Eòlia, un horitzó de possibilitats

Entrevista a 
Josep Galindo 

(a càrrec de Pablo Ley)
Josep Galindo és el director de l'Escola Eòlia. La seva trajectòria combina la direcció, la dramatúrgia i la pedagogia teatral. Entre els muntatges que ha dirigit destaquen peces de gran format com Homenatge a Catalunya (a partir de l'obra de George Orwell), o Don Quixote (a partir de l'obra de Cervantes, totes dues estrenades al West Yorkshire Playhouse de Leeds i posteriorment a Barcelona i Madrid), al costat de peces gairebé de cambra com, entre d'altres, La maternitat d'Elna (estrenada al 2008 i que s'ha anat reposant pràcticament cada any al llarg de tota una dècada). Amb motiu de la inauguració de la revista online Ítaca, parlem amb Josep Galindo sobre l'escola Eòlia i el seu creixement.  

¿Què és Eòlia?

Essencialment, una escola de teatre. Va néixer ara fa vint anys en un petits pis al Carrer Méndez Núñez com a escola per a actors-cantants i el 2004 es va traslladar al carrer Casp, on hem anat creixent i creixent, també en espais, fins esdevenir el que som, un autèntic conglomerat d'idees i possibilitats. Realment el que ara mateix és Eòlia resulta difícil d'explicar en poques paraules. Jo convido a qui vulgui conèixer què és Eòlia que faci un recorregut per la seva web. Hi ha un apartat on posa equip docent i és el que realment som: més de cent professors dividits en totes les àrees que abordem: interpretació, cant, dramatúrgia, direcció, cos... 

Què és el que ha canviat al llarg d'aquests vint anys?

Tot. Han canviat moltíssimes coses. Jo diria que el que més ha canviat és la mirada de l'escola, que s'ha obert –a les noves idees, al món–, i que ens permet assolir noves fites i, per tant, més canvis. Fa deu anys, tot el que ara és Eòlia era, simplement, una utopia. 

Ja he parlat de l'equip, que s'ha ampliat i s'ha consolidat. Eòlia, per ella mateixa, ha esdevingut un pol d'atracció, no només d'alumnes i professors, també de projectes, de companyies, d'idees. Oferim beques i espais de creació. Hem pogut començar a produir espectacles... I tot el que hi ha al darrera és una escola.

També hem establert vincles internacionals, amb escoles a Londres i Chicago, gràcies a la nostra línia d'interpretació en anglès. Però també està venint gent d'Anglaterra i dels EUA per estudiar amb nosaltres. El futur passa sens dubte per la internacionalització, que ha de créixer molt més. I en aquest sentit Barcelona és clau, Barcelona i la seva mirada sobre l'art, una sensació de llibertat que atrau moltíssim. Perquè tot són oportunitats per créixer.

Bé, és el que som, una escola, i unes idees... o, més exactament, un ideal que, d'alguna manera, ens uneix a tots. Per això sóc aquí... vull dir, que, si no hi hagués un ideal al darrera, segurament jo no hi voldria ser.

Es pot traçar una línia d'objectius a mig termini?

Tal com ho veig, hi ha un objectiu que per a mi és molt important, que és el d'estendre i difondre la nostre professió. Millorar, ampliar, fer créixer la percepció que la gent del carrer té del teatre. El teatre forma part de la cultura, una cultura viva, que pensa el món en el qual vivim. Està al costat d'altres formes de cultura i totes són importants. Una societat sense una clara vocació cultural és una societat que no evoluciona, que és incapaç de resoldre els conflictes, que és incapaç d'imaginar el futur. 

En aquest sentit és evident que fem un servei. I és per això que penso que és tan important poder oferir un estudis de grau universitari. Comencen a ser nombrosos els alumnes que han sortit d'aquí i estan treballant –actors, directors, dramaturgs–, gent que està posant a prova les seves idees, que està creant companyies, que estrena obres, que guanya premis. Estan començant a dialogar amb el món, a posar-lo en qüestió. Són coses que em semblen meravelloses.

Quines són les premisses per a pensar el món des del teatre?

És difícil de resumir, perquè això és justament el que es desplega en tot el pla d'estudis des de la Formació Lliure a l'Escola Superior. Una cosa són el processos tècnics de la dramatúrgia, la direcció i la interpretació, una altra les estructures emocionals i energètica que les tres disciplines comparteixen, cadascuna des del seu punt de vista, i una altra el rigor intel·lectual que ha de sostenir qualsevol projecte. Sense tot això no hi ha possibilitat de pensar i expressar escènicament allò que és important per a la societat.

Però també cal diferenciar entre processos i resultats. Si no estiguéssim oberts a resultats diversos la llibertat creativa seria falsa. Oferim unes eines que permetin desenvolupar la pròpia llibertat creativa. És un ofici dur i penso que la millor manera de fer aquesta travessa del desert és fer el camí amb una identitat creativa forta. L'eina més potent és la pròpia identitat creativa.

I això passa, necessàriament, per desenvolupar les eines intel·lectuals.

És una cosa que sembla òbvia quan abordem la dramatúrgia i la direcció. Són disciplines que, a banda dels recursos tècnics, es basen explícitament en el coneixement. Del món, de la història, de la cultura, de la política, tot. El coneixement alimenta la creativitat.

Però això ja no és tan obvi quan abordem la interpretació. Un actor ve amb la idea de la importància de la pràctica actoral, i sovint no és conscient que el desenvolupament intel·lectual nodreix i dóna contingut als processos de la intuïció. L'actor que treballa des de la vessant intuïtiva pot arribar a pensar que no importa, però el que fa el coneixement és alimentar aquesta intuïció. Quan més preparat estàs intel·lectualment, més ràpida i intensa és la teva intuïció. Si no alimentes la intuïció, la interpretació acabarà sent prima, sense contingut, sense fons. 

Un dels trets diferencials d'Eòlia és el concepte d'energia.

Sí. És un dels pilars fonamentals de l'aprenentatge que pot absorbir una persona que vingui aquí a formar-se. És tan difícil de parlar de l'energia com fàcil de detectar-la dalt de l'escenari. És l'element que ho cohesiona tot, que permet detectar una estructura gairebé musical que uneix tots els elements dispersos en un tot coherent. Si no saps llegir l'energia en escena és molt difícil dirigir. No es pot dominar el teatre sense l'energia. 

Però el coneixement profund de l'energia és un element que apareix reiteradament en les diferents branques de l'escola al llarg del currículum d'assignatures de cada curs. Hi ha matèries concretes que permeten canalitzar el material emocional i energètic tant pels actors com pels directors i dramaturgs. I, per exemple, ens agrada tan Shakespeare perquè ens permet treballar l'energia des de tots els punts de vista. Shakespeare és una font infinita, inesgotable d'energia. Però el que és important és que l'energia pot assolir mil formes. Entendre-la és obrir-se a un univers de possibilitats.

Per què la revista Ítaca?

És una passa més. És la materialització del pensament. No només del pensament pràctic –que és el propi del teatre– sinó del pensament que s'obre a tots els camins possibles de l'univers creatiu. És obrir una via a la divulgació, la pedagogia, la investigació. ¿Què poden aportar les arts escèniques a la societat? Hem de connectar-nos amb altres àmbits de la cultura, del pensament. Està tot per fer. De moment Ítaca és només una idea, un horitzó. Però tinc la sensació que descobrirem moltes coses que encara no sabem gràcies a la revista.

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: