Aquest article podria començar amb el famós leitmotiv del Yes, we can.

Estem patint molt degut a les circumstàncies que ens toca viure. Però de nosaltres depèn que ens deixem infectar també de negativitat, pessimisme, inacció, atordiment, letargia (us en parlava fa un parell d’articles), deixadesa, ensopiment i rendició. Correm el perill de que també ens manqui la il·lusió, la capacitat de esbalair-nos que els nens conserven i l'energia positiva, creativa i desperta que les circumstàncies ens poden fer perdre, però que la gent de la cultura intentem preservar i incentivar.

Ningú millor que un actor o actriu per saber que ha de conservar tota la seva vida la capacitat de joc, d'empatia, i l'actitud receptiva i oberta de ser capaç de sorprendre's permanentment.

Sabem que quan assagem ens hem de deixar anar i jugar infinites possibilitats d'interpretació de situacions fictícies, de comportaments humans diversos i de reflexions, pensaments i vivències de personatges que encarnem. Com ho fan les criatures de manera immediata: aquell posar-se a jugar a ser o a fer, aquell imaginar-se una situació i viure-la com un joc i aquella immensa capacitat d'aprendre de l'experiència que suposa "jugar a" que no és res més que experimentar, provar, assajar per tal de sentir i, a través de l'experiència viva, adquirir coneixement.

Fa poc vaig anar a veure al teatre a l'Antonio Díaz, el famós Mago Pop, a qui seguim amb el meu fill des dels seus inicis fa una colla d'anys. Més enllà de l'enorme i descomunal talent d'aquest artista, el que segueixo veient en ell des del primer dia, és el seu impressionant carisma des de la serenitat i la humilitat, i la seva capacitat de fer-nos veure allò que ell vol que veiem, la base de tot l'il·lusionisme. Aconseguir que una cosa que semblava irrealitzable es reveli davant dels nostres ulls provocant l'efecte d'una acte màgic, sorprenent i misteriós que ens astora i ens retorna la capacitat de creure en allò que semblava impossible.

Convèncer un auditori, ser capaç de persuadir, i de fer creure o veure allò que tu veus o penses, forma part de la vida.

La història és plena a vessar de grans dictadors, assassins, dèspotes i homes roïns que van hipnotitzar i exercir fascinació sobre milions, masses enfervorides que els aclamaven amb entusiasme.

Però també hi ha altres "oradors" que intenten donar un missatge esperançador i lluminós.

Sens dubte es palpa a l’ambient un cert escepticisme en una població que ho està passant realment malament i necessita fets, solucions, gestions i accions veritables per a poder tornar a tirar endavant, ja que molts dels discursos que sent els darrers temps li semblen paraules buides, panegírics insubstancials o poc realistes en boca de gent que segueix tenint el seu sou a finals de mes, mentre que un ha de seguir sobrevivint en el món de "l'acció" real que comporta el dia a dia de les nostres vides.

Com diu Shakespeare al Rei Lear: "...els homes som uns cucs... És el mal d'aquests temps: els bojos guien els cecs".

Però nosaltres mateixos també som una bona guia o és a les nostres mans la capacitat de revertir i transformar l’energia, o almenys intentar-ho. Com diu el psicòleg i analista junguià Damián Ruiz en un article del seu blog, hem de sortir del "confinament mental" i treballar incansablement per a no perdre aquesta "imaginació activa": "... En el inconsciente anidan infinidad de recursos que, en la mayor parte de los casos, pasan completamente desapercibidos para su propio poseedor. A veces están muy cercanos y nos los revelan los sueños, los deseos, nuestras fantasías más profundas y serenas".

Podríem també mencionar aquell aforisme de Sant Anselm (monjo, teòleg i filòsof escolàstic) que deia "... donde nadie ama a otro menos que a sí mismo, ninguno gozará por cada uno de los otros por medio de modo distinto que por si mismo".

Siguem prestidigitadors de les nostres pròpies consciències, esperit i ànima, i no deixem que l'ombra dels núvols d'aquests temps rúfols enfosqueixin la nostra llum.

Siguem il·lusionistes de la nostra societat, de la nostra gent, fills, pares, dels nostres espectadors, amics, veïns i coneguts, per a generar al nostre voltant un retorn a la il·lusió i a l'esperança.

Àngels Bassas

14 de febrer del 2020