Per exemple, Anne Ubersfeld: El diálogo teatral. Editorial Galerna. Buenos Aires, 2004. «En teatro, las situaciones de los receptores son, lo veremos a menudo, muy complejas; pero, si el espectador es, por definición, un “receptor adicional”, diremos que es también, y sobre todo, un destinatario indirecto.» (pàg. 15). En realitat, considero que l'espectador no és ni addicional ni indirecte, sinó més aviat el receptor sense el qual la comunicació teatral no té sentit i és, vist així, l'únic receptor real. En tot cas, crec que caldria analitzar el teatre des d'altres regles que la comunicació individual, perquè en el teatre, com en tot missatge social, un col·lectiu d'emissors –entre els quals el dramaturg, el director, els actors...– llança el seu missatge sobre un receptor col·lectiu. No hauríem de parlar mai d'espectadors sinó de públic, i les estructures de la comunicació esdevenen completament diferents si les comparem amb les de la comunicació individual. Però d'això he començat a parlar a El tema o el principi de coherència, una sèrie d'articles que s'incrementarà durant els pròxims mesos.
Share by: