Fotografía: Catherine A G M on Unsplash

Boca de lobo

un text de Lucía Rojas

Vaig conéixer la dramaturga xilena Lucía Rojas arran d'aquesta peça teatral. És, de fet, un d'aquests textos que t'agraden especialment perquè els has vist créixer, has vist com la idea inicial es convertia, progressivament, en imatge escènica fins a esdevenir text dramàtic complet, acabat. Però el que de debò em va captivar des del primer moment és la història que batega al darrere.


És, per sobre de tot, una història real. La d'una índia aymara que, mentre pastura bestiar, perd dues llames i, per tal d'anar-les a buscar i no haver de pagar el seu preu a l'amo del ramat, deixa un moment el seu fill petit, sol, enmig de les muntanyes.


La història comença aquí. És el primer que s'explica en la primera escena al temps que es fa, en un monòleg que podríem qualificar d'esborronador, un retrat sociològic d'un poble sotmès a una constant humiliació social.


L'acció té lloc al Xile actual, però podríem traslladar-la a molts altres països no necessàriament de Llatinoamérica, sinó de tot el món, també a l'Europa del segle XXI. Masclisme, racisme, classisme, eurocentrisme, menyspreu cultural... és a dir, tots els mecanismes que porten a allò que s'anomena la invisibilització social, que és, al final del túnel, una forma moderna d'extermini de les minories incòmodes.


Lucía Rojas va seguir el cas a través de la documentació periodística. Primer els fets. Després la conseqüència dels fets. Finalment un epíleg esperançador. Costa explicar el que t'agrada d'un text si, al mateix temps, no pots desvetllar el seus mecanismes dramàtics, allò que el fa interessant... és a dir, sense fer cap spoiler.


Tot el que puc fer és animar als lectors a llegir-lo, animar als directors a muntar-lo, animar els dramaturgs a adaptar-lo a les particulars condicions socials de cada país.


En qualsevol cas, és un text que indigna, és un text que remou la consciència, que t'obliga a situar-te a una banda o l'altra d'un conflicte social. I aquí sí que hi ha bons i dolents, sense cap mena de dubte.


Pablo Ley


P.S. Lucía Rojas és col·laboradora d'Ítaca des de l'inici de la revista. És ella qui ens està posant en contacte amb un nombre creixent dramaturgues llatinoamericanes, de les quals hem tingut l'oportunitat de publicar alguns textos. Té, a més, secció pròpia que podeu llegir s' cliqueu sobre Dramatúrgia femenina. I, de moment, us deixem amb un fragment escollit de Boca de lobo, text que podeu descarregar en pdf si aneu al final d'aquesta pàgina.


NIÑO: ¿Por qué estás triste mama Taika?


No te preocupes por mí, yo estoy bien. Estoy esperando que vengas para que vayamos a la casa de los primos a ver televisión. Traje mis juguetes, mi auto que me gusta tanto y tu radio que me hace compañía. ¿Vendrás pronto por mí? Me acerqué al río y no me ha hecho nada. No hay peligro como tú dices. Con el barro blando de las orillas he fabricado juguetes: autos, perros y barcos, que se secan al sol.


Aquí, miles de aves danzan y cantan al clarear. Es la música más hermosa que he escuchado. Los pájaros vienen al río a beber agua, así como las llamas, las ovejas y todos los animales que nos acompañan en nuestros viajes. ¡No te pongas triste, mamita Achaya!


Yo estoy bien. Esta vez no desobedeceré. ¡No te enojes conmigo! Yo salí detrás de ti, pero me perdí. Ahora te espero aquí, sentado, no me moveré. ¿Cuándo me llevarás a conocer el mar? Cuando digo Mar, me suena AY...MAR...A, como nuestro pueblo Aymara. Parece que dijera... ¡Hay Mar! Anoche soñé con un barco inmenso, hecho de totora, que atravesaba el mar, guiado por cantos de sirenas. También había corales en la orilla. Yo los tomaba para ti. Tú me hacías un guiso de quinua con corales... Mama, desde ahí que no he dejado de imaginar el mar. ¡Madre! ¿Quiénes son esos hombres con los que vas? No entiendo lo que dicen... ¿Por qué te pones tan mal? ¡Yo te observo desde aquí!


(Pausa breve.)


Ya he aprendido más palabras: Soñar: Samcasiña.


Cantar: Jaylliña.


Cielo: Alax Pacha.


Y Cóndor: Kunturi.


Me las enseñó el zorro... “El Lari”. ¡Oh!..., no te asustes. No es malo. Nos hemos hecho muy amigos. El me ha enseñado palabras y yo le he explicado que no debe temerle al fuego.


(l'escena continua...)




altres textos teatrals


Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram


Share by: