Mentre quedin històries que convertir en paraules, mentre quedin records que compartir amb fills, nets o renets, mentre quedin cadàvers a les cunetes o les restes d'homes i dones executats a les fosses comunes dels cementiris, mentre quedi la més petita memòria d'un dolor o una injustícia silenciats, mentre quedi un sol greuge per rescabalar... cal continuar exercint el dret a la memòria històrica per retornar la dignitat a les víctimes (no tan sols als vençuts).

I són, a més a més, històries que cal contar immediatament, ara mateix, i no només perquè els avis que un dia van ser joves i van viure els fets estan entrant, a poc a poc, en la dimensió mítica dels herois, sinó –encara amb més urgència– perquè, en el traspàs d'una generació a la que segueix, els mateixos records comencen a difuminar-se i perdre precisió els detalls i les olors i el gust i les sensacions de fred, de cansament, de desesperació.

És el que estava pensant en el Teatre Akadèmia mentre em disposava a assistir a la representació de Winnipeg, obra de Laura Martel que porta per títol el nom del vaixell que va noliejar Pablo Neruda per tal de traslladar 2000 refugiats republicans espanyols tot just acabada la Guerra Civil Espanyola des de França cap a Xile. A vista, enmig de l'escenari, sobre una sèrie d'estructures tubulars d'aparença volgudament moderna, amb pantalles, taula de so, micros, càmera de vídeo (que, mentre el públic entre a sala, ja va mostrant, filmats de molt a prop, tots els objectes) i molts cables per terra... hi ha el que es pot anomenar pròpiament una instal·lació: no resulta difícil reconèixer els objectes més o menys d'època (anys 30-40) que ja insinuen el llarg viatge que estem a punt de fer amb la protagonista. Són objectes presentats amb fredor minimalista, amb els enunciats concisos de l'art conceptual. No hi ha –i això és, sense dubte, una decisió de Norbert Martínez Pujadó, el director–, cap concessió a l'emoció històrica que habitualment desperta el record de la guerra. Ni ira ni dolor. Només la fredor moderna dels objectes.

I aquí comença la història interpretada a quatre veus per Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat, Edu Tudela, una història segurament inventada, que és la d'una nena que viu el final de la guerra amb 8 anys, que fa, acompanyada del seu pare, el viatge terrible des de Barcelona a la frontera francesa enmig de la retirada propiciada per l'arribada de l'exèrcit franquista, que viu l'horror dels camps de refugiats d'Argelers, que es rescatada per Elisabeth Eidenbenz i portada a la Maternitat d'Elna que, des d'allà aconsegueix arribar a París i obtenir un passatge en el Winnipeg, el barco de Neruda (aquest és, de fet, el títol de la novel·la gràfica de la pròpia Martel de la qual ha sorgit aquesta peça). És el viatge que expliquen.

Però el que és més curiós és que, cada vegada que sento explicar històries de la Guerra Civil, mentre escolto amb atenció les històries dels altres, sento alhora les veus i les històries dels meus. Pas a pas s'acumulen les narracions dels actors i les pròpies narracions interiors que s'amalgamen per a formar una sola vivència, una sola història. I allò que al començament semblava fred es va omplint a poc a poc d'emoció, va obrint-se pas cap al laberint de la memòria col·lectiva, va dibuixant els paisatges d'aquest passat que encara no s'ha explicat prou clarament, amb prou determinació (però això, aquesta claredat, aquesta determinació, no correspon als teatres petits, a les companyies joves, hauria de ser la tasca de les grans institucions culturals del país i d'una voluntat política rotunda que mai han expressat).

L'espectacle és un relat fet de pinzellades, de petites històries, de petits moments. Els quatre intèrprets –o, millor dit, performers– es prenen la paraula, ara són un o altre personatge, sense acabar de ser-ho mai. Canten cançons que ens remeten a l'època, que ens transporten un instant fins assenyalar un record, però no s'hi abonen. Generen imatges en moviment, de vegades molt poètiques, interactuant amb els objectes i les projeccions. Apareixen fotos d'època, però és només un recurs entre d'altres. Ni tan sols la nena que fa el viatge, que és la veritable protagonista del relat, és interpretada de forma continuada i naturalista per una de les actrius, sinó que va apareixent aquí i allà, sense que en cap ocasió la actriu deixi de ser ella mateixa.

El millor de l'espectacle és que és honest. Ens explica una història que –cosa que és d'agrair– té un final més o menys feliç (l'exili no acaba de ser un happy end però és, com a mínim, una forma de pau). Recupera per a la memòria històrica l'acció de Pablo Neruda, el poeta, que més enllà de la seva poesia va fer, amb aquesta, una acció positiva per a salvar uns homes, unes dones i uns nens d'un perill cert (perquè la Segona Guerra Mundial ja s'acostava).

L'espectacle està ben pensat. Ben concebut escènicament. Ben interpretat, ben cantat. La instal·lació funciona. Les imatges també. I el públic ho agraeix amb un aplaudiment sincer.

Queda, després, la segona part de l'espectacle. La de quan surts i et quedes sol amb la pròpia memòria i els records dels teus, que no hi són... se n'han anat per sempre... però quedem els fills, i els nets, i els renets... i encara vindran més. Conservar aquests records. Això és la memòria històrica.

29.9.2020