Fotografies de Sudeep Dwivedi

Una meravellosa col·lisió d'estètiques

Crítica a L'olor eixordadora del blanc

per Pablo Ley

Autor: Stefano Massini Dramatúrgia i direcció: Moreno Bernardi Traducció: Carles Fernández Repartiment: David Menéndez, Albert Muntané, Joan Llobera, Albert Díaz i Òscar Castellví Multimèdia: Joan Rodón Il·luminació: Lluís Serra Vestuari: Josep Abril Espai sonor: Ricardo González Yanel Retrats: Aina Serena Ajudant de direcció: Mònica Hernández Ajudant de multimèdia: Martín Elena Ajudant de producció: Nil Mas Perruqueria: Borja Denia Cabrero Vídeos promocionals: Bori Mo Fotografia: Sudeep Dwivedi Projecte: Lo Spazio + Moreno Ensemble Project.

Teatre Akadèmia, del 19 de maig al 6 de juny de 2021

Probablement sigui una de les peces tècnicament més exigents (i més aconseguides) de totes les que he vist en els últims anys. Una peça que ens posa, interpretativament, al davant un antinaturalisme i un antipsicologicisme radicals per parlar-nos, paradoxalment, de com el nostre cervell processa la realitat. De com el nostre cervell connecta el dintre i el fora. De com aquestes imatges i contraimatges sovint no es corresponen entre elles, que és quan es produeix una dissociació que ens aboca, de vegades, a la malaltia mental i, d'altres, a la genialitat. El que personalment m'interessa més d'aquesta peça és la col·lisió d'estètiques, la forma en què es posen en qüestió (o es dialoga amb) el cúmul d'avantguardes que caracteritzen les darreres dècades del segle XIX o les primeres del segle XX. En el centre d'aquesta història trobem la figura de Van Gogh tancat en el manicomi Saint-Paul-de-Manson.

En tot cas, el joc de miralls parteix d'un text –de títol impossible, L'olor eixordadora del blanc– que, sentit amb els ulls tancats, podríem qualificar de naturalista i psicologicista, perquè el que ens proposa l'autor italià Stefano Massini és un seguit de diàlegs del protagonista, Van Gogh, amb el seu germà Teo i, tot seguit, amb un cuidador i un parell de metges psiquiatres que encarnen les dues cares atribuïdes popularment a la psiquiatria –la repressora i l'alliberadora–. L'interès del text sorgeix del mecanisme que utilitza per a excitar –fins exacerbar-la– la curiositat de l'espectador amb successius girs i sorpreses argumentals que obliguen al públic un i altre cop a corregir i reenfocar el seu punt de vista, sempre al voltant del patiment de Van Gogh, del seu desig de pintar, de la necessitat d'escapar d'aquell lloc on se'l priva de qualsevol activitat o estímul, de l'angoixa de viure. El cert és que el joc de miralls comença, justament, en el text i continua en la necessitat del propi espectador d'anar corregint la història que se li narra a mesura que evolucionen els diàlegs.

He dit sentir amb els ulls tancats, perquè el que té lloc dalt de l'escenari (i que, en forma de virtuosisme actoral, veiem amb ulls esbatanats) no té res a veure amb el naturalisme dels diàlegs. I aquí és on la mirada escènica de Moreno Bernardi, el director, trenca el mirall de la realitat i ens obliga a fer-nos preguntes i a prendre decisions. Per què actuen d'una manera tan antinatural? Per què aquesta forma tan estranya de dir el text, gairebé com si parlessin sota l'aigua? Per què el focus de l'atenció es dispersa per tot l'espai en un moviment constant de tots els intèrprets? Per què el temps s'alenteix o s'accelera de forma artificiosa? En realitat, tot està sotmès a un formalisme extrem que, partint de la biomecànica de Meyerhold i aplicant tècniques de distanciament psicològic, ens proposen un teatre del moviment més pròxim a la commedia dell'arte o a la dansa que al naturalisme interpretatiu que sembla demanar el text.

L'espai, la llum, l'univers sonor, el vestuari, les projeccions... tot ha quedat sotmès a una partitura mil·limètrica que no permet al públic escapar de la gàbia conceptual i sensorial que s'esdevé a l'escenari. Les projeccions i el color són especialment rellevants en la mesura que la figura central és un pintor postimpressionista com Vincent Van Gogh. Allà on imaginaríem el traç lliure, gairebé matèric, de colors vius –grocs, vermells, blaus, verds– i intensament emocional, o pulsional, el que veiem és el blanc sobre blanc del suprematisme rus, les línies i quadrícules de l'abstracció constructivista, i, poc a poc, el dibuix erràtic –sense aixecar el llapis– dels malalts mentals com una prefiguració de l'expressionisme abstracte d'un Pollock o les figures irreconeixibles d'un Tàpies o un Saura. Realisme, impressionisme, simbolisme, surrealisme, expressionisme, abstracció, biomecànica... és a això al que em referia més amunt quan parlava del qüestionament o el diàleg de les avantguardes. Aquest debat hi és dalt de l'escenari.

Però el més destacat, segurament, el que queda en la memòria de l'espectador, és el treball impecable d'un grup d'actors –David Menéndez, Albert Muntané, Joan Llobera, Albert Díaz i Òscar Castellví– que fan un treball senzillament hipnòtic. Resulta difícil descriure el moviment constant, el gest que apel·la a l'emoció sense fingir-la, el joc de les distàncies en l'espai, els tempos mesurats, accelerats, alentits, interromputs, les veus estrafetes com si les revolucions del disc es frenessin o acceleressin per assolir una major expressivitat. No hi ha descans, cap distensió, tot és el fluir continu del moviment, com una mena de música feta espai, llum, so, acció... Una peça impecable.

3.6.2021

Presentació de L’olor eixordadora del blanc

dirigida per Moreno Bernardi