Dissabte 4 d'abril
paper de vàter-donna de suits-mercat municipal

No sabia qui era. Se suposava que ho havia de saber? El cap de recursos humans acabava d'aparèixer exultant al seu despatx per anunciar-li que ja tenien nova assessora legal. Ni més ni menys que Donna Paulsen! Ni idea. Però moriria abans de reconèixer que no sabia qui era aquella tal Donna, així que va deixar anar un formal “Perfecte, gràcies, fes-la passar”. Li va costar més dissimular la cara de sorpresa quan va veure la dona que entrava per la porta. Elegant i segura, efectivament actuava com si no necessités presentació. Semblava sortida d’un bufet d'advocats de pel·lícula. No encaixava amb el perfil de l'empresa. Segur que sabia a què es dedicaven?


– Senyora Paulsen. És un plaer donar-li la benvinguda a la nostra petita empresa. Digui'm, què l'ha portada a voler treballar amb nosaltres?

– Crec que el paper de vàter és un sector a l'alça i que té un gran potencial...

Sí, sabia a què venia. Per la manera com parlava, semblava que podia convertir en or qualsevol cosa que toqués. Potser ella la podia ajudar a fer possible la idea a què portava setmanes donant-li voltes. O potser li semblaria una idea absurda, com li semblava a ella en alguns moments. Per això encara no l'havia explicada a ningú. Potser aquell era el moment.

– ...Ha pensat a convertir el paper de vàter en un bé intercanviable?

No era possible. Li havia llegit la ment! No sabia qui era Donna Paulsen, però en aquell moment va saber que era el millor fitxatge que podien haver fet.

Les dues dones van començar a treballar en la idea. Últimament els reptes amb el paper de vàter havien assolit dimensions inimaginables. La novetat era aconseguir construir un ninot de neu de mida humana amb aquest material. Això havia fet que el producte s'encarís i que l'alta demanda el convertís en un bé suficientment preuat com per iniciar l'experiment. I tenien l'escenari idoni per fer la primera prova. Un espai reduït, però divers, on podrien veure com funcionava l'intercanvi de paper de vàter per diferents productes: el mercat municipal.

La idea va ser tot un èxit. La capacitat del paper de vàter per dividir-se en fragments més petits va facilitar el procés. D’aquesta manera, una poma podia valdre cinc trossos de paper de vàter, mentre que un quilo de llagostins podia valdre un rotlle sencer. La mesura es va integrar als mercats de diferents poblacions i aviat va saltar a petits comerços i grans superfícies. Poc a poc, el paper de vàter es va convertir en la nova moneda.

Això va fer que els bitllets antics quedessin inservibles. Què fer amb tot aquell paper de colors que seguia emmagatzemat? Sí, exactament el que esteu pensant. Us imagineu eixugar-vos el cul amb un bitllet de cent?

Elna Roca
Share by: