Escriure a  4  mans
Entrevista a Aleix Fauró i Isis Martín 
(a càrrec de Pablo Ley)
Aleix Fauró i Isis Martín són un cas poc freqüent d'escriptura a quatre mans. Aprofito la publicació a Ítaca del text titulat El pes del plom per a parlar amb ells sobre la manera com aborden la creació de les seves obres –primer– i –tot seguit– dels seus espectacles. A quatre mans han escrit Si avui és diumenge demà és dijous (2009), L'hivern al cos (2011), 180º de cel (2012), El pes del plom (2014), Com menja un caníbal (2019). Però hi ha altres facetes interessants, com per exemple el fet que, en la gestació de la seva trajectòria creativa, fos la necessitat d'escriure allò que els va acabar duent a la direcció dels propis espectacles... i que, més endavant, fos la necessitat de gestionar tot el que comporta la producció i distribució dels espectacles allò que els va dur a tirar endavant La Virgueria, companyia teatral a la qual s'hi han afegit com a membres actius la Marina Fita, l'Òscar Llobet, la Patrícia Bargalló i la Giulia Poltronieri en una estructura de tasques que es podria anomenar polivalent –interpretació, producció, difusió, col·laboracions en la direcció, l'escenografia...–. Com a companyia tenen, a més a més, la voluntat d'obrir-se a altres autors i altres textos amb muntatges com Paisaje sin casas (2012), Arbres (2014), Snorkel (2015) o Medusa (2017).
Aleix Fauró i Isis Martín no només escriuen a quatre mans, també parlen a quatre mans, i els seus discursos s'entrellacen de manera que resulta difícil destriar-los. Fauró parla més, amb urgència. Martín és més reflexiva. Al llarg de la conversa descobriré que tant la urgència d'un com la reflexivitat de l'altra formen part del seu procés creatiu. Però abans que res tinc curiositat per saber com s'escriu a quatre mans.

Aleix: Ho fem de moltes maneres diferents. Però primer i abans que res necessitem començar la nostra recerca al voltant d'un tema. No és que ens marquem l'objectiu de pensar un tema, els temes poden sorgir en converses de gin tònic. Però si aquests temes tornen a sortir en les nostres converses, i hi surten de forma recurrent... aleshores sí que ens hi posem. Comencem a buscar articles, llibres, pel·lícules, documentals... I amb tot aquest material a les mans comencem a preguntar-nos quins podrien ser els personatges que ens calen...

Isis: De fet, és quan comencem a tenir clar el sentit del que volem escriure quan comencem a escriure, un una escena, l'altre una altra... les posem en comú, comencem a debatre i revisar...

Aleix: Jo tinc tendència a escriure massa ràpid, a precipitar-me amb coses que sé segur que haurem de llençar, però això ens permet tenir un punt de vista i començar a concretar, afinar la idea de l'espectacle que va sorgint als nostres caps.

Isis: Amb El pes del plom el primer que vam escriure va ser l'entrevista que la periodista –protagonista l'obra– li fa al fabricant d'armes. Amb l'últim text, Com menja un caníbal, va ser fent la biografia d'un dels personatges com vam començar a escriure.

No parlarem d'aquest últim text, perquè encara està al forn i l'escriptura està llesta per a entrar a sala d'assaig, però hi haurà, segur, modificacions. Però, de la vintena llarga de personatges que conformen el dramatis personae de Com menja un caníbal, no em puc resistir de citar-ne uns quants, com, per exemple: la dona que agonitza, l'home de les cames de vidre, l'home de les mil paraules, la dona que plora de dolor, el nen de les preguntes no tan innocents... Torno a l'entrevista. Com va començar La Virgueria?

Aleix: La Isis i jo ens vam conèixer fa disset anys. Quan ens vam conèixer jo escrivia molta poesia –a tot arreu, tovallons, llibretes, paperots–. Tenia moltes ganes d'explicar coses. Les començava però no les continuava. No tenia la capacitat de portar-les fins a un final. 

Isis: Anàvem al teatre junts, vam fer una obra junts, i arran d'estar junts hores i hores va sorgir una amistat que va fer possible escriure teatre junts. De fet és així com va sorgir Si avui és diumenge demà és dijous, un espectacle sobre l'esquizofrènia que vam escriure plegats, va dirigir ell, vaig interpretar jo... La Virgueria neix així, de la necessitat de fer teatre.

Aleix: De fet, xerrant xerrant ens motivem per a escriure junts. Vam començar a plantejar-nos la idea de desenvolupar un llenguatge propi. I aquest és el camí que estem fent. Primer vam tenir un local, no volíem fer producció, però ens vam adonar que, per a gestionar-ho tot, ens calia l'empresa, i després va començar a incorporar-se la resta de membres de La Virgueria, la Marina Fita, l'Òscar Llobet, la Patrícia Bargalló, la Giulia Poltronieri.

L'esquizofrènia, la presó, el tràfic d'armes... aquests són alguns dels temes que exploreu als vostres textos. Què és el que us interessa?

Aleix: Personalment tinc la necessitat d'aprofundir en temes que em preocupen. De la necessitat d'informar-me, de llegir, de conèixer... es segueix la necessitat d'obrir el tema i totes les reflexions que comporta al públic. L'objectiu és generar debat.

Isis: Per exemple, amb El pes del plom, ens va inquietar tot el que vam llegir sobre la indústria armamentística. Però el més preocupant no és el tràfic il·legal d'armes. El que ens va inquietar de debò és justament el mercat legal de les armes.

Aleix: L'objectiu és fomentar la capacitat crítica en els espectadors dels nostres espectacles.

Isis: Tractem coses que ens preocupen, ens alarmen, ens indignen. I ens podem permetre parlar del que ens preocupa a la nostra manera.

Aleix: Escriure junts i fer companyia junts vol dir fer les coses com tu vols. I això té un cost.

Aleix Fauró sembla haver acabat el seu raonament. De manera que la pregunta es fa inevitable. Quin cost?

Aleix: Mai hem fet una escriptura o un muntatge que volgués ser complaent amb el que la gent va a veure habitualment al teatre. Mai hem anat a buscar l'actor que fos, abans que res, conegut i comercial. 

Isis: Ens importa allò que estem dient. Jo no renego del teatre com a forma d'expressió política. No es pot estar al marge de la política. O, d'altra manera, estar al marge de la política és política. És política no mullar-se políticament. 

Aleix: Si estàs pendent dels beneficis econòmics, no acabes dient el que vols, sinó que acabes caient en una mena de servilisme cultural. És realment el mal de les institucions públiques, a les quals s'obliga a tenir una xifra d'ocupació tan alta que acaben necessitant els mateixos mecanismes que el teatre comercial. Una institució pública hauria de tenir l'obligació d'arriscar-se, i arriscar vol dir tenir l'oportunitat de no complir amb els números.

Isis: Dependre de la quantitat de públic és pervers. Qualsevol artista ha de saber a qui es dirigeix. Però una cosa és dirigir-se a un públic, i una altra dependre econòmicament d'ell. Acabar fent coses comercials per guanyar-se la vida ha arruïnat carreres molt prometedores.

Aleix: Per cert, La Virgueria va néixer al mateix temps que es produïa la crisi econòmica en la qual encara estem immersos. I, amb la crisi, es va produir el fenomen curiós de que naixessin moltes companyies. Es parlava de què ens havíem d'argentinitzar, perquè a l'Argentina tothom feia teatre, en qualsevol lloc, sense que importessin les condicions. Jo crec que acceptar la precarietat com a normalitat no hauria de ser el camí.

Isis: Però és cert que la falta de recursos fa esmolar l'enginy.

A vosaltres us agrada col·laborar amb altres dramaturgs. De fet, plantegeu col·laboracions de forma habitual.

Isis: El cert és que veiem espectacles escrits per altra gent que ens interessen. I ens desperten la imaginació.

Aleix: La Isis i jo som molt lents. De fet no volem posar-nos cap pressió en el procés de creació d'un text. I, si volem tenir activa la companyia, necessitem textos per a escenificar-los. Així sorgeixen complicitats amb gent com l'Albert Boronat (Snorkel), o el Marc Artigau (Arbres)... o amb l'Helena Tornero, amb qui ara estem desenvolupant un nou projecte. En aquests casos, podem partir d'una idea o, senzillament, deixar que escriguin el que els vingui de gust.

Personalment he treballat com a autor i dramaturg en dues produccions amb l'Aleix Fauró i l'Isis Martín, Paisaje sin casas (un muntatge preciós d'un text que m'estimo moltíssim i que, escrit al 1989, va trigar més de vint anys a arribar als escenaris), i l'adaptació escènica de la novel·la de Ricardo Menéndez Salmón, Medusa (una proposta escènica de les més arriscades –tant des del punt de vista polític com estètic– que ha afrontat La Virgueria). Estic segur que trobarem un altre moment per a parlar d'aquestes peces.
    • Fotografies d'Anna Miralles
    Share by: