Quan, en sortir de del teatre o del cinema, ens interroguem sobre el tema d'allò que acabem de veure, en general no som capaços de donar una resposta nítida a partir de la sèrie d'impressions que retenim a la memòria i que només ens permeten albirar de forma força nebulosa el sentit general de l'obra teatral o la pel·lícula que hem vist. De fet, a l'hora d'interpretar qualsevol peça, entra en consideració una quantitat molt important d'aspectes entre els quals, també, alguns que són absolutament personals, com són els propis gustos i interessos, que en definitiva són els que conformen la base de la nostra vivència íntima de la cultura (1). Aquesta nebulosa, que barreja una quantitat molt important d'informació emmagatzemada a la memòria –en un procés intensament emocional que és just l'essència de la recepció–, se situa a les antípodes de la mirada estructural que reclama l'anàlisi dramatúrgica en el moment en el qual ens trobem.

En el cas de l'espectador normal, la reducció de la nebulosa de sentit als aspectes conceptuals apareix amb el pas dels dies, a mesura que s'esborren els detalls i sorgeixen de forma cada cop més clara les idees que ens semblen rectores de la peça: els personatges esdevenen idees, els conflictes es carreguen de sentit, els espais i els paisatges conformen metàfores, retenim fragments de diàlegs i apareixen instants que de sobte considerem poderosament significatius (i emocionals). Però no ens podem enganyar, perquè aquesta reducció conceptual no ha fet altra cosa que amalgamar en el cervell de l'espectador normal allò que li proposava l'obra de teatre o la pel·lícula però també la seva pròpia vivència personal. 

L'anàlisi dramatúrgica, malauradament, està molt lluny d'aquesta forma d'aproximació (personal, vivencial, subjectiva) a una peça teatral o una pel·lícula. Està molt menys carregada de poesia, d'emocions, de sentit, de transcendència... i, de fet, és més a prop del llenguatge forense, de la geometria o de les matemàtiques. És des d'aquesta certesa de necessària objectivitat que, en una anàlisi dramatúrgica, hem d'abordar l'estructura de subtemes.

Ens posarem, doncs, les ulleres del pensament objectiu (que ja sabem que és un impossible), per tractar de definir-la.
L'estructura de subtemes és el desplegament del tema (Ta) que es fa en forma de sistema tancat i amb el qual es corresponen tots els elements dels dos nivell immediatament inferiors:

     I. Les estructures de personatges i d'espais (P – E)

     II. La seqüència dels conflictes en el temps (C – T)

L'argument (A) sorgeix precisament de la combinació d'aquests quatre elements: personatges-conflictes-espais-temps (2).
De fet, la millor manera d'establir el primer gran desplegament de l'estructura de subtemes, és a partir de l'eix de coordenades format pels elements que conformaran les tres grans estructures de subtemes: 

     ST1. Formada pel conjunt dels personatges

     ST2. Formada por la successió dels espais

     ST3. Formada per la cadena de conflictes

En tot cas, el que és important tenir clar és que, d'una banda, els personatges (P) conformen un sistema tancat d'elements articulats en un tot conceptual sota la idea rectora del tema general (Ta). Cada personatge encarna algun aspecte rellevant del tema que s'intenta desplegar i conforma, per tant, aquesta estructura de subtemes de què parlem (ST1). 

D'altra banda, cada espai (E) –i també la successió dels espais a través dels quals es desenvolupa l'obra– carrega algun aspecte del tema (Ta) i ve a conformar, per tant, una segona estructura de subtemes (ST2). Cal tenir en compte que encara que tota una peça esdevingui en un espai únic, aquest espai es modifica seqüència a seqüència pels esdeveniments que es produeixen en ell. És a dir, un espai no és el mateix abans que després de produir-se en ell un assassinat: l'acció de la mort que ha tingut lloc allà, requalifica l'espai, el carrega de nous valors i el transforma conceptualment.

En últim lloc, la interacció (simbolitzat en l'esquema per les línies vermelles) entre el conjunt dels personatges (ST1) en la sèrie dels espais on les acciones es produeixen (ST2) genera una cadena de situacions que, per la seva banda, despleguen el tema (Ta) en una serie de conflictes (C) ordenada en el temps (T) que constitueix la tercera estructura de subtemes (ST3).

En tot cas, és molt important que retinguem la idea de que cada un d'aquests elements (personatges-espais-conflictes) carrega un subtema i que la interacció entre tots aquests subtemes perfectament ordenats en la línia temporal acaba construint una proposició d'estructura complexa que contraposa terme a terme l'argumentació i l'argument.
Aquesta forma de plantejar les estructures de subtemes –que pot semblar inicialment complicada–  resulta transparent quan s'aplica a una obra concreta. A Macbeth, per exemple, és evident la transfiguració que pateix el personatge –i el col·lectiu de personatges que l'envolta– des de la seva primera aparició com a heroi vencedor davant d'una rebel·lió il·legítima. 

Seqüència a seqüència, Macbeth pateix un progressiu descens cap al mal absolut que arrossega tots els personatges que el rodegen fins que, del si mateix del caos, emergeixen progressivament les forces oposades que comencen a restaurar l'ordre. 

Des del punt de vista conceptual, Macbeth representa la il·legitimitat en la forma d'assolir el poder i, per més que tracti de revestir-se de legitimitat eliminant tots aquells que li fan sentir la seva abjecta condició, només aconseguirà tacar-se cada cop més amb la sang de personatges cada cop més innocents (Lady Macduff, el seu fill). 

Shakespeare pauta aquest descens al mateix cor de les tenebres en una successió de situacions temàtiques que argumenten de forma absolutament clara sobre la certesa shakespeareana (expressada un i altre cop en la majoria de les seves tragèdies històriques) de que el mal tendeix a aniquilar-se a si mateix en un procés que, enfonsant-se en el caos, desemboca inevitablement en l'ordre. 

D'altra banda, els espais puntuen les accions, però és interessant de veure com la sala del tron, el castell de Macbeth, es transforma amb cada nova taca de sang. Com els conflictes ens porten des d'un bon rei, Duncan, a un usurpador, el regnat del qual s'enfonsa en una ignomínia que només s'esvaeix amb el retorn de Malcolm, el fill del rei Duncan, i de Macduff, un venjador legítim per assumir l'execució de Macbeth.

Però encara estem lluny de poder abordar una anàlisi de subtemes en la seva integritat. Ens falta aprofundir, precisament, en els conceptes mateixos de personatge, conflicte, espai, temps, que és el que farem en les properes entrades.

Pablo Ley
24.3.2020

Share by: