Dilluns 6 d'abril
oasi del desert-pastisser-telescopi d'un observatori

Havia perdut el compte del temps que portava caminant. Sentia com la calor li estava desfent el cervell. Caminava sense rumb entre les dunes idèntiques, intentant arribar a un horitzó inexistent. Tenia set, molta set. Les cames ja no li responien. I es va fer fosc.

Va despertar a l'ombra d’una palmera. Algú li humitejava els llavis amb un mocador. Es va incorporar a poc a poc. Un home de pell fosca i ulls blaus li somreia. El va ajudar a aixecar-se. Estava en un oasi no gaire gran, en podia veure els límits. També podia veure una gran tenda de lona, que va deduir que era la casa de l'home, i un camell que bevia aigua d’un llac. Però el que més li va cridar l'atenció va ser una construcció metàl·lica enorme que s'enfilava més a munt de les palmeres.

Ell i l'home del desert parlaven idiomes diferents, però més o menys van aconseguir entendre's. L'home vivia sol en aquell oasi, amb l'única companyia del seu camell. De tant en tant recollia visitants extraviats com ell que li feien companyia mentre es recuperaven. La construcció metàl·lica que havia vist era la seva passió: un telescopi. L'havia construït ell, peça a peça. Tenia la casa plena de llibres d'astronomia i de mapes de les estrelles. De petit volia ser astronauta, fins que havia descobert que tenia vertigen. Aleshores s'havia traslladat a viure al desert per poder gaudir del cel sense que res l'embrutés.

Quan el visitant li va explicar, després de suar durant gairebé un hora per aconseguir que l'entengués, que era pastisser, a l'home del desert se li van il·luminar els ulls. El va agafar de la mà i el va dur a una petita porta tallada en una roca que hi havia al costat de la tenda. Van baixar unes escales i es va obrir davant seu el rebost més gran que mai havia vist. Era un lloc fresc, protegit de la calor, on els aliments es conservaven bé. Hi havia de tot, des de menjars de diferents parts del món fins a un departament ple dels dolços més diversos. 

L'home li va fer entendre al pastisser que el dia següent era el seu aniversari i li va suplicar que li fes un pastís. Podia agafar tots els ingredients que volgués d'aquell rebost i utilitzar la cuina de la seva tenda tanta estona com necessités. El pastisser, que estava infinitament agraït a aquell home per haver-li salvat la vida, va veure l'oportunitat de donar-li les gràcies. Li faria el pastís més increïble que mai hagués vist i tastat.

Tot i que la temperatura de l'oasi no era tan extrema com la del desert, hi feia molta calor, cosa que dificultava l'elaboració de qualsevol tipus de dolç. Per això, el pastisser va decidir cuinar durant la nit. El matí següent, l'home del desert no es podia creure el que veien els seus ulls: una còpia idèntica en versió reduïda del seu telescopi tota feta de pa de pessic, xocolata i caramel. No podia menjar-se aquella meravella! El pastisser el va convèncer que si no se la menjava igualment es desfaria per la calor, així que entre els dos van fer desaparèixer aquell pastís dins dels seus estómacs. Sense oblidar-se del camell, que també va rebre la seva part.

Dos dies després, una delegació del govern va arribar a l'oasi. Havien denunciat la desaparició del pastisser i el venien a buscar. El pastisser es va acomiadar de l'home del desert i va tornar a la seva pastisseria, famosa a tot el món. Al llarg de la resta de la seva vida va rebre premis i distincions pels seus pastissos. Però sempre recordaria aquell pastís en forma de telescopi que només aquell home que vivia en un oasi havia vist. 

Era, sense cap mena de dubte, el millor pastís que mai havia fet.

Elna Roca
Share by: