Sabem que, amb l'empetitiment a què l'home ha sotmès la natura, amb la domesticació, l'allunyament, l'aniquilació, el control i la prevenció dels grans perills naturals, l'home s'ha fet aliè a ella. Aquest ésser dissenyat per la natura ha quedat progressivament tancat en un altre món, artificial i artificiós, cada cop més complex, que ho ha envaït tot i que és la cultura. Cultura entesa com a tota la parafernàlia d'objectes –petits, mitjans, grans, sovint gegantins–, funcionals o simbòlics, que rodegen l'activitat de l'ésser humà i que ens garanteixen una supervivència cada cop més avantatjosa davant les altres espècies a las quals o bé hem integrat o bé expulsat del nostre món (i que estan severament amenaçades d'extinció).

Vivim la cultura des de l'interior. Però ens entestem en mirar-la des de fora, com si poguéssim ser espectadors de nosaltres mateixos. Percebem la cultura com un tot tancat que es correspon amb una societat concreta i amb una època determinada. Tota cultura es genera, es desenvolupa, perdura en el temps i acaba extingint-se com va passar a Mesopotàmia, o Egipte, o Grècia, o Roma. Pot estar sotmesa o no a una influència exterior (positiva, com el comerç, o negativa, com la guerra). Pot trobar-se en constant transformació o pot patir transformacions internes irregulars (que es corresponen amb revolucions positives, com les de les ciències, l'ètica o les reorganitzacions econòmiques, socials o polítiques pacífiques, o negatives, com les revoltes o les guerres civils). És així com concebem la cultura quan pensem en ella. Però no ens adonem que nosaltres, com si visquéssim a la natura, habitem a l'interior de la cultura, i estem immersos en el garbuix dels senyals que constitueixen l'entramat de la informació de la nostra societat.

Si volem entendre el nostre espectador immers en la jungla de la cultura, no hi ha més remei que concebre la cultura des del seu interior. Perquè la cultura, tal com volia Marshall McLuhan, no és altra cosa que l'extensió col·lectiva, social, dels nostres propis òrgans (socials), una amplificació progressiva de la qual som presoners.

1) Una cultura vivencial

Nosaltres (i també el nostre espectador ideal) naixem en el si d'una cultura l'edifici de la qual, que manté un equilibri estructural constantment inestable al llarg del temps, aspira a ser funcional i a perpetuar-se mentre garanteixi la supervivència del grup que l'ha creada i la manté activa. Naixem en el seu interior sense cap possibilitat de resistir-nos a aquest fet. És allà fora, ens és donada, ens regim per les seves normes, acceptem les seves formes, modelem el nostre pensament tot responent als estímuls que la cultura ens ofereix. En el seu interior ens deixem guiar pels nostres propis gustos i els interessos personals. I també, o sobretot, per les nostres aptituds. Som empesos pel camí de les nostres aptituds per la societat. De fet, la completa conformació del nostre ésser cultural ve determinada per la nostra pertinença al grup social. O, cosa que és gairebé el mateix, per la nostra educació, la funció de la qual consisteix en harmonitzar amb la societat la nostra personalitat, les nostres aficions, aspiracions, els nostres desitjos, les simples pulsions. El nostre ésser cultural viu en constant col·lisió amb l'ésser, les inclinacions, les vivències culturals de tots els que ens rodegen. És, en definitiva, una cultura viva, variable, multiforme, proteica. Una cultura a la qual apel·lem per la necessitat insadollable que tenim d'ella. És el que guia els nostres passos en el mon. És l'eina que ens permet sobreviure en la càpsula que ens hem construït per a protegir-nos (i aïllar-nos) de la natura.

2) Cultura com a ordre consensuat socialment

Però en la mateixa col·lisió dels nostres gustos personals amb els de qui ens rodegen, en les afinitats i divergències de les nostres eleccions per unes o altres formes de cultura en relació a la resta de qui en conjunt compon la societat, s'inicia ja una sobreestructuració de la cultura individual, íntima, cap allò que és l'entrellat i la jerarquia propis de l'època i la societat propiciats tant pel procés d'aprenentatge que es verifica en les successives experiències escolar-acadèmiques, com en el procés de socialització que, a través de la infància i l'adolescència, ens porten a l'edat adulta, processos que, més tard, donaran com a resultat una visió del món compartida pel grup social al qual per naixement, estudis, estrat socio-econòmic, etcètera... pertanyem. D'aquí la importància del consens social a l'entorn de la cultura que es verifica constantment. D'aquí el prestigi (i el prejudici) a l'entorn del pensament socialment útil (tot i que la definició d'utilitat no es limita als aspectes pragmàtics –com seria el cas de les ciències–, sinó que també inclou altres aspectes menys obvis com és el cas dels que fan referència a la cohesió del grup –que justificarien, per exemple, fenòmens com el futbol o l'òpera–). D'aquí la precisa jerarquització de totes les formes culturals i la preeminéncia de l'alta cultura. En aquest procés d'ordenament vertical de la cultura sempre hi ha el perill de menystenir les formes menors, la cultura popular (que inclou fenòmens d'importància capital en la transmissió de la informació socialment rellevant com, per exemple, la televisió). Del consens social emergeix el cànon, que no és altra cosa que el conjunt d'obres que una societat determinada considera imprescindibles (i que canvia inevitablement amb el pas del temps). La superproducció cultural dels segles XX i XXI, complicada per la diversificació de la transmissió cultural en el segle XXI, impossibilita que un possible cànon actual assoleixi la pretensió de síntesi: el que està passant a hores d'ara és que els intents de cànon es multipliquen des d'infinitat de punts de vista diferents i la idea d'un cànon és cada cop més confusa i inestable (potser ha arribat el moment de prescindir totalment de la idea del cànon cultural). En qualsevol cas, és evident que resulta absolutament necessari revisar constantment el cànon, perquè algunes de les formes de la cultura, fins i tot les que van assolir en algun moment una elevada posició en la jerarquia de la cultura, poden caure en desús perquè resulten ser, al final del camí, socialment poc útils.

3) Cultura fragmentada en grups i subgrups socials

Tota societat està compartimentada en grups i subgrups de complexa interacció. A cada grup li correspon una ideologia que (seguint a Louis Althusser) podem entendre com a “ un sistema (que posseeix un rigor i una lògica propis) de representacions (imatges, mites, idees o conceptes, segons els casos) dotats d'una existència i una funció històrica en el si d'una societat determinada ” (1) . En qualsevol cas, ni els grups són compartiments estancs, ni la visió del món que generen i per la qual es guien és completament coherent ni tampoc cristal·litza de forma necessàriament duradora. De fet, fins i tot quan un grup o subgrup mostra una estabilitat notable, no deixa de ser cert que aquest modifica de forma perceptible o no, conscient o no, la seva ideologia segons els seus interessos en tot moment i circumstància, de tal manera que, encara que només sigui degut a les prioritats immediates, existeix una constant mutabilitat en tota visió del món. Amb tot, sí que es cert que cada grup i subgrup comparteix un conjunt de vivències culturals que ordena i jerarquitza amb la voluntat de fer que el canon resultant assoleixi la màxima durabilitat possible.

4) Cultura classificada formal i temàticament

Amb tot, quan apartem la nostra mirada dels elements funcionals de la cultura i l'orientem cap als seus elements simbòlics, ens trobem, de sobte, davant l'hàbit (en primer lloc acadèmic) de classificar la cultura compartimentant-la segons una doble seqüència estructuradora: a) seguint criteris descriptius, formals i tècnics (arquitectura, pintura, literatura, cinema, teatre...); b) seguint criteris temàtics i conceptuals (arquitectura civil, militar, religiosa...). Caldria, això no obstant, deixar clarament establerts que, en primer lloc, quan s'estudia la cultura no és probablement la millor idea separar els aspectes funcionals i simbòlics, perquè en la realitat de la vida quotidiana tots dos aspectes es mantenen inextricablement units; i que, en segon lloc, tampoc és sempre viable establir una separació neta de seqüències que en la realitat apareixen integrades unes dintre de les altres, de manera que es modifiquen mútuament (com passa amb l'arquitectura, l'escultura i la pintura en, per exemple, una catedral romànica o en una moderna seu bancària).

Aquest hàbit classificador no deixa, però, de plantejar una segmentació funcional de la totalitat de la cultura perquè té, com a objectiu principal, facilitar tant l'ús com la creació de les diferents formes de la cultura per part dels individus que constitueixen la societat:

Pel que fa a l'ús, en realitat, sabem ja que la cultura es presenta com aquell tot que ens acull i dintre del qual desenvolupem de forma rutinària, i en general inconscient, la nostra vida. Amb tot, tot depenent de les característiques de cada societat i dels mecanismes que aquesta desenvolupi, sol ser habitual que haguem d'orientar-nos en l'àmbit cultural amb l'objectiu de trobar alguna cosa concreta (sigui un oracle o la darrera cançó de música folktrònica) i és aquí on els aspectes de la classificació formal i temàtica de la cultura assoleixen tot el seu valor. Els exemples més obvis serien: biblioteques, museus, llibreries, seccions culturals de diaris, revistes, agendes, etc. En cada un d'aquest caso s'agrupen els objectes i els esdeveniments per criteris descriptius formals i tècnics (llibres, quadres, escultures, música, teatre, cine...) i, després, es reordenen temàticament (per gèneres, per èpoques, per estils, per autors...). No és menys obvi que, quan passegem per una ciutat desconeguda, ens deixem guiar de forma immediata i intuïtiva per la lògica conformació de l'entramat dels seus carrers, convenientment ornats amb edificis singulars, amb escultures, pintures, il·luminacions gairebé escenogràfiques en els quals detectem aspectes conceptuals de la nostra estructura social com l'ajuntament, la catedral, els principals bancs, les cases dels notables, etc. En qualsevol dels casos, el que fa la doble ordenació formal i conceptual és facilitar l'ús de la cultura.

Pel que fa a la creació de noves formes culturals, la classificació seguint criteris descriptius, formals i tècnics encara és més lògica degut a que estan directament relacionades amb determinades habilitats, aptituds i coneixements tècnics molt específics (i que, per tant, exclouen els d'altres àmbits) necessaris per part del creador. També hi ha certa tendència a especialitzar-se en un tipus de continguts per sobre d'altres segons la forma cultural (l'aspecte dels continguts en la cultura és un dels més complexos i més interessants, tot i que, en el punt en que ens trobem, només podem enunciar-lo; cal reflexionar, però, a l'entorn de l'aforisme de McLuhan, segons el qual “el mitjà és el missatge”).

5) Cultura en tant que equivalència amb els nostres òrgans de la percepció

No es pot passar per alt que els criteris descriptius, formals i tècnics es corresponen exactament amb els nostres òrgans de la percepció i apel·len de forma directa a l'estructura biològica (animal) a partir de la qual esmicolem, sintetitzem i interpretem tota la informació que ens arriba de l'exterior (i que, deixant de banda els últims mil·lennis i el que ha passat només en una petita part del món, ha estat sempre i de manera gairebé exclusiva la natura). Els nostres òrgans de la percepció –és a dir, la vista, l'oïda, la cinètica, el tacte, el gust, l'olfacte– són els receptors dels estímuls que, en la cultura, conformem de tal manera que s'ajusten a la perfecció a ells. Dels òrgans de la percepció es deriven els diferents codis sensorials (que poden ser altament complexos en la transmissió d'informació de contingut socialment valuós). La comunicació dintre del grup es completa amb els codis prelingüístics (no verbals) i els lingüístics (la parla i derivats). Aquests últims ocupen una posició privilegiada, perquè integren sota un únic codi de manera especialment eficient el conjunt dels codis restants d'una forma que podríem considerar sinestèsica. Tampoc en aquest cas haurien de dissociar-se els diferents codis a l'hora d'analitzar-los, perquè entre tots, completant-se, modificant-se, reforçant-se entre ells, construeixen en conjunt la imatge del món que és la que cada individu té de la societat en la qual habita i que constitueix, al final, la que la societat té de si mateixa. Una imatge incompleta o ineficient dificultaria el desplegament de les activitats normals en el si de la societat i afavoriria el seu col·lapse. És el que passa cada cop que una societat i la seva cultura entren en decadència.

[Que la cultura desenvolupa les capacitats dels diferents òrgans de la percepció coincideix amb les principals tesis de Marshall McLuhan a La Galàxia Gutemberg, on planteja, entre d'altres coses, que la totalitat dels objectes que conformen el nostre entorn cultural són prolongacions del nostre propi cos; que existeix, en la percepció del món, una constant interacció dels sentits; que es produeixen descompensacions de la percepció i la necessitat de reequilibrar-la a causa de l'impacte de les noves tecnologies en la comunicació; i que el llenguatge és, essencialment, l'instrument per a l'exteriorització d'idees i sentiments que possibilita la transmissió i acumulació d'experiència viscuda no de forma individual sinó per tot el grup en el seu conjunt. Amb tot, les tesis de McLuhan posen massa el focus d'atenció en l'individu i obliden que, pel que fa als grans avenços tècnics, caldria posar el punt de mira sobretot en el desplegament del potencial total de la societat que els genera.]

6) La cultura reduïda els seus elements bàsics – els missatges

Amb tot, l'obsessió per comprendre la cultura en el seu conjunt ens allunya d'una de les intuïcions més estranyes que es poden tenir d'ella. Estranya perquè, en essència, quan es defineix la cultura com, en última instància, l'acumulació de tots els missatge que emet i atresora una societat determinada, aleshores es redueix la cultura a una imatge puntillista en la qual la cultura sembla perdre una solidesa que, de fet, no ha tingut mai (o només ha existit en la ment d'aquells que l'habiten). Concebre així la cultura ens permet plantejar-la des d'una perspectiva semiòtica, en el procés actiu i constant d'emissió-recepció. Conceptes com codi (com a pura abstracció), emissor / receptor, codificació / descodificació, significant / significat adquireixen una dimensió que abraça el conjunt de la societat. El fluir dels missatges, l'activació d'uns en detriment d'altres per determinats subgrups socials, l'acurada conservació d'aquells que es consideren centrals, el deteriorament d'altres, la captació de determinats segments de receptors, l'aparició de nous emissors, de nous canals, etcètera, tot això ens ofereix una imatge nebulosa de la forma en que la cultura neix i roman activa al llarg del temps fins que s'extingeix.

7) Cultura com a conjunt de missatges i de mitjans emissors

En realitat, la imatge nebulosa es solidifica immediatament quan comprenem que la cultura és la complexa articulació de tots els missatges emesos: des dels que s'emeten en l'àmbit més privat de la vida quotidiana fins als que s'emeten des de les instàncies més elevades i es dirigeixen al conjunt de la societat. Tots aquests missatges (tant aquells que són irrellevants com aquells destinats a perdurar) conformen la veritable imatge d'una societat. Amb tot, si ens centrem en els missatges d'especial rellevància social i cultural, veurem immediatament que són emesos des d'institucions convenientment concebudes per a aquest efecte (esglésies, periòdics, universitats, televisions, museus, galeries, editorials, auditoris, teatres, etc.). D'altra banda, l'estructura dels mitjans emissors de missatges és estrictament present, actual (fins i tot quan es refereixen al passat, com és el cas dels museus i biblioteques, la funció dels quals és la de preservar els missatges de màxim valor social actual), està en constant transformació, s'articula a l'entorn de persones i personalitats, està sotmesa al recanvi generacional, està articulada en grups d'idees i interessos comuns, està sotmesa a l'enfrontament entre grups de diferent orientació, està caracteritzada per l'ús virtuós dels diferents codis i va dirigida a grups concrets de receptors per als quals aquells missatges són vitals. En tot cas, l'important és que la cultura (col·lectiva) es concep exclusivament amb l'objectiu de ser llegida pel receptor (individual) en la ment del qual es construeix, al final del procés, la imatge sempre canviant del món que és la de la societat en la qual el receptor conviu amb el conjunt d'emissors i receptors.

Aquestes set perspectives diferents d'abordar la cultura ens donen una visió prou àmplia del seu valor social, de l'ús que fan d'ella els individus que constitueixen la societat i dels canals que contribueixen a la seva creació, conservació i reactualització com per a pensar en els receptors (el públic que s'asseu en la foscor d'una sala de teatre, per exemple) de forma molt diferent a la d'uns éssers passius idèntics els uns als altres. Com veiem, cada espectador viu la seva immersió cultural de forma radicalment personal. Amb tot, aquestes reflexions que he formulat de manera tan general tenen com a objectiu centrar-se en el teatre, tot i que, com a part del tot cultural, és inevitable parlar del teatre en relació a totes les altres formes de cultura. En qualsevol cas, l'espectador teatral està constantment sotmès a un bombardeig d'informació de molt diversa índole i intensitat que fa que sigui absolutament singular. 

[P. S. La pregunta que ens hauríem de fer en aquest punt és: Hi ha manera de reduir-lo a un denominador comú? En la seva obra Insults al públic , Peter Handke ofereix una veritable lliçó de dramatúrgia i respon justament a aquesta pregunta. Una obra prou interessant per a que li dediquem una entrada en aquesta sèrie d'articles sobre dramatúrgia, però ho farem més endavant en forma d'apèndix, perquè ens desvia de la línia discursiva que m'he traçat.]

[Amb data de de 9.1.2021 vam publicar l'article promès sobre Peter Handke i Insults al públic que trobareu si cliqueu aquí.]

Pablo Ley

19.3.2020

(anar al següent article)