1. La indefensió

Teatres públics que triguen mesos a fer el contracte del dramaturg quan ja fa temps que està treballant en l’encàrrec, productores privades que es queden una desena part dels drets d’autor —com si fos una mena d’impost revolucionari o de comissió per haver-te encarregat la feina— o tensions amb algun teatre sobre els percentatges de drets que cal reclamar a SGAE.

Aquestes només són algunes de les consultes o queixes que rep la recentment creada Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD) i que indiquen el grau d’indefensió en què es troba la dramatúrgia professional a Catalunya. I tanmateix són queixes «privilegiades» —aquí caldria afegir-hi moltes cometes—, ja que al cap i a la fi s’emmarquen dins del món professional dels teatres públics i les productores potents que almenys ofereixen un contracte…

2. La feina professional, les condicions amateurs

…perquè la realitat és que la immensa majoria d’encàrrecs de textos teatrals i dramatúrgies al nostre país es fan sense signar cap mena de contracte. El dramaturg i la feina que se li exigeix són professionals, però la situació en què es troba sovint és amateur. De les condicions se’n sol parlar informalment, de paraula, com si fos una mena de pacte de cavallers extemporani. Hi ha correus electrònics pel mig, és clar, però molts detalls del contingut de l’encàrrec o de les dates d’entrega s’escriuen en el vent que s’endú les paraules davant d’un cafè, una cervesa o una pantalla amb una sessió oberta de Zoom. I llavors es produeixen malentesos. A vegades apareix la màgia i tot va com oli en un llum, però això no passa sempre: dates que ballen, quantitat d’esborranys i versions que varien amb el temps, imposicions de modificacions de contingut a última hora, sorpresa quan l’autor vol registrar l’obra a SGAE… i també el temut final infeliç: quan el text encarregat o el projecte acceptat no s’acaba estrenant mai perquè «les circumstàncies» han canviat —i si malgrat tot això encara acabes cobrant, rai!—.

3. El manual de bones pràctiques i el contracte

L’Associació Catalana de Dramatúrgia treballa en la redacció d’un manual de bones pràctiques i d’un model de contracte estàndard. La Comissió Laboral de l’ACD està fent recerca per esbrinar què fan en altres països on el respecte a la dramatúrgia està molt més estès que aquí. Quan aquest manual de bones pràctiques s’hagi redactat i aprovat per la Junta de socis —previsiblement d’aquí a pocs mesos—, serà molt recomanable que tothom que vulgui encarregar una dramatúrgia —o acceptar un encàrrec— hi doni un cop d’ull. I també serà recomanable que tota persona que es dediqui professionalment a la dramatúrgia s’asseguri que es compleix. De la mateixa manera, el contracte hauria de ser sempre de signatura obligatòria. Encara que qui t’encarregui el text sigui un amic, un teatre amb qui et deleixes per tenir-hi bona relació, una companyia amb molta il·lusió i pocs recursos o la teva adorable tieta: signaràs un contracte amb unes condicions clares i acordades, benvolgut/da company/a, i així t’estalviaràs uns quants maldecaps futurs. Al principi potser serà dur —cares d’incredulitat, insinuacions de manca de confiança mútua, amenaces de donar l’encàrrec a qualsevol altre dramaturg disposat a fer de cotxe escombra de tots els encàrrecs del país—, però quan la pràctica s’hagi generalitzat, ja no hi haurà marxa enrere i tothom en sortirà beneficiat. Dignitat professional per damunt de tot.

4. Els números dansaires

De 0 euros a 6.000 euros per una dramatúrgia. Feu les vostres apostes. Sí: de 0 a 6.000. Un barem prou ampli com perquè ningú se senti exclòs (noti’s la ironia). Ho repetirem: de 0 a 6.000. Però que ningú pensi que les categories són inamovibles. Ser de 6.000 no vol dir que no puguis ser de 0 alhora. De fet, si ets de 6.000 és molt probable que també siguis de 0 alhora. En efecte, aquest és el ventall habitual en què es mou el preu d’un encàrrec dramatúrgic a Catalunya: de 0 a 6.000. Alguns casos excepcionals superen la xifra més alta, però són casos aïllats: són anècdota, no categoria. Però potser cal concretar una mica: molt més sovint acaba sent 0 que no pas 6.000. I molt més sovint és 1.000 que no pas 3.000. La mitjana faria envermellir els impulsors del sou mínim interprofessional actual, però hem quedat que en la majoria de casos no s’arriba a signar mai cap contracte, oi? O sigui que què vols exigir, angelet meu, si la teva feina ni tan sols consta oficialment enlloc? Ai, ingenu, més que ingenu!

El 0, és clar, és un número de mentida. Ningú cobra 0 euros. Com va dir una vegada una dona sàvia, no existeix el fet de no cobrar per una feina: si no cobres, és que estàs pagant per treballar. Pagues amb hores de feina, pagues amb talent, pagues amb paciència, pagues amb els diners que deixes de guanyar si l’encàrrec fos remunerat, pagues amb il·lusió.

Dit això, tothom és lliure d’acceptar o no les condicions que li ofereixen. I de pactar el que vulgui, que ja som grandets. Per amistat es fan moltes coses de franc. I per amistat també te les fan de franc a tu. Convé no oblidar-ho i ser agraït —«Avui per mi, demà per tu», diu la saviesa popular—. Se’n diu bescanvi artístic i està molt bé quan no hi ha ni un duro pel mig. Molts projectes tiren endavant gràcies als bescanvis artístics. Llarga vida als bescanvis artístics! Però ep, això sí, sempre entre amics, mai amb desconeguts. Els desconeguts que paguin, sempre, que signin un contracte i paguin; i si pot ser, que et col·loquin al barem que s’apropa més als 6.000 que no pas als 0. Per demanar no quedis. El «no» ja el tens. I recorda que un «no» també el pots dir tu.

5. El futur que s’ha de fer present

La nostra estimada dramaturga es diu Cal·líope. És sòcia de l’ACD. La Cal·líope es lleva un bon dia al matí, mira el correu electrònic i se li obren uns ulls com taronges. Es pessiga els braços per comprovar que no és un somni. Somriu. Se sent satisfeta amb ella mateixa. Tanca el correu i el torna a obrir per mirar de repetir la sensació de la primera vegada. Llavors la Cal·líope es prepara el primer cafè del dia. Adopta un aire de persona amb autoestima. Quin gust. El que ha passat és que la nostra estimada dramaturga, a qui hem decidit anomenar Cal·líope, ha rebut per correu el primer contracte d’encàrrec dramatúrgic de la seva vida, i el contracte conté per escrit totes les condicions acordades, amb les corresponents dates, què haurà de fer i què no, què se li exigeix i què pot exigir ella. I el contracte també inclou el catxet, que és prou generós —generós no perquè sí, sinó perquè qui li fa l’encàrrec aprecia la seva feina i, en conseqüència, ha pactat amb ella una bona remuneració, ben merescuda—. La nostra estimada Cal·líope no és una estudiant de dramatúrgia acabada de graduar. Fa anys que escriu, i sovint cobra per escriure, però mai fins ara se li havia passat pel cap que, si no hi ha contracte, no hi ha encàrrec. La Cal·líope s’acaba el cafè, torna a l’ordinador i signa el contracte amb la seva firma digital. Fa dos segons de pausa, amb el dit suspès a l’aire, i finalment envia el contracte signat a la productora. A la cara té la satisfacció de qui és conscient que avui és un dia dels que marcaran un abans i un després a la seva vida.

6. Els objectius de l’Associació Catalana de Dramatúrgia

(La petita història de com es va arribar a la creació de l’ACD s’ha explicat en diversos articles i en entrevistes que ha concedit la seva actual presidenta, Anna Maria Ricart. És un material que es pot trobar fàcilment fent una cerca a la xarxa.)

L’ACD té com a principal objectiu la representació, defensa i promoció dels interessos comuns en l’àmbit professional, cultural, social i econòmic dels dramaturgs i les dramaturgues de Catalunya, així com fomentar el teixit professional i la comunicació entre professionals. Cal tenir en compte que totes les persones que formen part de la Junta hi són de forma voluntària —sense cobrar, vaja— i que en algun moment caldrà que hi hagi relleu. El relleu serà l’autèntica prova de foc de l’Associació. Quan es produeixi, el relleu ha de consolidar l’ACD, l’ha d’enfortir. Serà un «test d’estrès» en tota regla, que se superarà sense cap mena de dubte, ja que amb la continuïtat i el bon funcionament de l’Associació ens hi juguem moltes coses —coses que, una vegada assumides i acceptades pel sector, ningú no hi voldrà renunciar—.
 

Com que els dramaturgs són professionals que històricament han estat tancats a casa escrivint, només amb la companyia del seu ego i les seves neures, ha costat molts anys crear una associació on tothom s’hi senti representat. Hi havia hagut intents, que malauradament no van prosperar. Ara que la tenim, només pot créixer, tant en número de socis —actualment 95— com en influència sobre teatres i institucions. En general, l’ACD està trobant bona predisposició per ser escoltada. Ja ha fet un bon grapat de reunions i en queden moltes més de pendents. Tothom qui vulgui escoltar l’ACD la podrà escoltar. I tothom a qui l’ACD vulgui que l’escolti, l’haurà d’escoltar —això no és un embarbussament, és un fet—.

7. Les dades objectives

A finals del 2021 la Junta del que acabaria sent l’ACD —encara no legalment constituïda en aquell moment— va elaborar una enquesta per conèixer de primera mà la realitat laboral dels dramaturgs i dramaturgues professionals de Catalunya. Van contestar l’enquesta 107 persones, bona part de les quals van acabar fent-se sòcies de l’ACD una vegada es va constituir.

A dia d’avui aquesta enquesta continua sent un document molt valuós per a l’ACD, ja que segurament és l’única fotografia que s’ha fet mai de la realitat professional de la dramatúrgia catalana.

(Com és natural, els resultats de l’enquesta corresponen a les respostes de les persones que la van contestar. S’entén que hi ha alguns professionals que no la van contestar, i també s’entén que pot haver-hi un marge d’error si algú es va equivocar amb les dades o va mentir, tot i que costa de pensar un motiu pel qual algú pogués no respondre amb sinceritat. Tractant-se, per tant, d’una enquesta que van contestar més d’un centenar de professionals, es pot afirmar —amb tots els matisos que es vulgui— que constitueix una radiografia bastant fidel de la realitat de la dramatúrgia catalana actual.)

Els resultats de l’enquesta van mostrar que hi ha una tendència a l’equilibri de gèneres, tot i que encara hi ha més homes que dones que es defineixen com a dramaturgs professionals (el 58% dels que van respondre eren homes i el 42% restant, dones). Bona part de les persones que es defineixen com a professionals de la dramatúrgia viuen a Barcelona o a l’AMB (el 88%). Aquesta dada hauria de fer reflexionar als responsables de les polítiques culturals que a vegades s’omplen la boca de termes com «equilibri territorial», perquè el cert és que és pràcticament impossible fer dramatúrgia professional fora de l’àrea d’influència directa de Barcelona —el centralisme és tan evident, que no crec que ningú gosi qüestionar que existeix—.
 

Més dades que va revelar l’enquesta: el 76,7% se situa a la franja d’edat dels 36 als 59 anys i el 68% es dedica a l’ofici des de fa més de deu anys. És a dir, que des d’un punt de vista professional, el dramaturg mitjà no és especialment jove, però tampoc molt vell. 7 de cada 10 persones que van respondre havien estrenat més de cinc obres al circuit professional —per tant, no són passavolants de la dramatúrgia, sinó persones que han exercit l’ofici amb una certa regularitat—. I una altra dada interessant, però no per això gaire sorprenent: el 92,5% defineixen les seves dramatúrgies com a «teatre de text». Aquí cal aclarir que un dels objectius de l’ACD és defensar tot tipus de dramatúrgies —no només el teatre de text més o menys convencional, sinó també les adaptacions, les traduccions, les dramatúrgies de dansa, les de circ, etc.; és a dir, la dramatúrgia entesa en el sentit més ampli possible—.

Les següents dades que es van obtenir gelen una miqueta la sang: només la meitat dels dramaturgs cobra de manera regular per la seva feina. Un de cada tres admet que no ha cobrat mai per fer dramatúrgies —malgrat que s’hagin acabat estrenant professionalment!— i un de cada sis ho fa només de manera discontínua. O sigui que, a més de reivindicar el manual de bones pràctiques i exigir de signar sempre un contracte, el que per damunt de tot cal fer és conscienciar tothom que si una obra s’ha d’estrenar professionalment, l’autor com a mínim hauria de poder fer una cosa tan «descarada» com intentar cobrar per la seva feina…

Tot plegat ens indica que a Catalunya tenim una mena de divisió entre «classes socials dramatúrgiques» força clara: hi ha qui cobra per treballar, però amb una variabilitat de retribució extremadament elevada (des de pocs centenars d’euros fins a uns quants milers, depenent de qui fa l’encàrrec i depenent de a qui es fa l’encàrrec); i hi ha qui no ha cobrat mai per treballar. Tota conscienciació en aquest sentit serà insuficient.

Amb això a la taula, no ens ha d’estranyar que el 95,3% dels dramaturgs catalans combini la dramatúrgia amb altres ocupacions laborals per a poder sobreviure. Diguem-ho clar: a Catalunya pràcticament ningú es guanya la vida fent només dramatúrgia —els que ho fan es poden comptar, literalment, amb els dits d’una mà— i només un de cada cinc té la dramatúrgia com a font principal dels seus ingressos. De fet, per al 75% dels que es defineixen com a dramaturgs professionals, menys d’un 30% dels seus ingressos prové de la dramatúrgia —i, en plena consonància amb aquesta dada, només tres de cada deu pot dedicar la meitat o més de la seva jornada laboral a la dramatúrgia—.

Considerant aquest conjunt de dades —que en principi semblen poc encoratjadores—, es pot concloure que, per a la majoria de professionals, la dramatúrgia queda relegada a la categoria d’afició seriosa amb la qual de tant en tant obtenen algun ingrés —i alguna alegria!—. Dignificar la figura professional del dramaturg, conscienciar sobre els seus drets i exigir que els teatres tinguin en compte la dramatúrgia contemporània feta per autors vius són alguns dels cavalls de batalla amb els quals lluitarà l’ACD, amb tots els fronts oberts, a curt, mitjà i llarg termini. Puc corroborar que ja s’està fent. Hi ha esperança.

8. Els missatges

La unió fa la força, com sap qualsevol que hagi guanyat mai cap batalla —o l’hagi perdut per desavinences internes—.

L’ACD treballa unida, com formiguetes, fent poc soroll però sense aturar-se.

Anem per bon camí.

Hi haurà actualització de l’assumpte… To Be Continued.

Sadurní Vergés

25.2.2023