En els últims anys he tractat de potenciar l'interès dels alumnes de dramatúrgia en desenvolupar interfícies especialment imaginatives (fora de les convencions habituals) en la seva capacitat de treure al públic de la zona de confort. L'objectiu és generar màquines escèniques que sorprenguin, descol·loquin i facin vulnerable l'espectador de tal manera que l'estat d'alerta s'activi des del minut zero. Trencament de la lògica dels espais convencionals o, directament, ús d'espais no convencionals, immersió del públic en l'espai de la narració, diferents formes de mobilitat dels espectadors, proximitat amenaçadora dels performers / intèrprets, músiques immersives, llums escèniques tacant agressivament la zona dels espectadors, disposició inhabitual de les cadires, utilització d'auriculars amb tecnologia 8D, estratègies de participació del públic... les possibilitats són infinites. Amb tot, i per més eficaç que pugui resultar una màquina escènica particularment enginyosa a l'hora de funcionar com a interfície, en cap cas hauria de prescindir de la coherència conceptual, narrativa i energètica que activa i acompanya. Aquest és el problema més habitual que es detecta en moltes pràctiques escèniques formalment molt innovadores a totes les escoles de dramatúrgia i direcció del món: innovar exigeix de forma inevitable una coherència global francament difícil d'assolir.