Al voltant de les imatges relacionades amb el foc aparegudes en els mitjans de comunicació en les últimes setmanes, Toni Giró, artista plàstic multidisciplinar –escultura, instal·lacions, fotografía, pintura, escenografia– ens proposa una reflexió i una mirada diferents sobre les revelacions el foc.
Revelacions (llegiu el foc)
(per Toni Giró)
Explica Slavoj Žižek que la imatge hegeliana de la cortina que separa les aparences de la realitat (no hi ha res darrera el vel de les aparences a excepció del que el subjecte ha posat en ell), també és vàlida per a un procés revolucionari, on el seu potencial no es dona com un fet objectiu, sinó que hom el “veu” només en la mesura que el “desitja” i, en conseqüència, es compromet amb el seu moviment.

Les imatges dels automòbils (i contenidors) cremant aparegudes a la premsa arran de l’escalada de protestes als carrers de Barcelona, ofereixen una mena d’atracció mediàtica instantània que fàcilment es tradueix en valoracions de tipus moral que polaritzen el debat. Elles mateixes actuen com un vel on es fixen diferents projeccions antagòniques.

Si prenem la imatge de l’automòbil com a icona que combustiona tot un sistema en xoc davant els diversos atzucacs locals i globals, potser podrem aproximar-nos a una lectura crítica, alhora que metafòrica, dels possibles motius que fan que s’emprengui contra aquests objectes el desfermament de la frustració social, en tant que encarnen el sentit de la propietat privada i els arguments de consum i mobilitat en el disseny urbanístic i social de la nostra societat postcapitalista.

L’automòbil s’ha imposat com un producte fetitxe de la societat industrial. La circulació automobilística com a principi que organitza l’espai suburbà i la substitució de carrers per cinturons i vies ràpides segons criteris d’eficiència, escindeix les perifèries de les metròpolis, justament allà on més pressió social reben els habitants i on més sorgeixen els conseqüents brots de violència social. El vehicle encarna, doncs, l’extensió de la propietat privada, la falsa idea de confort que separa i protegeix dels altres. El cotxe esdevé l’instrument que socialitza la integració aparent de les classes populars al circuit econòmic del consum global i ofereix la il·lusió de la llibertat de moviment. No és estrany doncs que sigui l’automòbil l’objecte sobre el qual sovint es manifesta la protesta radical o que s’utilitza per dur-la a terme. La immolació de la màquina i el seu poder igni revelen el missatge desbordat de la fúria social que ha perdut la capacitat d’identificar-se amb esperances i referents de classe o en projectes reals d’emancipació política.

De manera recurrent i en diferents encaixos geopolítics es sol reproduir a premsa les escenes de cotxes incendiats arran de manifestacions, que deriven en escalades de protestes més agitades i ofensives. Tant analistes polítics, com opinadors i periodistes solen informar sobre aquests fets com a brots que s’han d’entendre com a problemes d’ordre públic que justifiquen l’exercici del monopoli oficial de la violència per part del sistema policial. Més enllà de l’atracció icònica del foc que acaba subministrant un material gràfic tan seductor, convé desenvolupar un procés especial de revelat d’aquesta tipologia d’imatges que desvetlli els seus llocs comuns i el que amaguen darrera de la seva potència visual. 

Walter Benjamin descrivia, en el ja llunyà primer quart del segle XX, que “la veritat no apareix en el revelat sinó en un procés que podria ser designat analògicament com l’abrasament de la veladura (...), un incendi de l’obra (o la imatge) en el qual la forma arriba al seu més alt grau lumínic” (1). El poètic lèxic de Benjamin suggereix un alentiment en la captació i el treball de la imatge de manera que ens permeti fugir de la seva immediatesa periodística i que, en el seu revelar-se, desvetlli un distanciament “abrasador” que copsi, en les seves cendres, el seu més alt potencial interpretatiu. Una mena de procés de lectura a partir de l’alta temperatura aplicada sobre la imatge que crema el vel que obstrueix el seu sentit real.

Ja no es tracta d’un procés d’il·luminació per arribar al coneixement (la il·lustració fa molt que va entrar en crisi), sinó més aviat d’un lent procés de combustió per desfer-se de les aparences i revelar els clarobscurs de la realitat a cada moment i a partir de les seves cendres. Aquesta proposta s’exemplifica d’una manera clarivident en l’obra del fotògraf avantguardista Man Ray qui, en fotografiar de manera sublim la pols i la cendra, parla de “la necessitat de reconèixer en la imatge allò que tràgicament ha sobreviscut a una experiència, recordant de manera més o menys clara l’esdeveniment, com les cendres intactes d’un objecte consumit per les flames”, i afegeix, “el reconeixement d’aquest objecte tan poc visible i tan fràgil, i la seva simple identificació per part de l’espectador amb una experiència personal semblant, exclou tota possibilitat de classificar-lo” (2).

Em semblen molt pertinents aquestes dues referències per fugir de la immediatesa icònica dels objectes en flama i alhora acostar-nos a aquestes tipologies amb una actitut interpretativa i fins i tot estètica que desvetlli les connexions amb tot un arxiu d’imatges on el foc reencarna la potència mística de purificació i l’extinció d’allò que corromp.

Fa uns anys vaig encetar una sèrie de dibuixos que, si bé en el seu inici no tenien una intencionalitat clara, sí que obeïen a una pulsió irrefrenable a l’hora de realitzar-los. L’apropiació d’un conjunt d’imatges extretes de manera atzarosa i aleatòria d’arxius i pàgines d’internet, de qualitat molt diversa, on s’observaven escenes de cotxes que cremaven per diverses causes i en diferents contextos, van provocar-me un impuls per dibuixar de nou aquestes fotografies com si necessités reapropiar-me de manera lenta de la seva essència. Per fer-ho, dificultava la feina de copista tot desenfocant digitalment fins l’extrem els originals, per centrar tota l’atenció en els contrastos de llums i ombres de les escenes. La materialitat física del dibuix era reforçada a més per la voluntat de treballar només amb pols de grafit i cendres, cosa que forçava encara més la tècnica del clarobscur i l’acostava a una mena de revelat literal, on les densitats de grisos i llums havien d’articular-se dificultosament per construir de nou la imatge. La disposició final de la col·lecció de dibuixos a les parets del taller va generar-me la sensació d’estar contemplant un políptic contemporani on el foc reencarnava de nou el seu potencial purificador. Recentment he recuperat la memòria d’aquest treball a la llum dels fets succeïts als carrers de Barcelona durant les darreres setmanes.

(si cliqueu sobre les imatges, podreu veure-les a pantalla completa)

articles de Toni Giró
Share by: