Diumenge 22 de març
indigent-bosc encantat-cafetera

Durant el dia, solia seure en un banc que hi havia al carrer Marina amb Indústria. Des d'allà, observava els vianants que passaven, amb uns ulls blaus tan profunds que semblava que et llegien l'ànima. Als matins, algun veí li portava pa o alguna cosa per esmorzar. Mai demanava res. Parlava poc. Però sempre donava les gràcies a aquells que l'ajudaven. Al migdia anava a dinar a un menjador social i després tornava a seure al mateix banc. Les seves úniques propietats eren una manta i una cafetera que sempre aferrava amb força, com si tingués por que se li escapés. Ningú havia aconseguit mai descobrir què tenia aquella cafetera d’especial. Algun veí havia deduït que li devia agradar molt el cafè i un matí n'hi havia portat. Però per sorpresa seva, l'home l'havia rebutjat. Aquest objecte li havia fet agafar entre la gent del barri el sobrenom de “el Cafeter”.

Aquella nit d'hivern, el Cafeter s'havia anat a refugiar al pàrquing que hi havia davant del seu banc. Dormia allà les nits més fredes. Quan per fi havia aconseguit agafar el son, uns tocs suaus al peu el van despertar. Algú li estava fent pessigolles. Va començar a riure, demanant al causant que aturés aquella tortura. I el causant va parar. Entre enfadat i divertit, l'indigent va incorporar-se per veure qui havia gosat destorbar el seu son. Els ulls se li van obrir com taronges quan va veure que es tractava d’un conill blanc com la neu. 

Què hi feia un conill a Barcelona? Es deuria haver escapat d’alguna casa? Es van mirar un moment, i, de sobte, el conill va creuar la carretera, deserta en aquelles hores de la nit, fins a la vorera del davant. No podia deixar que s'escapés. Algú l'estaria buscant. El Cafeter es va posar les sabates, va agafar la manta i la cafetera i va anar darrere del conill, que no s'havia mogut de la vorera, com si l'estigués esperant. Quan l'indigent va creuar, el conill es va posar a córrer. 

El Cafeter ja tenia els seus anys i li costava seguir el ritme del conill, però cada vegada que parava a recuperar l'alè, el conill també s'aturava. I així van recórrer illes i illes de cases. Si algun veí amb insomni hagués sortit al balcó i hagués vist aquell espectacle, l'endemà hauria jurat que ho havia somiat.

Finalment, el conill es va aturar davant d’un plataner, en aparença igual als milions de plataners que hi havia a Barcelona. L'indigent es va atansar al conill, poc a poc, per a no espantar-lo, disposat a atrapar-lo. I just quan li va posar les mans a sobre... el món va desaparèixer. El va envair una sensació de mareig i un cop molt fort va tornar-lo a la realitat. On era? 

Semblava un bosc. Va mirar al seu voltant i va localitzar la seva cafetera, que li havia caigut en l'impacte. Els arbres eren molt alts i tot estava ple de flors de mil colors que l'observaven. Flors que l'observaven? S'hi va atansar i, efectivament, es va fixar que les flors tenien una espècie de punts que semblaven ulls. Va allargar la mà per tocar-ne una, però, a la velocitat d’un parpelleig, la flor va aixecar una fulla i li va etzibar una bufetada. La flor l'havia pegat! 

Els matolls es van moure i, entre les flors, va aparèixer el conill blanc que l'havia guiat fins allà, acompanyat d’un grup de papallones. Les papallones van volar fins a l'alçada dels ulls del Cafeter i van formar les següents paraules: “Ella t'espera”. “On sóc?”, va preguntar l'home. Obviant la seva pregunta, les papallones van formar un altre missatge a l'aire: “Segueix-lo”, i una fletxa que indicava el conill. 

El conill va començar a saltar entre els matolls i el Cafeter el va seguir. Van caminar una bona estona pel mig del bosc. A mesura que avançaven, l'indigent s'anava adonant que aquell lloc li resultava familiar. Que aquella flor que l'havia pegat i aquells missatges escrits amb papallones li havien donat una estranya sensació de... casa. 

De sobte, entre els arbres, va aparèixer un enorme castell blanc, tan alt que semblava arribar al cel. Les portes es van obrir soles i van entrar a una sala llarguíssima. Al fons, una figura femenina vestida amb colors vius i brillants l'esperava. Quan va ser a prop seu, la dona li va dedicar el somriure més honest i lluminós que mai havia existit. On havia vist aquell somriure abans?

– Ben tornat. – li va dir la dona. I fixant-se en la cafetera que no havia deixat d'estrènyer durant tot el camí i somrient encara més, va afegir – Veig que l'has guardat durant tot aquest temps.

La dona va respirar fons abans de pronunciar les següents paraules. El somriure se li va enfosquir. Una llàgrima li va baixar per la galta.

– He d’anunciar-te, amb una barreja de sentiments contradictoris, que la meva germana ha mort.

La dona va esperar la reacció de l'home, que encara no acabava d'entendre res del que estava passant. Tot li resultava tan familiar... I de cop, com un torrent violent, els records van tornar a la seva memòria. Va recordar la seva casa de fusta en aquell bosc màgic. Va recordar que s'havia enamorat de la noia més maca i divertida del món: la filla del cuiner de palau. Va recordar que ella també l'estimava a ell. Va recordar una princesa cruel que, gelosa, havia volgut trencar la seva relació. Va recordar com, al no aconseguir-ho, havia convertit la seva enamorada en una cafetera. Va recordar com la germana petita de la princesa, la persona amb el somriure més honest i lluminós que mai havia existit, el va ajudar a fugir de la fúria de la seva germana.

Les llàgrimes van inundar els ulls del Cafeter. Poc a poc, va deixar anar la cafetera que estava agafant amb totes les seves forces i la va dipositar a terra. Una ventada va obrir el finestral d’una revolada i va envoltar la cafetera, creant un petit tornado al seu voltant. Quan es va aturar, al lloc on abans hi havia l'objecte va aparèixer una dona gran, aproximadament de la mateixa edat que el Cafeter. 

Els dos es van mirar i es van fondre en l'abraçada més llarga de la història de les abraçades.

Elna Roca
Share by: