Divendres 20 de març
formiga-foguera-carrer sense números

Havien sortit a buscar combustible per passar l'hivern. La pinassa que hi havia al jardí del costat els era molt útil ja que era fàcil de transportar i cremava molt ràpidament. Estaven tornant. En fila, com sempre. Van creuar el túnel de formigó que separava els dos jardins i just al sortir, patapam. Una trepitjada va acabar amb dotze de les seves companyes. A ella li va anar d’un pel, el peu li havia passat a tocar. Entre totes, van recollir les companyes caigudes i les van portar cap al formiguer. La pinassa que havien recollit la van utilitzar per a fer pires funeràries. L'endemà tocaria anar-ne a buscar més.

Aquest tipus d'enterraments col·lectius eren molt habituals, els feien gairebé cada dia. Però la jove formiga obrera mai es cansava de mirar les flames que s'enfilaven per la plaça del formiguer. Li semblava veure formes que es movien, breus pel·lícules amagades. Inclús quan les fogueres s'apagaven, es quedava mirant les cendres, intentant descobrir les restes d'aquelles històries que havia intuït en mig del foc. A vegades, creia que podia veure el futur entre les flames, podia veure com la formiga reina s'atansava cap a ella, una obrera qualsevol, acompanyada de tota la seva comitiva. Espera. No era el futur.

La formiga reina realment s'estava atansant en aquell moment cap a ella. Quan va arribar, li va donar una carta i va marxar. La formiga reina mai parlava. Potser perquè temps enrere les seves paraules se li havien girat en contra i des d'aleshores havia decidit fer vot de silenci. Va mirar la carta. No era per a ella. Tenia una adreça escrita. Va deduir que l’havia de portar allà. Però per què ella? 

Hi havia formigues carteres que ho podien fer. Per què havia de ser tan críptica la reina? El nom del carrer li sonava. Va començar a donar voltes pel formiguer pensant on el podia haver vist. Era un formiguer molt gran i va tardar força estona a trobar el carrer. Una vegada localitzat, només havia de seguir els números fins a trobar la casa. Però a la formiga se li va caure l'ànima als peus quan va veure que aquell carrer no tenia números. 

No posar números als carrers era un costum molt antic, de quan el formiguer era petit i tothom es coneixia. Però a mesura que havia anat creixent, havien obligat a totes les cases a tenir número, per temes pràctics. Però alguns carrers, els més amagats i antics, s'havien resistit a posar els números als portals i havien mantingut els antics noms de les cases. Com havia d’entregar una carta a una casa que no sabia quina era?

Va tornar a mirar el sobre, però només hi havia el nom del carrer i el número. Mentre pensava què podia fer, va començar a recórrer el carrer. De sobte, va veure una llum que titil·lava en una finestra. S'hi va atansar i va veure un petit foc fet amb una fulla de llorer. A sobre de la porta, unes lletres grans i plenes de pols anunciaven el nom de la casa: Ca la Maga. Una formiga molt anciana va treure el cap per la porta. Es van mirar i quan l'anciana va veure la carta va exclamar: “Ah! Ets tu”, i li va estendre la pota perquè li donés la carta. La formiga obrera, confosa, va obeir. Mentre llegia la carta, l'anciana la va convidar a entrar.

– M’han dit que veus coses allà on la gent no veu res. – li va dir.

La pobra formiga no entenia res. Què hi feia allà? Què volia d’ella aquella formiga tan vella?

– No t’ha dit res, la reina, oi?

La formiga va negar amb el cap.

– Clàssic d’ella. Li vaig dir que estava buscant una aprenent. I t'han enviat a tu. Començarem el més aviat possible. Seu aquí. Necessito que miris el foc i em diguis què hi veus. Els meus ulls ja no són el que eren. Ja t'ensenyaré també a fer pocions i a llegir les cartes. Però el foc és el més important.

La formiga obrera no s'ho podia creure. Dedicar la seva vida a mirar el foc? Allò era un somni fet realitat.

Elna Roca
Share by: