Si alguna cosa ha quedat clara en aquest 2020, és que el model econòmic de l'ultraliberalisme aboca la humanitat a l'autodestrucció. Un símptoma esperançador d'un canvi possible (i principal valor positiu d'aquest any de pandèmia i pandemònium) és la puntada de peu al cul que els americans li han clavat a Donald Trump per a fer-lo fora de la Casa Blanca. Cal preguntar-se si a Scrooge McDuck (l'Oncle Garrepa català, el Tío Gilito castellà), insigne representant dels multimilionaris Republicans, se li ha caigut –en algun moment de lucidesa– la cara de vergonya per haver-se deixat capitanejar per un ase piulador com aquest. I, respecte al pobre Donald Duck, representant de la classe mitja blanca i protestant enfonsada en la misèria i el desànim i actual votant emprenyat ultradretà del seu homònim, només hi ha l'opció d'apiadar-se de la seva patètica mesquinesa... un Donald Duck amb ínfules feixistoides que serien molt i molt perilloses si, en comptes de 70 anys, en tingués 20... En fi, el món té les seves misèries.

... Però nosaltres, certament, també tenim les nostres. És d'aquestes misèries, les de l'Espanya carpetovetònica que no es desincrusta ni amb Sidol WATERLIMP, de les que parla Explore el Jardín de los Cárpatos, del col·lectiu José y sus Hermanas en col·laboració amb el dramaturg Ignacio de Antonio Antón. Un espectacle fet en any de pandèmia, amb tècniques pandèmiques (trencaclosques d'escenes amb un ús generós de les filmacions i el croma per tal d'explorar el directe en streaming), que té com a tema central les vacances. Però no les vacances innocents a la manera de Verano azul...

... Sinó les vacances-droga, les vacances-panem et circenses, les vacances esquizofrènia i escapada a Singapur... i també les vacances com a subhasta d'un país, el nostre, de nord a sud i d'est a oest, convertit tot ell en Magaluf o en Marina d'Or o en qualsevol de la resta de ciutats de piscines, hotels, gratacels d'apartaments per a quinze dies de felicitat en forma de sexe ocasional, luxe infinitesimal, haute cuisine falsificada, glamour devaluat, pura enganyifa per a bàrbars amb deliris de grandesa: 15 dies de superioritat per a tornar a les tristes boires de Suècia, Finlàndia, Gran Bretanya, Alemanya... a l'esclavatge d'un sistema que ha convertit l'estat del benestar en una broma cruel.

I mentrestant, l'Espanya actual, que ha heretat la còfia i el davantalet de minyona de l'Espanya franquista, les castanyoles i el flamenc del país de charanga i pandereta de Machado, les minifaldilles i els toros del (fins i tot així) entranyable Manolo Escobar, el gaspatxo, la paella, la sangria... continua amb els cadàvers de la repressió feixista enterrats a fosses comunes en cunetes, cementiris i descampats i es ven com a Marca Espanya en una autèntica burla d'uns valors que haurien de ser universals. La liquidació del sòl a preus de rebaixa, el sacrifici del present i del futur de les joves generacions (des de fa 40 anys... o és que tot això era diferent als anys 80?), l'estafa institucionalitzada en substitució de la política: aquests són només alguns dels trets característics de la veritable Marca Espanya amb el segell inconfusible (i ranci) de la dreta espanyola (i espanyolississíssima).

El tema és enorme, brutal, digne de la mirada d'un Hans Magnus Enzensberger capaç d'enfrontar-se a un Titanic, un Al Capone, un Durruti per extreure els signes d'un temps. Però la veritat és que la poètica d'Enzensberger s'impulsa en la mirada sistematitzadora del materialisme dialèctic per transgredir-lo amb ironia, amb una crítica política, social, econòmica demolidores, amb un humanisme d'arrel reinaixentista i una modernitat intemporal. És cert que amb Explore el Jardín de los Cárpatos ens quedem en un collage d'escenes que no acaba d'assolir tot el seu potencial poètic, però també ho és que l'espectacle enuncia i enumera una bona quantitat dels temes més importants.

I aquí és on volia arribar. El que m'ha agradat d'Explore el Jardín de los Cárpatos és la potencialitat del seu discurs ideològic en un país que ha venut el teatre a l'entreteniment i l'escapisme. Hi ha una memòria del passat –les rèmores de l'Espanya heretada–, un repàs del present –l'Espanya absurda del moment actual–, una advertència del futur –el món que rodola cap a l'abisme climàtic–. És un mirall plantat davant del públic que ens reflecteix com som, d'on venim, a on anem. Potser li falti una mica de profunditat. Potser li falti mala llet i un discurs més, molt més estructurat i contundent. Potser estigui encara una mica massa pendent d'entretenir el públic i massa preocupat per la possibilitat d'avorrir-lo. Però apunta en la direcció adequada. És un camí a seguir. És un discurs que tinc ganes de veure créixer fins que esdevingui flagell ideològic i poètic a la manera d'un Enzensberger.

Apart d'això, el que ja queda dit. Explore el Jardín de los Cárpatos és un espectacle collage. Espai-plató amb càmeres disseminades per tot arreu. Profusió d'escenes que combinen la presencialitat dels actors davants dels cromes i la virtualitat dels decorats que apareixen sobre el no res dels cromes en les pantalles de la televisió. Escenes que tendeixen a l'humor, algunes amb regust amargant, sempre amb rerefons ideològic. Fill del cabaret literari, no falten els moments musicals. Impagable el moment dedicat a la copla. Ni falta el lletgisme sense complexos en el vestuari i l'atrezzo. Hi ha textos literàriament solvents. I cinc performers –Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera– que van per feina sense defallir i amb eficàcia escènica. Un espectacle modern (però, no per això, un espectacle banal).

31.12.2020