Dimecres 15 d'abril
persona en la crisi dels 25-corda-gimnàs

Un i dos. Un i dos. Va, que ja ho teniu. Deixeu anar l'aire a l'estirar. I baixem una mica més. Set. Sis. Cinc. Quatre. Tres. Dos. U. I em quedo aquí.

S'estava morint. Però aguantaria. Encara que hagués de deixar-hi el seu últim alè. No deixaria que aquella senyora (de quants anys? cent?) que tenia darrere la veiés patir. Si la senyora de cent anys podia, ella també.

Fermes les cames. Abdomen ben endins. Un. Dos. A baix. Tres. Quatre. Cinc. Va, més profund. Sis. Set. Vuit. Nou.

Si us plau, que s'acabés ja aquell suplici. Les cames no li responien. Veia la dona de darrere pel mirall, baixant i pujant en aquella posició, fresca com una rosa.

Molt bé. Seguim amb el següent exercici.

Gràcies a Déu.

Anem a baix i ens col·loquem en planxa.

No, en planxa no. No li podia fer això ara.

Premem l'abdomen i els glutis. I fem un cercle sencer amb cada braç. Va. Un. Dos. Agafeu el control del vostre cos.

El control de què? No podia més, no podia seguir. Tot havia acabat. La senyora de cent anys l'havia superada. No tenia control ni sobre el seu cos ni sobre la seva vida ni sobre res.

Va sortir de la classe arrossegant-se. Tenia vint-i-cinc anys, no havia aconseguit res a la vida i no podia aguantar ni una hora de rutina de tonificació. I, per si això fos poc, abans d’arribar al vestuari va veure la dona de cent anys de la classe dirigir-se a la sala de màquines. Tenia ganes de plorar. Va entrar a la dutxa, esperant desfer-se amb l'aigua i desaparèixer per la canonada. El que menys li venia de gust ara mateix era tornar a casa, dels seus pares, òbviament, perquè els diners que guanyava treballant els caps de setmana no eren suficients per pagar-se un pis, i posar-se a fer l'anàlisi que havia d’entregar l'endemà pel màster, un màster que ni li anava ni li venia, però que estava fent amb l'esperança minúscula de poder trobar una feina d'allò que havia estudiat. Es va quedar sota la dutxa molta estona, veient com altres dones de diverses edats entraven i sortien de l'espai. Què pensarien elles? Com serien les seves vides? Com haurien aconseguit arribar on eren?

Quan va sortir, ja no hi quedava ningú, al vestuari. A sobre d’un banc, algú s'havia deixat unes cordes de resistència de color rosa fosforescent. Se li va passar pel cap que seria bonic penjar-se amb una corda de color rosa fosforescent. Mentre estava perduda en aquell pensament, algú va entrar al vestuari. Era la dona de cent anys, que s'havia oblidat les cordes. Quan la dona va marxar, ella va esclatar en un plor llarg i profund.

Va sortir del gimnàs com nova. Se sentia animada i feliç. Havia estat una rutina de tonificació molt profitosa.

Elna Roca
Share by: