diccionaris actors / directors

Fa anys, en un curs d'interpretació, el professor ens va dir que un actor ha d'anar acumulant diccionaris per anar-se entenent amb els diferents directors que s'anirà trobant pel camí. Hi ha milers de nomenclatures per anomenar el que necessitem quan estem dirigint i massa sovint no estem avesats a escoltar-les i se'ns fan estranyes. El fet de posseir la suficient quantitat de diccionaris per entendre'ns amb el director, certament ens podria fer millors actors. O almenys més resolutius alhora d'aplicar les notes d'assaig.

La naturalitat per exemple què significa? Què vol dir ser "de veritat"? El Jordi Milán, el director de La Cubana, utilitza molt sovint aquesta expressió i, en canvi, la naturalitat cubanera és molt diferent a la que trobem en un espectacle de Veronese. Un actor que d'entrada no és orgànic o que té una manera de fer impostada, per més que se li demani que sigui "natural", farà el que podrà. Està en la seva naturalesa actuar d'aquella manera o de l'altra. També és veritat que si el director es posa molt tècnic i ens comença a demanar que baixem la tonicitat de la gesticulació dels braços un 50% o que intentem fer els arcs de les frases anant fins al punt sense respirar, la nostra interpretació pot passar a ser superficial i construïda des de l'exterior. Arribats a aquest punt, el millor que podem fer és observar el director que tenim al davant i intentar-lo entendre. No posar el pilot automàtic sinó posar-nos al seu servei. Veure quines són les fílies o fòbies, veure com parla a d'altres actors. I per l'altra banda, com a directors també hem d'intentar entendre quin actor o quina actriu tenim davant. Intentem no demanar peres a l'om. Si tenim una trompeta és absurd voler-la fer sonar com un violí. Val més utilitzar a favor els recursos expressius i l'art de l'intèrpret al que dirigim enlloc de voler convertir-lo en alguna cosa que no és. Serà insatisfactori per tothom. I amb això no vull dir que haguem de renunciar a les nostres idees. No! Ni molt menys. Però sí que les podem adaptar (i això no vol dir reduir-les necessàriament).

La meva definició de naturalitat és l'harmonia entre la respiració, la veu i el gest. Aquesta concòrdia dóna lloc a una versemblança i, aquesta, al que se'n podria dir "veritat" (escènica). Com veieu aquesta qualitat no és estàtica. Una persona que respira amb potència, sembla ser que podria tenir una tonicitat muscular alta i una veu enèrgica. I viceversa.

Una cosa que estem tendint a fer, ara que parlem de la naturalitat, és a entregar una interpretació televisiva. Potser en una sala alternativa petita, això funciona per la proximitat de l'espectador a l'escena. Però en un teatre gran, la irradiació energètica d'aquest tipus d'actuació és queda a la tercera filera de butaques.

Però jo en realitat, avui tenia ganes de parlar de la quarta paret. De la projecció.

A mi m'agradava imaginar-me que la disponibilitat emocional d'un intèrpret és com la qualitat d'un aparell de reproducció de vídeo. En l'època de la Sarah Bernhard, on encara es feia un tipus de teatre molt similar al cinema mut (potser per la manca d'il·luminació calia fer els gestos més grans), els aparells tenien una qualitat ínfima, després van venir les pel·lícules de super8, els vhs, els dvds, el blue-ray i ara finalment el cinema HD. Tenir entrenat l'aparell emocional és imprescindible per aconseguir aquesta facilitat de la que parlàvem abans. Però hi ha encara una cosa més important. Abans l'he mencionat d'esquitllentes: la projecció.

Si allò que estem interpretant no arriba, no traspassa. No en gaudirà ningú. I cal tenir entrenades i ben esmolades aquestes eines de projecció.

Els projectors més importants que tenim són els ulls i hem d'aprendre a compartir-los amb el públic. Després dels ulls, ve el triangle format pel plexe solar (per simplificar, estèrnum) i les clavícules. Aquest triangle és un amplificador natural de les nostres emocions. Aquí s'hi inscriu la respiració toràcica superior que és la mare de les emocions. Recordeu-vos dels enamorats de la Comèdia de l'art. Viuen amb intensitat totes les seves emocions i punt que mou aquests personatge és aquest triangle (així com a l'Arlequí el mou la gana, al Doctor la curiositat i al Pantalone la cobdícia.)

I un cop aquests ja formen part del conscient actoral, què més?

Les indicacions: "Envia-ho a públic", "Digues aquest text cap a l'infinit", "Envia la màscara", "Enfoca cap a platea", "Rega els espectadors", no són sinó sinònims de la mateixa cosa: projectar.

Quan estem intentant viure la veritat del nostre personatge emmarcats en una habitació amb una quarta paret, és francament desolador que el director et cridi "digue-ho al públic". Cal agafar el nostre diccionari i traduir el que ens estan indicant. El que estem fem no està arribant amb prou potència a fora. Potser perquè la nostra mirada envia l'emoció a les formigues o als Déus. Alerta! Aquests no paguen entrada.

Podem utilitzar aquesta quarta paret i habitar-la amb un mirall o amb una finestra. En una habitació no cal estar mirant tothora els ulls del nostre interlocutor. A la vida real no ho fem així. És més, mirem poquíssim. El contacte visual cada cop està menys de moda.

A mi m'encanta proposar la metàfora del regar. M'imagino que el pati de butaques és un jardí ple de plantes i que els intèrprets cada cop que envien la seva mirada (i l'emoció que penja al darrere) les reguen. Hi ha zones que estan més seques, no les podem descuidar. La terra del pati (de butaques) sempre ha d'estar humida. Sinó els espectadors se'ns moriran (d'avorriment).

David Pintó