La història de la literatura dramàtica explicada des de l'anàlisi dramatúrgica s'assembla sovint poc a altres lectures com les que es poden fer des de la filología o de la història. La dramatúrgia pensa l'obra en la seva època, però sempre amb l'ull posat en una possible representació actual. El que l'importa realment al dramaturg és, en última instància, l'eficàcia escènica d'una obra. Hi ha obres meravelloses pel seu valor socio-històric, filològic, filosòfic... que no suportarien, avui, una revisitació escènica. I també a l'inrevés. Un exemple claríssim vindría a ser Titus Andrònic, una de les peces de Shakespeare més vilipendiades pels filòlegs –perquè és cert que llegida resulta poc menys que absurda–, però d'una eficàcia escènica més que demostrada i, sobretot, més que evident per a qualsevol professional de l'escena, que descobreix de seguida un autèntic torrent emocional i energètic fet d'accions i passions desmesurades, fins fregar el ridícul.