Arístòtil, a la Poètica, traça aquesta evolució en quatre ratlles sense aturar-se a analitzar la importància de les successives incorporacions dels diferents tràgics. Tampoc cita ni a Tespis –que va ser qui va posar per primera vegada a un actor interpretant a un personatge a escena– ni a Eurípides –de qui se sap que va afegir al grup d'actors un últim actor mut–. Tot el que diu Aristòtil es: “Y el número de los actores Esquilo, el primero, lo elevó a dos, rebajó la importancia del coro y estableció la preponderancia del diálogo. Sófocles aumentó el número de actores a tres e introdujo la escenografía”. (Poètica, cap. IV. Ediciones Akal, Madrid, 2002. Pàg. 41.)