Arribats a aquest punt ja estem en disposició d'abordar quina és la tasca del dramaturg, en quins trams se situa, en quin moment té un paper predominant i en quin altre moment ha d'integrar-se en l'equip de direcció (en forma d'assessor o consultor). El més important és, en primer lloc, el fet de que hi hagi o no hi hagi la figura específica del dramaturg, al final, la dramatúrgia, com a procés, haurà quedat enllestida, perquè sense dramatúrgia no hi ha obra. Cal insistir, efectivament, en què la dramatúrgia és un procés de reflexió en el qual hi participen molts. Un procés en el qual, a més, no sempre hi ha text. Però en el qual, quan hi ha text, amb freqüència no és d'un autor viu o proper (pot ser d'un altre país, parlar una altra llengua). En aquests casos, i si és que cal que algú faci la tasca –fonamentalment tècnica– de modificar o clarificar el text, aleshores apareix una forma específica d'intervenció per a la qual se suposa que un dramaturg estarà millor preparat (tot i que sovint aquesta és una tasca que la fa el director). Un text pot no ser necessàriament fàcil d'entendre en profunditat, pot requerir l'aclariment de determinades obscuritats o, més sovint quan ens enfrontem a textos clàssics, l'alleugeriment d'escenes massa extenses o del nombre excessiu de personatges que hi participen. De vegades cal fer una intervenció més dràstica per retornar-li al text l'espoleta de la modernitat. Tampoc es pot oblidar que establir límits precisos entre els diferents trams de la dramatúrgia resulta difícil perquè no sempre el text precedeix als assajos, de vegades es crea al mateix temps, no necessàriament en processos d'improvisació. En altres ocasions, com passa amb freqüència en aquell teatre de tarannà experimental i en la dansa contemporània, l'espectacle incorpora uns determinats textos sobre una estructura ja definitivament elaborada. En definitiva, cada procés és únic i la integració entre tots els professionals que hi intervenen és, sempre, profundament diferent (i, de vegades, conflictiva).

Hi ha, com a mínim, quatre trams en els quals poden identificar-se diferents formes de dramatúrgia netament diferenciades:

1) Dramatúrgia de creació

És la que realitza l'autor (o el dramaturg quan aquesta paraula inclou l'autoria) a l'hora de compondre el text. No hi ha una forma única de creació, de manera que els processos dramatúrgics poden variar enormement d'un autor a un altre. Des del que concep la seva obra ex novo, en solitari i allunyat dels escenaris –tal com el novel·lista escriu les seves novel·les–, fins aquell que treballa a partir d'improvisacions dels actors i concep la seva obra sobre el mateix escenari o el que parteix de l'adaptació de textos no teatrals, el ventall de les possibilitats és extens. En tot cas, tots treballen al voltant dels mateixos conceptes (personatges, conflictes, emocions, espai, temps...), fins i tot quan, com passa amb el teatre postdramàtic, posa aquests conceptes en qüestió. D'aquests pocs conceptes, que poden ser tan simples o complexos com es desitgi, ens ocuparem aviat en les pròximes entrades.

2) Dramatúrgia de direcció

És la que realitza el director al costat del seu equip d'especialistes (escenògraf, figurinista, il·luminador, compositor, coreògraf, etc.). En aquest tram es pot incloure, integrat en l'equip i a les ordres del director, a un dramaturg (o més), en qualitat d'especialista que acompanya el procés ocupant-se, sobretot, de la interpretació del text i de la seva transformació en signes escènics i la seva coherència com a un tot. És evident que en un equip format per especialistes, la dramatúrgia de direcció és el moment en el qual es produeix la diversificació dels llenguatges que el director s'encarrega de coordinar. Una dramatúrgia de direcció ben elaborada hauria de permetre arribar al primer dia d'assajos amb les idees perfectament desplegades. És més, de l'excel·lència en el desenvolupament de la dramatúrgia de direcció depèn, la majoria de les vegades, que l'espectacle assoleixi uns nivells creatius òptims. Per contra, descuidar aquest procés en el disseny de producció és un error freqüent que se salda amb importants dosis d'improvisació.

3) Dramatúrgia d'assaig

És la que el director realitza al costat del seu equip al que ara se sumen els actors. El procés d'assajos és el moment en què els conceptes assoleixen una concreció escènica. Un director ha de resoldre constantment problemes dramatúrgics sorgits a cada pas en el decurs dels assajos. Problemes d'interpretació de detall pel que fa als diàlegs, de la seva translació a l'espai, de to, de ritme, d'intensitat, de volum. Amb freqüència és necessari construir detalladament el subtext d'una situació, o els antecedents i conseqüents, o determinar les motivacions psicològiques dels personatges, procés del qual resulta un material conceptual i narratiu de notable complexitat. Al mateix temps, i a mesura que es van sumant els altres elements escènics, sorgeixen problemes d'interpretació que és necessari clarificar. Com és natural, la dramatúrgia d'assaig la fan, fonamentalment, el director i els actors, un nucli al voltant del qual la resta de l'equip pot influir amb la seva opinió i aportar idees que resolguin els principals problemes que vagin sorgint. El dramaturg, aquí, quan n'hi ha, se situa al costat del director i la seva funció és –en la mesura que el director se submergeix en els detalls del dia a dia que acaparen la seva atenció– la de mantenir la visió de conjunt atenta al significat global i a l'efectivitat amb que escènicament se serveix aquest significat. La principal eina amb la qual treballa és el mapa conceptual de l'espectacle (sobre el qual tornarem més endavant).

4) Dramatúrgia de programació

Incloc aquí aquesta forma de dramatúrgia, que no intervé directament en el procés de creació d'una obra teatral, en la mesura que forma part del procés de presa de decisions a la hora de plantejar l'estructura conceptual d'una temporada en un teatre. La figura del dramaturg (a l'alemanya o a l'anglesa, com ja he comentat en entrades anteriors) s'equipara, en aquest cas, a la del programador artístic, i del que es tracta és d'elaborar un discurs coherent i convincent en l'intent d'arribar al públic al qual aspira. Veurem més endavant la importància d'una visió global de la societat i de les idees que la configuren i commouen. A través d'aquest procés de pensament, que en el fons transcendeix el pensament dramatúrgic i que, en la mesura en què pot intervenir un nombre indeterminat d'especialistes (polítics, sociòlegs, intel·lectuals, periodistes, especialistes en màrqueting, etc.) al costat dels mateixos creadors (autors, directors, actors inclosos) també és col·lectiu, es perfilen els trets culturals, ideològics, socio-polítics de qualsevol teatre. És extremadament important atendre a la coherència de la imatge pública de qualsevol teatre, d'aquí que la figura del seu director artístic (acompanyat o no d'un dramaturg que l'assessori en les tasques de programació) sol ser una figura molt rellevant en tot ecosistema teatral de qualitat.

Les dramatúrgies de creació, direcció i assaig són, en definitiva, processos acumulatius que es resolen en una superposició de capes en la progressiva integració de tots els llenguatges escènics, raó per la qual és necessari destacar la necessària implicació entre els diferents processos.

Pablo Ley

14.3.2020

(anar al següent article)