Hi ha un monòleg de Shakespeare particularment sobredimensionat en l'obra de La tempesta. A l'escena 2 de l'acte I, Pròsper li explica una llarguíssima història a la seva filla Miranda. La narració és tan desproporcionadament llarga que Shakespeare opta per fer d'aquest excés de verbositat un autèntic gag perquè, de tant en tant, fa que Pròsper detingui el relat i li pregunti a la pobra Miranda: “Dost thou attend me?” (“M'estàs escoltant?”), i més endavant: “Thou attend’st not!” (“No m'estàs escoltant!”) i encara afegeix una estona més tard: “Dost thou hear?” (“M'has sentit?”), i el relat continua i continua. El gag s'entén com una burla cap al maldestre dramaturg (de Shakespeare cap a sí mateix) que no ha estat capaç de fer més breu el pròleg. I a Miranda, tot provocant la hilaritat del públic, ens la podem imaginar perfectament fent capcinades fins caure gairebé adormida sense poder resistir la pesantor d'ulls que li provoca la monotonia del relat. A cada pregunta de Pròsper, Miranda respon “Sir, most heedfully.” (“Amb la màxima atenció, senyor.”), “O, good sir, I do.” (Oh, bon senyor, i tant!) i finalment remata “Your tale, sir, would cure deafness.” (El vostre relat, senyor, guariria la sordesa.), frases molt carregades d'ironia si ens imaginem Miranda despertant-se de sobte amb un ensurt.