TNC, Sala Petita, 18 de desembre de l’any del SARS-CoV-2 (2020). Sala plena, entenent-ho per seients plens, tots en els que és possible i permès seure. Un espai escènic encara no preparat o acabat del tot. Entrant el públic, uns tècnics utillers o tramoistes feinegen [continueu veient l’article esmentat].

La megafonia informa de les condicions especials de l’aforament, i rebla les normes de prevenció individuals i col·lectives, no sols necessàries sinó obligatòries, o potser escau dir-ho al revés, no sols obligatòries sinó necessàries, degut a l’estat de pandèmia de Covid-19.

La megafonia apunta que, de la primera, i curta, temporada de funcions a aquesta segona, confiem que llarga, hom hi ha introduït algun canvi menor en l’escenografia i en el desenvolupament general de la representació. No es noten! Serà que tan encertada era la primera, ho és la segona.

Parlo, escric, en primera persona. He tornat! L’11 de març va tenir un final molt trist, i va acabar amb un comiat que no gosava ni ser un “a reveure”; doncs he tornat per “re-veure” Solitud, aquesta vegada una mica més acompanyada, en l’esperança que la solitud viscuda, si més no socialment, avanci cap a un més i millor reeiximent, també social. Em devia a mi mateix repetir l'experiència teatral, els devia a tots els membres del projecte el tribut per la magnífica feina esmerçada.

Deu ser allò que passa quan un llibre que has llegit el rellegeixes, bo i per ser bo, no et pesa ni haver-lo llegit ni l’anterior lectura, sinó que s’esdevé com si fos una primera vegada, (re)trobant-hi el què de bo tenia, té, i fins i tot sovint encara t’agrada més. De fet, en la tornada a veure l’obra, he “llegit” coses en les que no hi havia parat esment, he vist, he escoltat, més i millor l’escenari, els actors, el text, les escenes, les accions, he sentit renovades o intensificades les emocions. Així, he anat, he estat, i he sortit del teatre.

Doncs, com si fos la primera vegada, però no una crítica, comparteixo sols unes paraules sobre Solitud, ara, com dic, una solitud acompanyada, per l’espai que ens acull, per les persones que coincidim a ser-hi, per l’experiència teatral de per si comunitària [per a més contingut, altre cop l’article anterior].

En la línia d'instal·lació escènica, la concepció i execució performativa de l’inici és molt encertada. L'efecte és molt interessant, amb un aire d’ “això és, serà, important!". I ho és, ho torna a ser.

Una escenografia en la que veiem el que la dramatúrgia textual i la dramatúrgia escènica contenen. Veiem, en absència d’un decorat clàssic, el que pertoca a la història: La muntanya!, i, L'ermita!, El cel!, i, La terra!, i si fa fred o fa calor, si el torrent baixa curull, si el corriol és congost, tot plegat prodigiosament visible.

Transportada la novel·la al drama, en la dramatúrgia d’Albert Arribas, el text és no sols una excel·lida i fidel tria de fragments de la novel·la originària, sinó que en ell mateix, l'obra, és un amorós homenatge a la gran literatura, en la prosa de l'autora. El llenguatge ric i planer, original i natural, el des de la plana a la serra, de l’Empordà als contraforts del Pirineu, potser a banda i banda de la ratlla, entre la Catalunya del sud i la del nord.

Més que començar, va començant l’obra, ens va introduint en els personatges, els antecedents, les perspectives de llurs vides. El senyal és, enlairant-se, la veu de bronze que callada contempla sota seu el drama humà.

La dramatúrgia esmentada, no traint la novel·la, s'expressa mitjançant el que diuen, pensen, senten, fan, els personatges, d’ells i de les seves vides, de forma quasi en diríem confessada, no declamada. Per bé que un personatge sigui el principal, però tots ho són d’importants, i per bé que la història giri al voltant de la Mila, hom diria que tot plegat comporta i aporta una certa “democratització” de la interpretació del que són: actors i actrius al servei d’un resultat comú.

No és una proposta d'acció, però no és en cap cas inerta; al contrari, també i sobretot per la paraula, plena de sentit i de sentiment, commou i sotragueja. Al llarg de l’obra hi passen moltes coses, innocents, dures, emotives, violentes, i entremig, a tall d’entre-acte, se’ns ofereix quelcom especial, s’obre un espai somiejador (no en vull dir “oníric”), el Pastor explicant a l’espectador, alhora que a na Mila i a en Baldiret, una antiga rondalla: em quedo amb “el vell revell” i “la Floridalba”; és deliciós, és màgic.

Si ja ho foren, ho tornen a ser amb escreix. Magnífica interpretació de Maria Ribera en el paper de Mila, plena d’autèntic drama humà i femení. Gran interpretació de Pepo Blasco, imposant com sempre, en el paper de l'Ànima. Gran interpretació, no menys, de Pol López en el paper i el caràcter clavat del Pastor. Molt bona interpretació de la resta del repartiment, ara amb un Baldiret a les espatlles de Clara Peteiro (un canvi) amb una acurada dicció infantívola, tots formant un quadre interpretativament del tot harmoniós que dóna veritat a la obra representada.

Tot i tots sota la direcció d'Alícia Gorina, realment creativa, precisa i sensible, amb una concepció i escenificació, amb l’escenògrafa Sílvia Delagneau, i els altres responsables escènics, tan arriscada com reeixida, superant amb notable èxit el risc, sembla que segons prevenció seva i aliena, de teatralitzar el text, tan conegut i elogiat, de Víctor Català.

Ho deia, jo, fa uns mesos. S'acaba la representació, les “glòries” d'actors i actrius i de tècnics partícips, els aplaudiments intensos i càlids, hom pot dir que donant les gràcies pel plaer artístic ofert i rebut, però estava passant, acabava de passar alguna cosa: el tancament del teatre, de tots els teatres (i per mesos), i a l’escenari i a la sala, tristesa, perquè l’escena restaria Sola!

Ho deia, jo, fa uns mesos, però ara ho puc repetir sortosament amb un altre sentit. S'ha fet realitat, més realitat, molta més realitat de l'esperada, fet real: la solitud, la dels teatres, i també la social, comença a ser acompanyada, en els teatres, també col·lectivament. Que així sigui fins a la plenitud, amb joia, de l’art.

Algunes notes al marge, o no:

Primer, i és quelcom que hi tinc l’ull, l’oïda, i les mans, posades. Sóc crític en general amb els costums d’aplaudiment en els espectacles. Hi ha una mena de “furor aplaudensis”, per dir-ho així, que per descomptat no comparteixo, és més, desaprovo. És evident que no em refereixo a l’aplaudiment fort, llarg, intens, sentit, que mereix un bon espectacle. Però, i en el cas que ens ocupa!

La Mila, acabant la seva dita, marxant pausada i ferma, sortint pel fons a la dreta de l’escenari, una porta il·luminada que se li obra (!), i per la que desapareix. Tant significatiu!. Encara això no ha passat que el públic, sempre hi ha algú que és el primer a fer-ho (no deu ser pas de “claca”), comença a aplaudir... No!, No!, No!... És que encara no s’ha acabat l’obra!, l’obra acaba quan acaba el darrer ressò de la paraula i del moviment. S’ha de respirar. L’hem de respirar!

No m’allargo més (és tema per una altra ocasió), però... i en els concerts de música, el mateix, si pot ser corregit i augmentat, perquè tot just s’ha tocat la darrera nota, la sala s’omple d’aplaudiments. No!, altre cop, No!, l’obra no s’ha acabat, del tot, perquè si cap encara és més exacte que el darrer so encara reverbera en l’aire, la seva vibració ens arriba, progressivament imperceptible, ens diu quelcom (com en el teatre).

Acabada la funció, és dia amb col·loqui, i ja hi anava per quedar-m’hi. Deixo a part la meva consideració que sovint, en la majoria de camps temàtics i actes assimilables, el “col·loqui” no acaba essent, no és ben bé un col·loqui; especialment i concretament, en relació amb la funció de qui presenta i condueix l’acte, que considero que o no entén o no realitza el què pertoca fer, tot sigui dit amb ple respecte a la persona i valoració del seu coneixement [I el col·loqui?, perquè sempre sol haver aquell “Ens queda molt poc temps, però si algú vol dir alguna cosa”, Oh!]

N’Alícia Gorina i n’Albert Arribas molt bé en el seu lloc i en les seves aportacions. Un privilegi sentir-les i sentir-les dels seus protagonistes, i aprenent molt del seu coneixement, treball, etc. 

En un aspecte més d’arts escèniques, i concretament de dramatúrgia, se m’ha suscitat la qüestió següent. Pot ser que l’autor faci un elaborat discurs sobre la motivació, el procés, els significats, les transposicions, etc., etc. Molt interessant! Però potser en realitat tot plegat és més senzill, molt més senzill. No dic fàcil!, em pregunto si la creació no ha estat més la inspiració i a base de la inspiració, i tot allò no és una construcció poc o molt posterior. És una qüestió, simplement.

Ah!, m’ho descuidava. En la megafonia inicial anuncien que en la representació han introduït una paraula més i nova, que no és de Solitud, que no és de Víctor Català. Quina és? Per saber-ho haureu d’anar al teatre a veure l’obra.