La dificultat d'entendre que el tema és una exigència absoluta de la nostra ment rau en el fet que, en la vida conscient (1), organitzar el nostre pensament i actuar al voltant d'una idea que ho articula tot és un fet tan natural que ens sembla innecessari donar-li especial relleu. El perill de prescindir de l'absoluta centralitat del tema consisteix, en primer lloc, en perdre l'eix vertebrador al llarg del procés d'emissió, que en teatre identifiquem amb el procés integral de la dramatúrgia i passa, durant un període que pot arribar a ser molt llarg i durant el qual s'ha de coordinar un bon nombre de professionals, pels trams de la dramatúrgia de creació, de direcció i d'assaig. En segon lloc, prescindir de l'eix articulador del tema dificulta el procés de recepció fins al punt d'impedir la comprensió per la mateixa impossibilitat de reconèixer, per part del receptor, l'eix que vertebra tota la informació i fa possible la interpretació del material que es proposa.

El fet que el teatre d'investigació, experimental o postdramàtic treballi, en ocasions, en els límits del soroll comunicatiu no significa que no s'articuli al voltant del tema, sinó que el tema, en aquests casos, pot arribar a formular-se, simplement, com a un “posar en qüestió un o més d'un dels eixos vertebradors de la dramatúrgia clàssica”, per exemple, “el tema”. En qualsevol escola de dramatúrgia del món, l'exercici prototípic dels cursos avançats acaba sent: “planteja una dramatúrgia que prescindeixi d'un, dos o mes dels conceptes enunciats a continuació: tema-subtemes-personatges-conflictes-espai-temps-argument-emocions-energia”. Aviat seran els mateixos alumnes que associaran determinades elisions amb determinats creadors... pensem en Brecht, Pirandello, Beckett, Genet, Handke, Müller, Koltès, Kane... pensem en Buñuel, Fellini, Resnais, Lynch... pensem en Bausch, Wilson, Fabre. És cert, però, que el teatre d'investigació, experimental o postdramàtic no s'adreça en cap cas a un públic estàndard, sinó a aquell que accepta l'exploració dels límits de la significació dels codis i vertebra la recepció de l'obra i de l'espectacle a partir d'aquesta exploració.

Queda clar que el tema no és una exigència normativa o una regla poètica. No és una condició prèvia d'una narració o d'un drama, sinó de l'acte de pensar. És una imposició del pensament humà mateix, que és incapaç d'abordar una tasca i, per tant, d'organitzar i impulsar qualsevol activitat, si no és subjectant-se al principi rector del tema (2). Dit en altres paraules, tematitzem el món, i no només en els seus aspectes més complexos: les nostres cases estan organitzades temàticament (sala d'estar, dormitori, cuina, lavabo), de la mateixa manera que ho estan les botigues del barri o els barris d'una ciutat. Les mateixes hores del dia i els mesos de l'any tenen el seu correlat temàtic. Accions tan senzilles de la vida quotidiana com anar al mercat son un exemple clar de com tematitzem els nostres actes –en aquest cas concret: comprar aliments– i de com agrupem successos i objectes similars en conjunts i subconjunts: el mercat (conjunt-tema) reuneix fruiteria, verduleria, carnisseria, peixateria... (subconjunts-subtemes). 

Concebut d'aquesta forma, el tema és el punt central a partir del qual s'anirà desplegant l'estructura de subtemes no de manera aleatòria, sinó sistemàtica (quan considerem que un sistema “consisteix en elements tals que una modificació qualsevol en un d'ells implica una modificació en tots els altres” (3). Aquest desplegament sistemàtic forma ja part del que he anomenat estructura de subtemes i ho abordaré en properes entrades.

Hi ha l'hàbit de considerar el tema com a un concepte estàtic i puntual, una idea que pot resumir-se en una paraula. Sovint es diu que determinada obra gira el voltant de l'amor, o de la gelosia o del dubte, cosa que, sense deixar de ser certa, és només una forma excessivament simplificada del tema. És possible que, en una dramatúrgia de creació, un autor es plantegi per primer cop el tema d'aquesta forma tan poc definida, però, a mesura que vagi desplegant el tema per construir els personatges, els conflictes, els llocs de l'acció, les emocions... aquesta idea germinal s'anirà progressivament articulant en una proposició d'estructura oracional complexa que contingui en germen tots els elements que després es desplegaran en forma d'argument (i que, en el pla conceptual, ho fa en forma d'argumentació). D'aquesta manera, podria dir-se d'una obra que parla “de com un amor prohibit acaba provocant el caos i la mort”, o de que “la gelosia provoca la ceguesa i ens porta a actuar contra la lògica de la veritat”, o de que “el dubte ens incapacita en la nostra facultat d'obrar segons el recte judici”. Els temes que proposo aquí podrien ser els de Romeu i Julieta, Otel·lo i Hamlet, però aquests són molt, moltíssim més complexos i necessitarien una formulació més precisa que la que enuncio aquí que, de moment, ens val, senzillament, com a exemple.

En el procés d'anàlisi dramatúrgic, el tema, enunciat al principi de forma intuïtiva i progressivament verificat i precisat en successives aproximacions concèntriques, ha de servir-nos en tot moment d'hipòtesi rectora que haurem d'anar verificant i redefinint en tot moment. En una obra ben construïda, tots, absolutament tots els elements, es cenyeixen escrupolosament al tema. Si es dóna el cas de que part (o un de sol) dels elements queden fora del sistema originat al voltant del tema, això només pot ser indici de que o: a) hi ha un error per part nostre en l'anàlisi i l'enunciat del tema; o b) és l'autor qui ha comès (o consentit) errors en el desplegament sistemàtic del tema (de forma inconscient, i aleshores parlem senzillament d'error; o de forma conscient, en la creença que aquella desviació aporta un tret singular a la peça). Una disjuntiva en la qual serà precís posicionar-se de forma clara per a evitar una cadena d'errors successius en la posada en escena.

Perquè, en efecte, la importància de la correcta enunciació del tema en l'anàlisi dramatúrgica d'un text dramàtic deriva del fet que aquest seguirà funcionant com a principi rector quan, en el tram final de la dramatúrgia de direcció i assaig, calgui prendre tot tipus de decisions escèniques.

L'important d'un tema ben enunciat, al final de l'anàlisi, és que reculli, en una forma conceptual abstracta, l'essència del discurs que l'obra proposa. Amb tot, i pel que respecta al procés subseqüent de la posada en escena, un tema sol comportar-se gairebé sempre com a una hipòtesis mai verificable, perquè el sistema es modifica amb cada nou element que se li afegeix (i encara més quan, en un procés de creació, és fàcil que irrompin de forma constant la intuïció, les decisions arbitràries, el gust per sorprendre el públic, la necessitat d'originalitat i una varietat d'imprevistos incontrolables que afecten directament al contingut últim de la peça: tots ells impulsos irracionals que solen portar al creador a prescindir, en ocasions, del pensament sistemàtic).

Pablo Ley
22.3.2020

Share by: