Alady (Carles Saldanya Beut), el rei del music-hall; conegut també com ‘el Ganso del Hongo’.
12_«FLAMERUNCIOS»
(Carles Saldanya Beut: Rialles, llàgrimes i «Vedettes». Memòries de «Alady». Barcelona, Editorial Bruguera, 1965. Pàgs. 116-119 i 240-241)

Els fracassos, a la meva vida teatral, els he resistit sense nervis i he procurat esquivar-los amb la millor intenció, per tal d’evitar que les coses, en allò que depenia de mi, no anessin més enllà. Alguns moments d'esverament hi ha hagut, és clar, i també ha calgut superar-los.

Ara: el fracàs més rotund que he tingut com a autor i intèrpret va ser per a mi la gresca més impressionant que recordo i em sembla que mai més no he rigut tant com aquell dia que el públic enfurismat volia cremar el teatre i linxar-me a mi.

Va ser a Madrid, al Teatro de La Latina. Feia uns dies que havia tornat de Berlín, després d’enllestir el film. Em sentia eufòric i feliç, i m’havia pres uns dies de descans.

El senyor Espinosa va venir a casa. Era l’empresari de La Latina. Em va dir:

– Alady, vostè ha tingut tants èxits a casa meva, per què no hi torna i fem uns quants dies? Ja sap com se l’estima el barri, i a mi em faria molt content que vingués!

– No tinc res a presentar. Vinc de Berlín i per culpa del cinema no he refet el repertori... però podria formar una petita companyia de varietats i presentar un conjunt a base de sketchs i cançons...

– No tinc gaire diner a exposar, amic Alady –em va dir ell–. Jo només podria arribar a donar-li vuit-centes pessetes diàries per a tot l'espectacle.

– Bé, d'acord.

– I com l'anunciarem, aquesta varietat que ens presentarà?

– Miri, com que és una cosa lleugera i de broma, posi-li Flameruncios.

– Flameruncios? Però això és un camelo!

– És clar que sí, és un camelo, perquè un espectacle de varietats sense il·lació ja és una mica camelo. Això cridarà l'atenció.

Ell se'n va anar molt cofoi i jo vaig trucar per telèfon uns quants artistes desenfeinats del Cafè Colonial i sense pensar-m'hi gaire vaig armar una diversió per a uns quants dies.

Fins aquí tot anava bé i normalment. Però un parell de dies abans, Espinosa va llançar al carrer, sense el meu permís, uns cartells molts acolorits anunciant: «Estreno en España de Flameruncios».

Va ser una bomba! Les entrades es venien tan ràpidament que quan vaig anar a l'assaig, vaig quedar-me de pedra en veure una cua que feia la volta a la travessia. Espantat, vaig anar a l'empresa:

– Com és que ha anunciat això que presentaré com si fos una gran estrena? El públic es veurà enganyat i hi haurà una catàstrofe!

Espinosa va dir:

– Jo ja he complert com a empresari. Ara compleixi vostè com a artista.

Vaig trobar-me, doncs, en un embolic de mil dimonis. Anunciat excessivament i amb els artistes contractats i amb un espectacle que comptant-hi la meva dieta pujava vuit-centes pessetes, amb decorats i tot!

Primer em vaig posar a tremolar. Però després, em vaig fer càrrec del xàfec que s'acostava i amb els nervis trempats, esperant-me allò que passaria, vaig llançar-m'hi de cap, ja que no podia fer-me enrere.

Va arribar l'hora fatal. Vaig mirar pel forat del teló. El teatre de La Latina estava ple de gom a gom. Els autors més vells i el més moderns omplien butaques, al costat dels crítics i dels fotògrafs. Què devien esperar-se que fos Flameruncios?

Vaig veure les cares de poques bromes dels meus amics, vaig veure l'empresari fumant-se un puro... Vaig veure el decorat pobre i els pobres artistes que anaven a enfrontar-se amb aquell públic, i vaig endevinar per endavant tot el que passaria. Certament no calia ser cap endeví per a veure-ho.

– Aquí hi haurà molt de «merder» –vaig dir.

I n'hi va haver, i tant! Però, ves com són les coses!, com que em trobava amb els nervis tranquils perquè el que passava no em sorprenia gens ni mica, em va donar per riure'm de tot allò que tenia gràcia. Perquè amb els crits del públic tothom perd els estreps, i això, vist amb calma, fa riure de debò. I davant aquella catàstrofe jo estava ben tranquil.

A la primera picada de peus dedicada al cantant, ja em rebolcava de riure, perquè a aquest, atabalat, li queien les calces. Les noies, veient-se xiulades al seu número de ball, s'esveraven i quan una feia la volta a la dreta, una altra la feia a l'esquerra... Al primer sketch que vaig fer, l'actriu, espantada, parlava en camelo i l'apuntador, en comptes d’apuntar, mirava allò que fèiem a escena, tot interessat per veure com acabaria...

La picada de peus cada volta era més grossa. Hi havia un número de caps grossos on els artistes portaven un gran cap de cartó damunt del seu. Com que havien portat els caps al teatre al mateix moment que el número havia de començar, els artistes se'ls van col·locar a correcuita. Però un cop posats es van adonar que no tenien fets els forats per a respirar. La música acabava el preludi del número, es van llançar a escena i allò va ser per a morir-s'hi. Les veus dels artistes no se sentien: l'únic que es sentia eren estossecs i més estossecs. Es confonien i es donaven cops de cap els uns contra els altres, perquè tampoc no veien per on anaven. Vaig fer tirar ràpidament el teló per evitar que algú caigués a la fossa de l'orquestra.

García Álvarez, que era al teatre, i que m'estimava sincerament, va entrar a l'escenari per encoratjar-me. No va quedar poc parat veient-me petar de riure.

– Ha vist, senyor García Álvarez com s'han enrabiat amb aquesta ximpleria que fem?

García Álvarez, veient-me sense nervis, em va aconsellar:

– Guanya’ls per mà usant el teu repertori. Escurça la part d'aquests còmics i surt tu a donar la cara. Quan els diguis alguna cosa de les teves ja estàs salvat...

– Ara ho faré.

– Endavant!

Vaig sortir a escena.

– Senyors –els vaig dir-: Crec que vostès s'han pres massa de debò aquest passatemps a preus molt petits. Entre tota la companyia guanyem vuit-centes pessetes, amb el lloguer de la roba i el decorat i tot. Ja poden fer-se'n càrrec...!

Hi va haver un silenci. Un tipus barbablanc que xisclava molt i picava de peus com una fera, va cridar:

– Això és molt dolent!

Vaig continuar:

– Els sketchs que he presentat no són tots meus. Aquest que ara mateix han xiulat és d’un senyor d’una llarga barba que es troba entre el públic; li he hagut de posar en escena per pura recomanació.

El públic va fixar-se en aquell tipus que cridava tant. Va creure's que era l'autor al·ludit i va anar ben just que no el traguessin de la sala. Jo reia per dins com un beneit, perquè allò no era veritat, però era la meva revenja per la seva xiulada.

Vaig explicar-li la malifeta a García Álvarez i es trencava de riure.

Va venir l'empresari:

– Em cremaran el teatre, i no en tinc cap més!

– S'ho mereix perquè ha anunciat tant.

Vaig tornar a sortir a escena:

– Estimat públic, l'empresari ha vingut espantat dient-me que vostès volen cremar-li el teatre. No ho facin pas, que no en té d'altre!

Una dona molt bella que era a la general va cridar:

– A tu t'han de matar, a tu...!

– Gràcies. Respectat públic, no els sembla que ja està bé? Això essent només un conjunt de senzilles varietats. Senyors, que no sigui dit! Que som a Madrid!

«Ara és quan em maten», vaig pensar. Però no, el públic va reaccionar amb una rapidesa extraordinària; d'agressiu va passar a amable.

Un veu imperiosa i simpàtica:

– Té raó aquest home, no n'hi ha per tant! No hem vingut a veure el Parsifal per cinc pessetes la butaca!

Aquest va ser aplaudit pels de la platea, que deien: «Té raó, té raó! És veritat!»

Una altra veu va cridar:

– Explica’ns acudits teus, Alady!

– Ara mateix m'hi poso! –Vaig contestar.

Em vaig ficar dins, vaig fer un canvi de programa ràpid i ho vaig deixar tot a base de cançons i d'acudits. El públic va continuar al teatre diventint-se d'allò més.

Aquell rebombori va ésser comentat per tots els diaris. Això va donar interès a l'espectacle i, per curiositat de veure què era Flameruncios, el teatre de La Latina va continuar omplint-se un mes i mig.
Claca (d’origen onomatopeic.) f. En un local teatral, grup de públic pagat per a aplaudir.
QUAN LA GENT ES CANSA DE L’ÍDOL

Pels voltants del 1950, un cançonetista espanyol es va posar de moda. Era un xicotet de bona presència, bon artista i molt simpàtic. Les «xinxes de fàbrica», com en diuen els xaves de les noies que treballen en les dures feines dels grans tallers, estaven boges per ell. Les seves cançons es feien populars de seguida i els cinemes de barriada on treballava s'omplien de gom a gom. 

Era el cupletisto que estava de moda i que feia ferir el cor de les nenes de catorze a vint-i-un anys. Elles es mataven per tenir-ne un autògraf... o només una foto. Quan acabava d’actuar en un lloc, ja l'esperaven al carrer i allò era una autèntica manifestació.

Qualsevol home s'hauria sentit benaurat de veure's rodejat d’un esplet tan meravellós de belles nenes... Però ell se'n sentia fastiguejat, d'aquell èxit femení! Allò no li feia peça! Demostrava ben bé que tanta admiració femenina no li era del seu grat.

Una temporada vaig coincidir amb ell en un mateix espectacle. Quan jo veia aquell trastorn que causava entre les dones, em trencava de riure pensant com estaven d'equivocades. Però elles l'empaitaven com folles. Quan acabàvem l'actuació, deia:

– ¡Ay, qué asco! ¡Ya están las tías locas esperándome!

Es posava unes ulleres negres i sortia desesperat al carrer. I allà el rebregaven totes fins a deixar-lo mig despullat.

Una tarda, quan jo era a la passarel·la, vaig veure venir una xavala ben plantada, que devia tenir uns divuit anys. Es va acostar on jo era, i em va suplicar que la pugés a l'escenari. Jo m'hi vaig negar, però ella d’un salt va pujar a les taules i corrents es va ficar dins l'escenari i se'n va anar de dret a l'habitació del cupletero.

Aquest llavors es maquillava, ficat dins una bata rosa amb un cinturonet blau:

– Qui hi ha?

– Sóc una admiradora que li vinc a dir que jo per vostè no em cal prendre banys de sol, perquè per vostè ja estic torrada!

L'artista, ple de por, va sortir del camerino cridant:

– Socors! Una boja! Una boja!...

El segon apuntador i els tramoistes la van treure de l'escenari. Jo li vaig dir:

– No n'hi ha per tant, d'aquest escàndol... A més a més, la noia no estava tan malament...

– Que no estava malament? No t'has fixat que no duia ni un miserable anell? Dona i pobra! No ho aguanto!

A fora, un grup de noies esperaven que sortís aquell ídol que també les tenia totes «torradetes».

Uns anys més tard, aquella bogeria ja havia passat. Ja ningú no l'esperava a la porta. Silenci al carrer i tranquil·litat als escenaris.

– Sort que ja no m'atabalen les dones! –deia veient que ningú no l'esperava.

Però no ho deia de cor. Ho deia apenat, perquè l'èxit té això: com més soroll hi ha al començament, més silenciós es torna al final.

15/05/2020
..I si ens féssiu cas, clicaríeu sobre la imatge
Share by: