Assaig de l’espectacle «Molière» de Carlo Goldoni. Companyia del Vers Retrobat, 2019 (Foto María Marín.)
21_PROFESSIONALS I AFICIONATS
(Jean Vilar: El teatre, servei públic. Notes d’Armand Delcampe. Traducció i pròleg de Joan Casas. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Escrits teòrics, núm. 7. Barcelona, 1997. Pàgs. 305-309.)

El professional en art no és aquell que considera que, al marge d’una retribució de totes maneres imposada per les lleis, no hi ha existència possible del seu art.

El professional, el de teatre en particular, és aquell que, volent o sense voler, va fins al final del seu destí d'intèrpret i, assumint alegrement aquesta funció de vegades dolorosa, ofereix als altres la màxima precisió de la seva tècnica i la lliçó més seductora.

L'època moderna tendeix sovint a oposar les nocions d'aficionat i de professional. Però jo no acabo de ser capaç de veure en què és professional l'anarquista Dullin, no veig en què ho va ser Copeau, o més aviat em sembla que pertanyen per nombroses raons a una exigència que és diferent de la professional. A més a més topen amb la nostra professió, en allò que aquesta té de conservatori.

Topen i s'oposen amb un professionalisme de bulevard, amb un professionalisme d'alcova teatral i fins i tot amb un professionalisme de Societat d'Autors.

A més ¿voleu dir que un artista que es tanca en una defensa exclusiva de la seva professió no es priva de les seves autèntiques riqueses, vull dir de les seves bogeries?

La bogeria de Copeau, un home menys raonable que no es pensa, va ser crear l'escenari lliure del Vieux-Colombier en un moment que el professionalisme fornicava un esperma un pèl sec.

L'escapada de Dullin el 1922 cap a la plaça Dancourt, cap a un lloc de fora de París, o poc se'n faltava, és el signe de refús del París professional. L'un i l'altre, Copeau i Dullin, arrencaven amb tot de joves que els professionals d'aleshores tractaven d'aficionats, igual com els professionals de 1890 tractaven d'aficionats els actors d'Antoine.

(Fem memòria, però, dels noms d'aquells que van estar, amb Copeau i Dullin, a l'origen del Vieux Colombier, honoren alguns dels nostres escenaris en el moment actual.)

No hi ha cap teatre apassionat –i això és un pleonasme– sense un oblit voluntari, em sembla a mi, de les regles de la professió. Tota passió, i per tant tot teatre, no té cap altra regla que aquella que li dicta la seva pròpia violència.

Balzac diu que per a l'artista el treball és un repòs i el repòs un treball. El farniente, la indolència de l'artista, allò que justament l'agermana amb l'aficionat, és precisament, diu Balzac que hi entenia, allò que crea. El professional de geni és sempre un paio que mandreja, com l'aficionat.

No hi ha aficionats, doncs, no hi ha professionals, hi ha aquell que sap distreure un públic dels seus neguits o les seves penes.

Hi ha vegades que els aficionats ho aconsegueixen més fàcilment que els professionals. Hi ha vegades que el professionalisme, al llarg de tot un segle, mata el plaer per excés de tècnica aparent, i hi ha vegades que uns aficionats, ingènuament, en aquell sentit tan natural que es feia servir al segle XVII, toquen l'ànima.

Aficionats o professionals, ens cal seduir, ens cal commoure, és aquesta, ja se sap, la gran exigència del teatre. I per quina raó commoure no ha de ser patrimoni d'aquells que tenen poca tècnica, però que tenen cor? Per què ha de ser propietat d'aquells que tenen molta tècnica i poc cor?

El professional que creu que ha de portar aquest nom i que no sap apreciar aquell que anomena aficionat, és molt a prop de ser un pur mecanisme.

La veritat és que no hi ha tècnica en el creador, hi ha com a màxim un bon ofici i una existència interior. D'això, molts aficionats en són possessors.

Cal doncs que el professional estimi l'aficionat perquè el nom d'amateur que li dóna si més no se'l mereix.

L'aficionat, pel seu cantó, estima el professional, en tenim proves constants.

El professional Dullin, diguem-ho, estimava per exemple la companyia, aleshores considerada netament d'aficionats, del Grenier de Tolosa de Llenguadoc.

Ledoux i Fresnay van patrocinar amistosament, fraternalment, la Roulotte, una companyia d'aficionats. Jo mateix vaig pertànyer a aquesta companyia amb Desailly i Andrée Clément, i els uns i els altres en vam treure el més segur de les nostres forces.

El passat, el futur, el present del teatre, no pertanyen estrictament al professional, pertanyen, tècnicament parlant, també a l'aficionat.

Cada vegada que el professional ha tractat amb menyspreu el pobletà o el ciutadà que fa i que vol fer teatre, ha comès un atemptat contra la vitalitat del teatre. A les èpoques mortes del teatre això no té gaire importància, a les èpoques vives és greu.

Potser vostès no hi estaran tots d'acord. I la idea que els proposaré em sembla una mica boja. Però l'expressarem: concedir als professionals de l'Hôtel de Bourgogne, al segle XVII, el dret exclusiu del teatre sobre París, a París, va condicionar la nostra literatura dramàtica clàssica. Un Corneille escrivint per als aficionats i, per aquest fet, burlant-se de les opinions de tal o tal altre esnob de l'època o de l'Acadèmia, hauria donat com a hereu potser no pas Racine, sinó ell mateix, vull dir tota l'obra que no va escriure a partir si fa no fa de 1650.

Lliure dels imperatius parisencs, Corneille –m'han de concedir aquest somni– hauria estat una conclusió magnífica per al teatre de l'edat mitjana i del Renaixement, del qual va néixer.

Despres del quartet de les obres de Corneille anomenades grans (les quatre grans tragèdies), crec que podem descobrir en ell, a través de les obres que van seguir, la voluntat de trencar el canemàs de la tragèdia per fer alguna altra cosa. Hi havia en ell el gust aventurer d'un Shakespeare.

Si hagués estat rebutjat per Lluís XIV –que, cal que ho diguem, va oblidar Corneille molt fàcilment–, Corneille, en una professió que ja es jerarquitzada, hauria fixat la seva mirada en aquelles companyies itinerants que els drets exclusius de l'Hôtel de Bourgogne havien reduït a la inactivitat. En lloc de morir d'una manera massa esplèndida amb Racine, la nostra tragèdia tot just naixent hauria seguit, amb un Corneille vinculat als aficionats, un camí popular i frement que la nostra dramatúrgia, després de Racine, va perdre.

Però tornem a les nostres preocupacions contemporànies. Vivim en un món compartimentat, etiquetat, superjerarquitzat, posat en ordre.

Jo no sé si Kafka va dir exactament això, però una mirada una mica dilatada sobre el nostre petit món familiar ens prova l'evidència de la formalitat.

I tanmateix aquest món en capítols no és l'autèntic. Hi ha l'aficionat. Se'n va a pescar o es fica al llit amb la minyona, en lloc de declarar els seus impostos. Escriu un poema sobre els obusos (Oh, Apollinaire!) en lloc de fer l'exercici d'artilleria previst. Es pren lleures, o més ben dit els lleures el prenen. El gust, l'obsessió pel lleure l'atrapen a totes les edats, a totes hores. Canvia d'hotel. Desapareix. Estima estimar la vida. Estima estimar la pintura. Pinta els diumenges. Fa una obra de teatre un cop cada tres mesos. S'escapa del món real per permetre's lleures en el món dels somnis.

Aquest ciutadà o pobletà, no necessàriament un anarquista a la manera de Vaillant, sinó un gandul, aquest enamorat de la vida, aquest enamorat de tot allò que és també reproducció de la vida, és el nostre home: és l'últim defensor desinteressat del teatre, la pintura, l'arquitectura.

Ell és, ell continua sent la nostra oportunitat. Sense ell, sense aquest aficionat, potser hi hauria un teatre, un teatre estrictament i funcionarialment professional, un super teatre d'Estat, però em sembla que no hi hauria teatre perquè ja no hi hauria anarquia, no hi hauria bogeries ni recerca desinteressada. Hi hauria només un teatre bastit sobre uns rècords: 1) rècord de durada – quantes representacions?; 2) un altre rècord de durada – quantes hores de representació?: 3) rècord d'alçada o de profunditat (ens podem imaginar una disputa entre aquest i aquell joves poetes); 4) rècord de pressupost – l'obra més cara de l'any -; 5) rècord de quantitat d'estrelles en un sol espectacle i finalment 6) el rècord dels rècords on la matemàtica professional dirigida per un esperit fred i administrador hauria aplegat en un sol espectacle els diferents rècords que els acabo de comentar.

Però l'home, em sembla a mi, hauria mort.

(1949)

17/07/2020
Share by: