2.
Tornem aquí a l'ésser humà immers en el caos sígnic de la societat contemporània, per constatar, amb nostàlgia, que l'entorn tribal original havia de ser perfectament comprensible per a l'individu en la mesura que podia abastar-lo pels seus propis mitjans d'exploració i experimentació. Són les reestructuracions successives de l'entorn, a mesura que el grup es desdobla i la seva articulació es fa cada cop més complexa allò que allunya de l'individu la comprensió immediata.
Cabria, doncs, entendre el contingut social global precisament com les múltiples interpretacions, inclús antagòniques, d'un model espacial funcionalment concebut. Tota interpretació depèn del punt de vista de l'individu dintre de l'articulació de les successives i cada cop més complexes estructures de base enteses com a significants que cal interpretar constantment per tal d'orientar-se i sobreviure-hi.
I, si això és així, no hi ha raó per a no poder analitzar l'univers social (en la seva màxima amplitud) com a un conjunt de sintagmes espacials (aproximadament i essencialment idèntics) articulats successivament en unitats sintagmàtiques majors (cada una d'elles sempre aproximadament i essencialment idèntica a la resta, en el mateix nivell jeràrquic). Els sintagmes menors vindrien a constituir una equivalència de l'entorn tribal
i serien per ells mateixos comprensibles per a qualsevol individu de la col·lectivitat, mentre que els sintagmes majors conformarien les articulacions socio-polítiques i econòmiques més elevades i abstractes.
Simplificant radicalment aquest plantejament, em refereixo, per exemple, a que diversos grups tribals conformen una tribu i que diverses tribus poden unir-se per a constituir un sintagma superior i així successivament –juntament amb tots els canvis i transformacions socials necessaris– fins assolir allò que en l'actualitat entenem sota el concepte d'Estat o, encara més, fins assolir la reunió d'Estats que és, sense anar més lluny, aquesta Unió Europea a la crisi de la qual assistim (perquè ha d'articular i harmonitzar unitats administratives, territorials, econòmiques, militars... que, de base, no són en absolut equiparables).
Més enllà de l'espai que podem experimentar pels nostres propis mitjans i l'experiència del qual podem compartir al si del grup (tribu) a través del llenguatge, hi ha l'inconegut, és a dir, l'espai de les pors, els mites, la religió. De fet, a l'hora de pensar el món no podem aturar-nos en els límits del món conegut i ens veiem impulsats a abastar-ho tot, fins als últims confins de l'univers.
Existeixen, de fet, tres àmbits que han de tenir-se en compte i que resulten clarament diferenciables: 1) l'àmbit de la pròpia experiència; 2) l'àmbit de les experiències compartides (mitjançant –sobretot, però no de forma exclusiva– l'ús de la paraula i que, gràcies a l'escriptura, podem retrotraure diversos mil·lennis cap al passat); 3) l'àmbit que se situa més enllà de qualsevol experiència aconsellable (els llocs llunyans i perillosos dels quals ens reporten noticies els aventurers: el segle XIX va explorar els límits de la geografia del nostre món; el segle XXI ho intentarà amb el sistema solar) o de qualsevol experiència possible (la mort és, probablement, l'àmbit que se situa de forma més clarament irrevocable fora de tota experiència personal o social possible, d'aquí que resulti un dels grans àmbits de l'especulació metafísica i religiosa al llarg dels segles).
La cultura, tota la cultura amb totes les formes possibles entre les quals cal comptar el teatre, se situa en els àmbits 2 i 3, en el de les experiències compartides i en el del més enllà, la recerca dels límits i l'exploració de les pors. El més colpidor de tot això és descobrir, com descobria el meu personatge obsessionat per l'extinció de l'ésser humà, que al capdavall el món, aquell món que al principi fins i tot a ell li semblava sòlid, no era altra cosa que el constructe caòtic d'una societat alienada... o, encara pitjor, el constructe caòtic de la pròpia ment, un univers conformat per la pròpia angoixa. Era justament per això que se sentia alliberat en el moment que retornava a l'àmbit 1, el de la pròpia experiència, i recomençava explicar-se des de zero el món...
... El món com a utopia.