Àfrica en el mirall
Entrevista a Kathy Sey & Yolanda Sey
(a càrrec de Pablo Ley)
A les germanes Yolanda i Kathy Sey les vaig tenir d'alumnes de literatura dramàtica a Eòlia quan tot just acabaven de sortir de batxillerat. Parlaven un català amb un meravellós accent de Vic i cantaven, ja aleshores, com els àngels. En el taller de final de carrera, El viatge d'Orfeu, un descens als inferns en el qual ens ho vam passar tots plegats francament bé (i amb el qual elles van fer el salt al teatre professional), també les vaig acompanyar com a dramaturg. Des d'aleshores, les bessones Yolanda (la gran) i Kathy (la petita) s'han fet un nom en el món de l'espectacle: en la música, amb el grup The Sey Sisters que conformen amb la seva germana Edna Sey, i en el teatre participant en un grapat d'espectacles a tots els teatres de la ciutat. Canten bé, interpreten bé... quan vam començar l'entrevista no sabia de què acabaríem parlant. I la conversa va anar, més o menys, així...
Fa ja uns anys que us heu integrat en el món del teatre professional. Com veieu el panorama actual?

Yolanda: Des del meu punt de vista, falta valentia. No tenir necessàriament que quedar bé amb la gent que ocupa el poder. No voler quedar bé amb tothom. Fer i dir el que de debò importa.

Kathy: Estic d'acord. Caldria aturar-se a parlar de la societat des d'un lloc que punxi i que qüestioni el poder.

Yolanda: Falta sentit crític.

(Aquest inici d'entrevista m'agafa per sorpresa. És evident que han madurat intel·lectualment i políticament.) Què ha passat?

Yolanda: Fa uns anys, quan anava a veure una obra de teatre, potser era més crítica en el sentit estètic, considerava molt important que tot estigués escènicament molt cuidat. I ara el que m'interessa és el que m'expliquen. M'interessa que es parli del que passa al món, mentre que els aspectes estètics poden fins i tot ser secundaris.

Kathy: Hem madurat, crescut, evolucionat. Això fa que la bellesa estètica buida hagi perdut tot interès. El que ha canviat és la nostra forma de mirar el món. Comences a adonar-te on ets. I m'he adonat que en moltes obres de teatre no es parla de mi. No em sento interpel·lada. No es pensa que en aquesta societat hi ha moltes realitats diferents. Tot i que he nascut i crescut aquí, les meves vivències són molt diferents, pel simple fet de ser negra.

Yolanda: Sempre hem viscut rodejades de gent blanca. I fins que no et comences a relacionar amb altres negres no assumeixes aquesta realitat. Fins que no et poses al davant un mirall. A Madrid vaig entrar en contacte amb molts actors negres. Tots teníem les mateixes experiències. Ens criden als càstings perquè som negres. Si som actors més o menys bons, això tant se val. De tots els treballs que hem fet, hi ha només un –Estació Tèrminus, que va fer la Kathy– que no requeria que l'actriu fos negre. 

Kathy: Tampoc calia ser negre en Els Jocs Florals de Can Prosa, però és va jugar. En qualsevol cas, el problema és més extens. Vaig tenir una conversa amb les meves representants. Em preocupava saber si tenien dificultats a l'hora de trobar feines per a mi. I, com a resposta, em van explicar una anècdota reveladora. Un dia que una director de càsting buscava una actriu cantant, em van proposar a mi. La resposta va ser: “Si hagués volgut una actriu negra ho hauria dit”.

Yolanda: És l'exemple de com va el món. Jo no sóc una actriu. Sóc una actriu “negra”. 

Kathy: Cal una justificació per a que una actriu negra estigui allà.

Vist d'aquesta manera, s'entén molt més nítidament l'escàndol que es va muntar arran de l'estrena, al Teatre Lliure, d'Àngels a Amèrica. Què és el que va passar?

Yolanda: Àngels a Amèrica, veient-ho amb perspectiva, és la gota que va vessar el vas. Vam saber que en la següent obra que feia la Kompanyia del Lliure hi havia un personatge negre i que el faria un actor un blanc (que és amic nostre). Vam escriure un email al director manifestant el que ens feia sentir aquesta circumstància.

Kathy: L'email, pel que sembla, va caure com una bomba. No els va agradar gens.

Yolanda: Vam fer una reunió amb una responsable del Lliure d'aquell moment i el director de l'obra. Crec que ha estat una de les pitjors reunions de la meva vida. Van venir amb ànim de menystenir-nos, traient-li importància al problema de fons.

Kathy: No teníem cap intenció d'atacar-los com a institució. El que volíem era que veiessin que al dessota hi ha un problema social. I que, si es volen canviar les coses, no es pot aconseguir fent que les coses continuïn com fins ara. La resposta va ser que la Kompanyia no tenia cap actor negre. Però per altres papers sí que van contractar a actors de fora de la Kompanyia.

Yolanda: Va ser després d'aquella reunió quan vam escriure als actors negres que coneixíem i els vam explicar la situació. Vam decidir fer una carta oberta amb un vídeo. I vam contactar a més gent.
Kathy: Quan vam començar a organitzar-ho tot no pensàvem que agafaria aquesta volada. I que començarien a fer-nos entrevistes. De fet, és a partir d'aquí que vam posar en marxa el col·lectiu Tinta Negra, conformat ara mateix per uns 20 creadors de la diàspora africana.

Yolanda: Àngels a Amèrica va servir per a unir-nos. Però, en tot cas, conseqüències reals no les hem vistes. A Àngels a Amèrica res no va canviar. Van posar un cartell per a rentar-se les mans. Als premis butaca, David Selvas va renunciar als premis. La Clara Peya, que també va guanyar un dels butaca, ens va cedir el seu espai perquè pugéssim parlar. I vam parlar, sí.

Kathy: Però de fet tot l'esforç va servir de poc. Els Premis Butaca van anar a parar justament al director d'Àngels a Amèrica i a l'actor que feia de negre. Semblava que ens diguessin: “No ens importa gens la vostra reivindicació”.

Imagino que aquesta situació de discriminació que viviu és constant, que us afecta en el dia a dia de les vostra feina. En quines coses ho noteu?

Yolanda: Quan busquen actors, o models, o cantants, sempre hi ha la discriminació racial. Els negres som músics i futbolistes. Si es tracta de fer música, fins i tot és més fàcil trobar feina. Però no deixa de ser un tòpic. I mentrestant hi ha gent que s'està ofegant al mar i nosaltres ens ocupem de banalitats. Hem perdut l'empatia. Quan em poso a escriure una cançó no em surt parlar de l'amor o de la soledat, perquè hi ha coses que em preocupen molt més. Per exemple, que si salvem als que s'estan ofegant, acabem deportant-los o deixant-los al carrer. No puc escriure des de cap altre lloc.

Kathy: La gent no se sent implicada perquè Àfrica els queda lluny. I el més trist és que la gent no es mobilitza fins que algun blanc els diu el que està passant. Fins que no se senten interpel·lats per organitzacions com Open Arms o Casa Nostra Casa Vostra, ningú no es mobilitza.

Yolanda: I si parlem d'actors o actrius negres hauríem de començar parlant d'un problema d'estatus social. Estudiar teatre és per a gent privilegiada. Els nostres pares s'hi van deixar la vida per fer-nos estudiar interpretació. Els que arriben com a migrants, les famílies migrants, sempre tenen mil coses que pagar abans que poder estudiar teatre. M'ofèn que diguin que no hi ha actors o actrius negres. Com els volen trobar si els càstings només els pengen a les escoles de teatre, si no intenten buscar-los allà on són.

Kathy: I parlant del que passa a Catalunya, m'admira molt la mobilització per la democràcia i la llibertat. Però és tristíssim veure que la democràcia i la llibertat s'acaba ràpid quan del que parlem és dels manters, o de les persones empresonades als Centres d'Internament d'Estrangers, o dels Menors No Acompanyats... crec que quan parlem de llibertat, hauríem de parlar de la llibertat de tothom.

No hem parlat pràcticament de teatre, ni de la seva trajectòria, ni del seu futur... o potser sí. Ja no són les noietes que vaig conèixer fa uns anys. Ara militen en el teatre i la música per a fer un món millor.
Share by: