La dramatúrgia de creació, que finalment desemboca en un text acabat, està sempre oberta a aproximacions intuïtives i segueix processos sovint opacs (perquè els processos mentals que ens porten a moltes de les solucions més imaginatives i originals gairebé sempre ho són), de manera que resulta més difícil d'explicar i d'entendre sobretot a qui no té l'hàbit de l'escriptura creativa. 

És aquest el motiu pel qual començaré pels processos d'anàlisi a partir d'un text dramàtic acabat –és a dir, la dramatúrgia de direcció–, cosa que ens permetrà fer una primera aproximació als principals conceptes de la dramatúrgia en general. Només en segona instància abordarem la tasca més complexa d'anar resseguint un per un el passos que cal donar al llarg d'una dramatúrgia de creació per assolir, al final del camí, el text acabat.

Tot i així, cal pensar que també és cert que l'anàlisi del text dramàtic és un dels aspectes més complexos de l'anàlisi dramatúrgica perquè inclou tant la comprensió del text en la seva coherència interna com la comprensió de la interfície ( interface en anglès) d'impacte amb el públic (és a dir, els nivells conceptual, narratiu i escènic analitzats, tots tres, de forma simultània). Amb tot, i amb l'objectiu de simplificar al màxim el complet entramat dels aspectes que és precís tenir en compte a l'hora d'analitzar qualsevol situació escènica, he reduït el conjunt dels principals conceptes que resulta imprescindible avaluar a només nou en un esquema que ens porta des de la màxima abstracció conceptual fins a la màxima concreció escènica al temps que articula tres complexos conjunts de codis (lingüístics, prelingüístics i sensorials) que són els que intervenen en la comunicació habitual entre les persones i també en la creació escènica (a diferència d'altres arts que s'especialitzen en i desenvolupen un únic codi).

La importància d'aquests tres conjunts de codis, sobre els quals s'assenta la totalitat de la comunicació humana, fa convenient que ens aturem en ells un moment abans d'entrar en la definició dels conceptes pròpiament analítics relacionats amb ells, i que ho fem, degut a la progressiva aparició en el procés evolutiu, per un ordre diferents a com ho solem fer, és a dir: a) codis sensorials, b) codis prelingüistics i c) codis lingüístics.

És imprescindible no oblidar que l'ésser humà és el resultat d'una evolució cega i que la diversitat dels codis que utilitza han anat incorporant-se a mesura que apareixien els mecanismes sobre els quals se sustenten i que oferien la possibilitat d'un increment en la capacitat de supervivència. De fet, els primers organismes van reaccionar al seu entorn i van anar, progressivament, incorporant mecanismes per a captar tot el que passava al seu voltant. L'avantatge està sempre del costat de l'organisme que assoleix una major eficàcia i distància perceptives. Aquests mecanismes van ser l'origen dels òrgans de la percepció, que es van desenvolupar des de les formes més simples –l'ull, per exemple, a partir d'un conjunt de cèl·lules fotosensibles  (1) –. Fins ben avançat el desenvolupament en l'escala evolutiva, la percepció sensible (tal com s'ha desenvolupat en tota la seva diversitat en el conjunt de les espècies amb l'objectiu d'obtenir informació útil per a la supervivència) va ser la forma en què els éssers vius van integrar-se en el sistema (ecosistema) que els acollia. Les formes més rudimentàries de la comunicació entre individus de la mateixa espècie és, segurament, anterior a la diferenciació dels sexes, tot i que amb aquesta, i amb la consegüent possibilitat de l'aparició del grup, es produeix el veritable salt qualitatiu. Els individus de diferent signe sexual necessiten reunir-se esporàdicament amb l'objecte de la reproducció i així apareixen els mecanismes del reclam, del reconeixement i dels rituals d'aproximació, apaivagament i aparellament des de les formes més simples fins a les més complexes. Només en un estadi força avançat de l'evolució animal apareix la necessitat biològica del grup i, amb ella, l'enorme varietat de mecanismes de comunicació interna necessaris per a la seva estructuració i cohesió. El llenguatge humà, que simplement se suma a tots ells, és només el més recent d'aquests mecanismes.

Cal assenyalar que allò que anomeno codis sensorials són en realitat conseqüència de la necessitat d'interpretar els signes naturals que es donen al nostre entorn. Parlem, per tant, fonamentalment de recepció. Però no només d'ella. No és necessari arriba a l'ésser humà per a descobrir intervencions en l'entorn a aquest nivell sensorial. Molts animals marquen el seu territori amb signes olfactius i visuals, com a advertiment prolongat per a individus de la mateixa espècie (però no exclusivament). Altres adverteixen sonorament de la seva presència, en un acte de comunicació dintre del grup o tractant d'establir contacte amb individus de la mateixa espècie, tot i que també pot tractar-se d'un acte amenaçador davant possibles predadors. En aquests casos hem de parlar d'emissió. Evidentment l'home, amb el seu potencial d'intervenir i modificar el seu entorn, incrementa enormement la seva capacitat d'emissió pel que fa a aquests codis sensorials. Per la seva antiguitat en l'escala del procés evolutiu, aquests codis tenen una base genètica molt forta, de manera que reaccionem davant d'aquests signes de forma intensament instintiva (insisteixo en aquest fet perquè en aquesta reacció instintiva es fonamenta en gran mesura l'impacte energètic que esperem que rebi el públic).

També, i per les mateixes raons d'antiguitat, tenen un gran fonament genètic els codis prelingüístics (gestuals, facials, fònics, proxèmics...). L'existència del grup organitzat exigeix, en la més elemental de les organitzacions, com a mínim uns rudiments de comunicació que es tornen més i més elaborats a mesura que el grup s'articula en estructures jeràrquiques i de col·laboració internes més complexes. Podem imaginar perfectament un estadi prelingüístic de la humanitat en el qual ja es donessin pràcticament totes les condicions per a l'aparició del llenguatge pròpiament dit dintre d'un grup en el qual la diversificació estructural i la col·laboració entre els diferents grups d'edat, sexuals i jeràrquics fos ja molt avançada. Sobre aquests codis prelingüístics, que tenen un poderós ancoratge instintiu en l'aspecte emocional (fonamental en el procés d'elaboració de l'estructura energètica d'emissió-recepció teatral), es fonamenta l'art de l'actor.

El que resulta fascinant del llenguatge humà (fonamentalment verbal) és que amb ell apareix la possibilitat de transmetre de forma força completa i satisfactòria experiències complexes no viscudes personalment. És a dir, permet la descripció i la narració de circumstàncies i successos de tal manera que podem incorporar-les com a pròpies en el nostre bagatge existencial. No és necessari haver estat a la lluna, ni haver viscut en primera persona l'explosió del Big Bang per a donar com a un fet possible aquesta realitat. Aquesta capacitat del llenguatge permet acumular col·lectivament informació que, fins l'adveniment del llenguatge pròpiament dit, només podia ser patrimoni individual, perquè es basava exclusivament en l'experiència pròpia. És d'aquesta manera que el llenguatge subverteix l'ordre d'importància dels codis, relegant els codis sensorials, que van ser, sense cap mena de dubte, la font principal d'informació fins aquell moment, a un segon terme.

La capacitat del llenguatge de transmetre experiències no viscudes en primera persona obre interessants aspectes psicològics que intervenen en la comunicació i repercuteixen en totes les arts narratives. Existeix, d'entrada, un pacte entre els parlants sobre l'existència real d'allò sobre el que s'informen. Aquesta forma de creure en allò que algú altre transmet, aquest acte de fe elemental, obre, en efecte, la possibilitat del transcendent, és a dir, d'allò que es troba més enllà dels límits de qualsevol coneixement possible i que és el fonament de la religió en qualsevol de les seves formes. El transcendent com a veritat indemostrable ens porta a interrogar-nos inevitablement sobre la contracara de la veritat, és a dir, de la mentida, que és l'expressió o manifestació contrària a allò que se sap i que comporta algun benefici per a qui enganya respecte a qui és enganyat: no s'ha de menystenir la importància de l'astúcia –com a habilitat per a enganyar o evitar l'engany– en les disputes en les quals s'enfronten els éssers humans. I també ens porta a interrogar-nos sobre l'ús social de la mentida institucionalitzada en la ficció, que suposa la invenció de successos i personatges imaginaris, que és el fonament tant de la mitologia com de l'art de narrar tal com avui el practiquem. 

Sobre aquesta diversitat de realitats no experimentades, indemostrables, transcendents, mitològiques i fictícies s'assenten, en el seu dia a dia, les comunitats humanes d'una manera sorprenentment natural i sense conflictes. El teatre és només un altre dels mitjans que contribueix a construir una imatge del món.

Pablo Ley

16.3.2020

(anar al següent article)