Arribem tard, però tornarà. Tornarà a l'abril a la mateixa Sala Fènix perquè ho tenien programat, i tornarà sobretot perquè s'ho mereixen, perquè el tema és molt interessant, perquè la dramatúrgia és intel·ligent, perquè l'escenificació és acurada, perquè l'espectacle està ben fet. I tornarà, finalment, perquè el treball actoral és senzillament excepcional. Anna Tamayo, en solitari, interpreta un bon grapat de personatges diferents, tots femenins, i el que realment és infreqüent és veure tanta generositat, tanta intensitat, tant de treball (treball de debò, treball de sala d'assaig) dalt de l'escenari. Un veritable plaer deixar-se endur per la força d'aquesta jove actriu que aborda el tema de la bruixeria a l'Europa dels segles XVI i XVII i assoleix un dels moments interpretativament més intensos amb l'explosió d'un aquelarre que recorda l'expressionisme de les bruixes de Goya.

200.000 mujeres és el títol de la peça i ens recorda que, a l'Europa moderna, en el trànsit del feudalisme cap al capitalisme, van ser justament 200.000 les dones que van ser condemnades i executades com a bruixes, algunes a la foguera, d'altres a la forca, totes empeses per tribunals civils i eclesiàstics –sempre formats per homes– cap a l'abisme de la mort. La peça s'insereix en el gran debat que, al voltant de la història de la dona, articula el pensament feminista en les últimes dècades. Però aquest, potser, és un dels aspectes menys assolits de la peça. Amb dades extretes dels llibres d'història i amb fragments de declaracions d'interrogatoris dels judicis per bruixeria, la dramatúrgia de la mateixa Anna Tamayo en col·laboració amb Ángela Palacios (la directora) i amb l'assessorament de Mercè Alegre (documentalista), construeix un univers narratiu i emocional que funciona molt bé, però que deixa desdibuixat tot el discurs ideològic que molt tímidament fan derivar del llibre Caliban i la bruixa, de la Silvia Federici. És l'unic que potser es troba a faltar: una denúncia decidida, clara, històricament fonamentada, respecte a la repressió i domesticació de la dona sota la gran política patriarcal del capitalisme que encara avui perdura.

Anna Tamayo i Ángela Palacios han preferit no endinsar-se en el terreny relliscós de la denúncia política, però construeixen a canvi una narració –un punt brechtiana, amb l'àvia narradora que introdueix l'espectacle– que recull el clima d'histèria col·lectiva d'un poble català sacsejat pels judicis de bruixes, les males collites, unes tempestes inesperades (el gran diluvi), la malfiança entre els veïns, les denuncies malintencionades i, sobretot, les denuncies desesperades de les dones sotmeses a tortura. Són quatre, cinc, potser sis personatges femenins que van construint el recorregut d'una sospita que esdevé por, que utilitza l'enveja, l'odi, la cobdícia per atiar els rumors sobre la possibilitat que una, o altra, o altra... llevadores, remeieres, vídues... totes són susceptibles de ser denunciades com a bruixes.

L'espectacle el posa en escena una sola actriu, però no es pot dir que sigui un monòleg, perquè l'actriu transita d'un personatge a l'altre, construeix escenes dialogades i, de tant en tant, l'acció s'intensifica fins a esdevenir frenètica. Petits canvis de vestuari, un davantal, un barret, un pentinat, el cos, la veu, una forma de parlar, tot serveix per a pintar un personatge o l'altre. Tot i la essencialitat de la posada en escena, hi ha un intent de realisme, gairebé costumisme, en la forma del vestir, en els objectes, fins i tot en el parlar que dóna a l'espectacle un aire una mica antic. Però aquest llenguatge es trenca sobtadament amb una explosió d'acció que és un dels moments més potents de la peça. Són uns pocs minuts de bogeria, però l'energia es desborda de cop i volta i de l'escenari emergeix una tempesta d'imatges gairebé de malson tot reproduint escenes d'un aquelarre meravellosament ben dibuixades.

La peça, ara mateix, és molt potent, però és ben segur que assolirà, quan torni, encara més potència. Li convé un punt de concentració, d'agilitat en les transicions que podrien perfectament eliminar-se, confiar més en la pròpia capacitat de l'actriu a l'hora de caracteritzar els personatges i oblidar-se aquí i allà del barret o el davantal, deixar que l'energia desbordi la contenció del realisme per instal·lar-se en una modernitat escènica molt més decidida. Són detalls, petitíssims, que només farien que ressaltar allò que l'espectacle ja té.

En qualsevol cas, un espectacle molt recomanable. El plaer de veure el treball excepcional d'una bona intèrpret, una excel·lent actriu.

20.9.2020