TAL COM SÓC ARA,
NO SÓC UNA DONA PER A TU
Gustav Klimt: Mäda Primavesi (1903–2000) (link)
(Reflexió de gènere a propòsit d'Ibsen)
per Àngels Bassas
Henrik Ibsen deia que "La Bellesa és un acord entre el contingut i la forma". 

Cada vegada que penso en aquesta frase, hi trobo noves vies de reflexió. 

Avui, la que veig és de gènere, i sé que serà controvertida: encara avui, en ocasions, no s'accepta que la dona és també un acord entre el contingut i la forma, i segueix sent vista, com una forma bella que quan es revela amb un cert contingut... (dieu-ne... forta, independent, intel·ligent, amb caràcter, i sobretot, amb coses a dir) molts homes o bé intenten tapar-la, fer-li ombra, o silenciar-la. O pitjor, acaben fugint per cames. 

La naturalesa covarda prefereix fugir o quedar-se en una zona de confort. I només els herois i heroïnes valents i valentes, busquen quelcom millor.

La Nora de Casa de Nines segueix viva en moltes de nosaltres.

En una escena Nora li diu al seu home: "No m'heu entès mai. Us heu portat amb mi d'una manera molt injusta". 

Les dones després d'Ibsen, de les sufragistes, i de les lluites feministes del segle XX, han donat el cop de porta necessari al masclisme, que Nora fa al final de l'obra. Però malauradament molts homes d'ara, encara no ens entenen...i potser sense adonar-se'n, tanquen la porta a l'entesa, la comprensió mútua i la construcció de relacions equilibrades i igualitàries.

I uns i altres... acabem sols i soles, en la ja famosa societat líquida de la que parla Bauman, on l'amor ja no perdura i tota relació igualitària, compromesa, constructiva o duradora, es trenca, dilueix o s'esfuma.

Em direu que això no és veritat. Però us puc posar uns quants exemples de persones molt qualificades. Cito Siri Hustvedt: "A fin de ser aceptadas, las mujeres deben compensar su ambición y su fuerza con amabilidad. No creo que las mujeres sean más amables por naturaleza que los hombres... y aunque las mujeres sean abiertas y directas, no siempre se las escucha".

Nora diu al seu home "Mai no m'heu estimat. Senzillament us ha semblat encantador enamorar-vos de mi". 

En aquesta frase trobo la inspiració pel meu primer exemple d'investigació que justifiqui la reflexió de gènere traslladada a la realitat actual, a propòsit de Nora. 

Jo ho he patit i moltes grans dones, amigues i professionals del meu entorn, també ( i compte: també hi incloc alguns homes sensibles que també ho pateixen). 

Molts homes, o si voleu traiem-li l'etiqueta de gènere per a ser justos i diem simplement persones, s'enamoren d'una dona exitosa, guapa i llesta. La volen aconseguir a tot preu. Juguen, com diu Nora, a enamorar-se'n. Però ben aviat, quan aquesta dona es manifesta com una persona amb dret a rèplica, o quan mostra una certa duresa, o quan no accepta o tolera determinades coses o comportaments que rep, o quan té la seva pròpia veu o opinió, ells es queden, com diuen en el ring d'un combat de boxa..."noquejats". I, o bé no saben com reaccionar, o bé no saben com tractar-la, o bé acaben fugint bloquejats, encara que sigui per a passar-se la resta de les seves vides lamentant haver perdut l'oportunitat de tenir una gran dona al seu costat. 

He parlat d'aquest tema amb un amic, psicòleg experimentat. M'explica que observa, després de més de 30 anys d'experiència com a terapeuta, que un cert model de comportament masclista segueix vigent. Que un dels motius que troba en el gran fracàs de les relacions actuals és que, en l'emancipació de la dona en molts aspectes, l'home encara no ha reaccionat, va perdut, i segueix portant injectat a la sang un ADN masclista o intransigent, heretat per patrons culturals o socials, que els acaba sortint, tard o d'hora, encara que ells no ho vulguin. 

Segueix havent-hi una clara tendència a esperar que la dona sigui sempre suau, tendra i amorosa, i que mai es dirigeixi a tu amb la força o contundència amb la que ells ens tenen acostumats. L'home desplega tota la carta de possibilitats d'home ideal quan vol seduir una dona, inclòs vendre el model d'home que intueix el que la dona necessita: feminista, comprensiu o sensible. Però, després, de la publicitat i venda a la realitat del producte un cop obert... hi ha un abisme. I sempre acaba apareixent l'ombra del model antic d'una falsa protecció de la feblesa femenina, en forma de superioritat laboral, econòmica o intel·lectual, que fa que se sentin millor si elles estan per sota, dependents, i a poder ser, agraïdes. I que quan no és així, el seu ego laboral o el seu amor propi, no ho soportin. 

Quan Helmer, el marit de Nora a l'obra de teatre d'Ibsen, l'interromp, la invalida, la desmereix i la jutja, i es dirigeix a ella en termes com "esquirolet" o "petita alosa" o quan acaba titllant-la de que "no té seny" perquè ella vol dur la iniciativa en alguna cosa... és com quan un home en una discussió acalorada sobre algun tema, em diu "carinyo" mentre al mateix temps invalida la meva opinió com si no fos útil o jo no sabés de què va. 

I aquí entra el meu segon exemple actual: Siri Husdvedt explica als seus llibres la seva experiència d'anys donant conferències i es queixa de les vegades que un home ha interromput el seu discurs enmig d'una ponència. A mi m'ha passat també, en dono fe. I no només en àmbits professionals, sinó també en casuístiques més domèstiques... on enmig d'una discussió o intercanvi d'idees, o en un intent de comunicar sentiments, accions, fets o de llimar diferències.... l'home deixa anar un llarg speech defensant la seva opinió, però quan després la dona intenta intervenir per a dir-hi la seva... li tallen el discurs, o fins i tot li pengen el telèfon o la conversa s'acaba. O amb la irrupció del perillós whatsapp, l'habitual i tan de moda actitud de no contestar missatges. Aquell ignorar sistemàticament el dret a rèplica "femení", això sí: no sense abans haver deixat anar tota una llarga disquisició, que pel que es veu, no té dret a rèplica. I, com diu la Hustvedt "... se abalanzan sobre sus observaciones antes incluso de que ella pueda intervenir". I sempre són elles (o ells, els pocs homes sensibles heterosexuals o els gays amb sensibilitat o emocionalitat) les que acaben tornant a fer el pas d'acostament, malgrat haver estat silenciades.

Quan el marit de la Nora li diu frases terribles com "com es veu que ets una dona...", "ara ve el temps de l'educació",  etc... és com quan, en una parella que s'enfada, ella s'excita emocionalment i l'altre li diu que "es calmi" amb un to condescendent verinós. Aquesta persona que explota, que pateix, que plora o que té una reacció diem-ne ... "emocional" (perquè també alguns homes sensibles ho pateixen) sempre és vista com a una "histèrica". Segueix vigent el model fred i insensible d'acusar la dona o home sensible, de que "rep" o "interpreta" de forma massa "susceptible" o "exagerada" les coses. Aquell subliminalment invalidar, o ignorar directament les teves raons o sentiments. I quan t'invaliden, infravaloren, menystenen o jutgen malament, i... "t'hi tornes", sobretot si ho fas de forma contundent o apassionada, la reacció sol ser sempre la mateixa: trenques els esquemes i directament els abusadors o intolerants o masclistes inconscients, desapareixen del teu costat. Tot recordant un cop més les reflexions de gènere de la Hustvedt, reaccions de fredor o condescendència davant "l'expressió" femenina, considerar la raó per sobre de l'emoció, o sentir-se superior en la manca d'expressió dels sentiments, segueixen associats a una falsa mal entesa masculinitat.

Un amic meu gay em comenta que la dona no té problemes per a admirar al seu company. En canvi ells, quan és al revés, això de l'admiració... no ho porten tan bé. 

I una amiga m'envia aquesta dada: de 193 països que hi ha al món, només 10 estan dirigits per dones. I que els països que han afrontat amb més èxit la gestió de la crisi del coronavirus, resulta que són precisament, els pocs que estan dirigits per dones. Dones directes, executives, fortes i també empàtiques i comunicadores.

Si alguna frase exemplifica el model femení heretat que encara persisteix en les expectatives projectades de relacions actuals, és aquell... "ningú a qui dedicar la meva vida!", que diu la senyora Linde, el personatge antagònic de la Nora, la seva amiga d'infantesa. Linde personifica de manera clara el model persistent de submissió, d'acceptació del sentit d'inferioritat davant la superioritat de l'home / company, l'assumpció de la dedicació i sacrifici a la carrera laboral i vital de l'home, i la dolcesa, suavitat, discreció i silenci que s'espera i exigeix d'una dona. 

Doncs mirin, senyors meus: l'admiració i el valor haurien de ser mutus.

I jo, com diu la Nora, m'educo a mi mateixa des que tinc ús de raó. 

I qualsevol company o companya que vulgui "educar-nos", ens interrompi o ens jutgi injustament, o ens menystingui, o ens invalidi, o ens parli amb condescendència o superioritat, podeu triar com a rèplica alguna de les que diu Nora: 

"Tu no ets l'home que em pugui educar per fer de mi la dona que necessites."

"Tu no penses ni parles com l'home a qui jo pugui sentir-me unida."

ÀNGELS BASSAS
26 d'abril del 2020

Altres articles de l'Àngels Bassas

Vols fer algun comentari a aquest article?

Share by: