Una Medea interior
L’amor (no és per a mi, va dir Medea), de Queralt Riera
per Pablo Ley
Queralt Riera ha estrenat al teatre Eòlia un text que és un regal per a les orelles i per a la imaginació. Un text ple de passadissos ocults entre, d'una banda, la literatura clàssica i la contemporània i, de l'altra, la nostra manera d'interrogar-nos davant de la vida i el món. Un text de posada en escena nítida, polida, sense complicacions innecessàries, que es completa amb l'esplèndida actuació de dos actrius formidables –Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza– i un treball elegant i subtil al piano, amb la missió de recrear l'univers emocional, a càrrec de Joan Alavedra. Un espectacle pel qual val la pena deixar-se endur, arrossegats per les onades del mar que va travessar Medea al costat de Jàson i els argonautes.
L'amor (no és per a mi, va dir Medea). Text: Queralt Riera. Direcció: Queralt Riera. Actrius/Performers: Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza. Espai escènic: José Menchero. Espai sonor i música en directe: Joan Alavedra. Fotografia : Mercè Ramírez. Disseny Gràfic: Queralt Riera. Disseny del cartell: Adrià Losa. Productor: NUQ art i Eòlia I+D. Espectacle guanyador del 47è Premi Octubre de Teatre “Pere Capella, Beca Odisseu 2018 i finalista del Quim Masó 2018.
No és freqüent trobar-se davant d'un text tan decididament literari. Un text que emana olor de bona literatura des de les primeres paraules. Un text que comença amb un to beckettià –per exemple, la vella asseguda sobre una poltrona de la qual no pot moure's perquè, finalment, sabem que no té cames; o també el discurs que gira obsessivament al voltant de la memòria que s'esvaeix, de la podridura de la memòria i de la vida– per després enlairar-se cap una relectura poètica, irònica i contemporània, bastant reconeixible, de la Medea clàssica. Medea, la dona que passa a la història de la literatura dramàtica per haver assassinat el seus dos fills per tal de destruir el marit, Jàson (el nom del qual, en un privat joke maliciós, s'entesten en pronunciar en anglès).

Una peça teatral que funciona com un monòleg, una narració directa a públic, però dividida entre tres personatges escènics: una actriu que encarna la Medea madura i gran –Rosa Cadafalch–, una actriu que encarna la Medea nena, adolescent i adulta –Patrícia Mendoza–, un espai sonor d'emocionalitat subtil interpretada al piano –Joan Alavedra–. Tots tres junts generen una línia contínua de narració, emoció, energia, que va resseguint, en una temporalitat que va cap endavant i cap enrere, la història d'una dona, ara vella, Medea, de la qual anirem descobrint a poc a poc la història des de la mateixa infància.

El que fa que aquesta història sigui interessant és, sobretot, la forma en la qual es teixeix la narració. Es reconeix, de fons, la història de Medea original, la relació conflictiva amb el seu pare (a qui va robar el velló d'or), la mort del seu germà (a qui ella va assassinar i esquarterar), la dedicació obsessiva cap al seu marit (a qui ella ajuda a encimbellar), la ira incontenible quan el marit la traeix i l'abandona, la destrucció del marit tot assassinant els propis fills... la Medea clàssica acaba aquí, fugint en el carro del sol. Aquesta Medea contemporània sobreviu fins la vellesa, en una residència d'ancians a la costa, mirant el mar... on han trobat una nena ofegada a la qual els peixos li han buidat els ulls. 

La metàfora de la nena ofegada sense ulls és una metàfora gairebé surrealista que em sembla fascinant. Una nena és futur per partida doble, com a nena i com a dona. El mar és l'etern mar de les sotsobres, les de les infinites possibilitats que ens depara la vida. La ceguesa és la ceguesa d'Èdip, la del coneixement de les coses terribles. Com a metàfora em remet, no sé per què, a un quadre de Marc Chagall... amb el color blau del mar com a fons oceànic, la nena ofegada rodejada de peixos que li mengen els ulls flotant en el no res de la vida cap a l'oblit de la mort.

La posada en escena és sòbria, d'una senzillesa essencial. Una gran plataforma de fusta pintada d'un blau Chagall amb els contorns retallats com si fos un bassal d'aigua. Al fons un cortinatge platejat com a rerefons d'una vida d'oripell. A l'esquerra el piano de cua (amb aquella presència fosca de taüt melòdic). I res més, els intèrprets, les seves veus, l'evolució dels seus cossos sobre el bassal oceànic de les vicissituds de la vida.

Esplèndida la interpretació de les dues actrius. Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, sobre l'escenari, fan un treball compacte, consistent. S'ajusten al ritme de les paraules i de les imatges que es desprenen d'elles i es transformen en un corrent d'emocions per transmetre la totalitat fragmentada d'una història que el públic mateix va teixint en el seu propi cap. Medea, sí, i segurament una Medea contemporània que circula per tot el món i arriba a viure fins i tot a Barcelona. Però és, més que res, una Medea interior. Una Medea que ens neix a l'ànima feta amb les nostres frustracions, les nostres pors, les nostres ires, els nostres viatges en la nau Argos, la pèrdua dels fills, les nostres sotsobres. El que el mar, finalment, dipositarà a la riba és el cos de la nena sense ulls.

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: