió.

L’actor prou lúcid és un que s’assassina ell mateix abans d’entrar, un que no entra a escena sense haver caminat per damunt del seu cos, que té per un gos mort. Al qual no dóna més interès que a un cadàver que queda. Tot bon actor que entra ha d’haver caminat per damunt de tot això. Només llavors pot parlar. Com un autèntic desposseït. Com un que no té res. No un que sap. Un despullat. Que només sap el que el cos li ha ensenyat i no res més. Una bèstia ben anorreada. És amb aquesta única condició que pot recordar-se de les paraules, llençar les frases als animals. Llençant-ho tot, renuncia a ell mateix, exterminant tots els gestos, seixanta-sis vegades sobre ell lligat i deslligat, entra no donant cap més interès a ell mateix que a un gos: sap alegrement que l’escena és un forat.

Vet aquí l’actor. Ha entrat dins la solitud de cara a tothom. És un desvestit que em parla. Llanceu-li un abric! No hi ha res de més nu que l’actor. No hi ha al món estat més nu. Quan ha deixat la humanitat i ha entrat en solitud de cara a tothom. Quan ha deixat mort el cos al bastidor, caigut. L’actor no habita el seu cos com una casa de família sinó com una cova d’atzar i de pas obligat. Potser és per això que els vells actors són sublims més lleugerament: perquè ja han començat en el seus cossos la feina de separació.

És un transfigurat que s’avança, un migrador, un ocell forani, que diu adéu als homes d’enfront, un alliberat de l’espai, un que viu en l’aire més lleuger, on esclaten mil paraules per segon sense ningú. No un que fa sinó un que fou. Està en l’escena com un miracle d’aparició, aquell a qui els meus ulls i les meves orelles amb prou feines creuen perquè no puc tocar-lo. Una presència miraculosa fora de l’abast de les mans. És sempre un ressuscitat que entra. Un intocable. Sempre un espectre que m’apareix. Un difunt que avança. Que ve a cometre totes les accions desfetes. Un que és de fora. És l’absència de l’actor que colpeix, no la seva presència.

L’actor que entra a escena franqueja el cos i la presència, passa per sota. No entra a escena sense haver franquejat alguna cosa. No sé què. És perquè jo senti amb ell totes les paraules que cauen de les carns. Sento amb ell tot l’esperit que cau. Torna a dansar en el meu naixement desesperador.

Tot actor que entra és un que vol abandonar l’home, un que passa davant de tothom per destruir les carns, els verbs, els cossos i els esperits. L’home avança en el teatre per no reconèixer-s’hi més. L’actor emet figures negatives, destrueix els gestos que se’ns presten i les paraules que pretenen.

No entris en escena sinó destruït seixanta-sis vegades! Recomença-ho tot en el buit! Tot el que fas, fes-ho amb el buit al voltant. I el teu cos com la negror de l’espai, al teu voltant l’espai i no el cos. Totes les teves paraules no com frases d’un que xerra, sinó com el negatiu d’un pensament. L’actor veritable parla només negant. Porta en escena tota la carn com el negatiu de les paraules. El personatge no és la figura d’una persona que s’expressa sinó la faç blanca i capgirada de l’actor negativament. M’entens? Torna a jugar tot això pel forat que cau! 

Quan l’actor entra no ho sap abans d’entrar, però ho veu clar fent-ho, que l’home és un forat. I que cal jugar fins al límit.

L’actor avança sense nom.

Qualsevol detall es torna més important que el flux central de l’emissió de les paraules.

Efecte, aparts, parèntesis sòcio-gramaticals, contrapeu o peu-de-la-lletra, tot és bo sempre que es trenqui l’emissió del ritme profund, d’aquesta respiració central que sempre s’ha de retrobar en les paraules escrites i que fa que entrar a escena sigui abans que res una possessió, sigui l’intent de reentendre respirar, parar l’orella per això, gastar l’alè, realenar, reentendre veus, recaminar els ritmes del text, mesurar-se amb ell. 

Primer eslògan per aplicar immediatament: «Al treball de taula, sobretot cal capgirar les taules: veure ressorgir, ressuscitar». El segon: «Engolir els calés en l’actor, no en les coses». Tercer: «Tot decorat que es pugui traduir per una idea s’ha de deconstruir immediatament». L’últim: «Tot desplaçament dramatúrgic no s’ha de moure».

El teatre va ser inventat per cremar-hi de nit totes les figures humanes. No és un lloc per fer-hi el valent, aparèixer sobre dues potes, intel·ligent i ben ensinistrat pels dogmates, escarnir l’home, sinó un gran Gòlgota de paper on cremar totes les efígies del cap de l’home.

L’actor pren tota la força de l’odi pur. Passant la porta, no entra sense odi d’ell mateix i maleint set vegades el teatre, el públic, els seus pares i les seves mares i ell mateix. Perquè reinterpreta sempre la seva fi, de cara a l’enemic.

No seràs mai actor si no tens per guia la destrucció. La teva, primer de tot. No dansaràs mai bé si no destrueixes la teva dansa tot dansant, al mateix temps que danses. Per què?... Perquè tot ha estat destruït al mateix temps que creat i hi ha un moviment, encara desconegut per la física, que fa que tota cosa entra al mateix temps que desapareix.

El món ha estat creat i destruït el mateix dia. Tu has estat creat i destruït el mateix dia. Aquesta física, la coneixen avui dia alguns actors. Saben que aporten amb qualsevol cosa la fi al mateix temps. No com una fi en el temps, un desenllaç que conclouria, sinó com una cosa que és a dins. Com un silenci en el so, l’inrevés del gest en l’espai. És per això que l’actor no és un creador orgullós de la seva progenició, sinó un negador profund. L’actor-nat és per ofici negador d’home. A plena llum d’escena es capbussa en l’autèntica nit incomprensible i mostra a l’home que la seva presència aquí és incomprensible. Perquè ha vingut a alterar l’espai, parlar les paraules on no calia, desordenar les pedres taciturnes, pertorbar l’ordre callat de les coses totes soles, invertir les naturaleses, enumerar tot a l’inrevés, conduir l’espai a la nul·litat. Només al teatre es pot veure això, que l’home no és un que és, sinó un que ha vingut a despertar l’ésser. Sigui amb la seva dansa, sigui mossegant.

L’actor que entra sap prou bé que sempre hi ha alguna cosa millor per fer que fer alguna cosa. L’únic artista que no sap fer res. Sense especificitat, sense especialitat: l’únic ofici que no s’aprèn. No sap fer res, només donar les coses en la seva font. L’actor no dansa, és un dansaire que neix. No té partitura sota el braç o en el cap per cantar, ve per agafar el cant en la seva nativitat, entre dues vocals.

El bon actor juga en l’interior, sense que aparegui res per fora, només traça figures en destrucció. Quan parla, és una màquina de renéixer en paraules, no un locutor.

Els mots no moblen l’espai, el fan tenir dempeus. Si els mots flaquegen, tot el decorat va a terra. No vinc al teatre perquè em mostrin alguna cosa, sinó per veure l’actor que menja en la seva manducació invisible totes les meves paraules d’abans.

Tot escenari ben il·luminat ha de ser un forat absolutament negre. Il·luminat només per l’actor, en la seva màquina interior on recrema totes les paraules. És ell que tot ho porta, és sobre ell que tot ho porta. L’actor no entra en el teatre, l’actor s’avança amb tot el teatre entre les dents.

El camí que va dels bastidors a l’escena no és un camí de la penombra a la llum sinó un pas de la llum dins la nit. Entrant en escena, l’actor passa dins la nit: ho ha de veure tot amb els dits, avança per l’escenari com un cec amb els dits ben oberts, un encegat per la llum que veu l’espai, tocant, amb els membres, amb els ulls de dins, tàctils.

Els actors són invidents, amb l’espai a l’interior. Hi veuen per tota la pell.

L’actor no entra sinó per sortir-se’n, se’n va a la ruïna, ve per reperdre’s tot sencer cada vespre, esgotar-se, desposseir-se, acabar. I com tot bon suïcida, la seva gran escola, és el music-hall, perquè ningú no es suïcida tant en escena com un bon artista de varietats.

L’actor que progressa, és a dir el que sap recular de veritat, l’Actor Nul i Perfecte, practica el buit cada vegada més i més, com un esport dur.

«No dansis mai tot sol, dansa amb la solitud».

Tot pensament que no és dansat és fals. Tot pensament sense ritme i que no ha trobat els seus peus. L’actor sap ben bé que el cap camina, que tots els pensaments pugen de les cames i es recorden que vénen dels cossos, que han passat per la prova de les passions, han sortit de les carns per atrapar-nos, fer-nos morir i moure. Hi ha pensaments sense peu i que no dansen: són emesos pels caps sols, s’esgoten de pressa, són idees.

La posició enlairada de l’actor sobre l’escenari, ens enganya. De fet és sempre a baix, molt més baix, més baix que terra, en la fossa, amb les bèsties, en els secrets. El veig pujant molt més baix que els altres, i l’escena com el cim d’un fons, el cim d’un forat.

L’actor té captiu en la mà els cossos respiratoris, el nus dels alens: tots els nostres batecs són amb ell. Tres-cents pits al seu ritme. Captura, és el tenidor de l’alè i un guia per passar en els llenguatges.

L’actor és aquell que sempre ressorgeix. Sap que tota força surt d’una destrucció, que tota força va néixer del seu esgotament, que l’energia ve del no i que el temps reneix.

L’actor que entra sap que no és sobre les taules que entra, sinó per les vies interiors que va, i que és sobre el nostre cap i dins el seu cap que camina.

26/06/2020
Share by: