Podem encarar el problema de l'espai des de diferents punts de vista, però el que ara ens interessa, de forma exclusiva, és la seva càrrega conceptual. Des d'aquest punt de vista, l'espai (E) funciona essencialment com un contenidor conceptual i, com a tal, funciona com a modificador de la significació dels elements que conté. La successió d'espais genera, en aquest sentit, una cadena de contenidors conceptuals (que acaba conformant una cadena de subtemes) a través dels quals transiten els personatges (P) que executen les accions i entreteixeixen els conflictes (C) que elaboren a través de les relacions i els diàlegs al llarg del temps (T) l'argument.

(E) 
Tot espai (E) implica sempre un univers de sentit (o utilitzant les paraules que he utilitzat fins aquí, un subtema): no és el mateix el penya-segat prop del mar on s'apareix el fantasma del pare de Hamlet, que la cambra de Gertrude, mare de Hamlet, on aquest mata Poloni, que el cementiri on Hamlet troba la calavera de Yorick, que la sala del tron on moren tots els personatges (menys Horaci... narrador pòstum dels fets). Tots aquests espais (i la resta que no hem mencionat) construeixen, en la concatenació de seqüències, una estructura de subtemes (ST) que no pot ser altra cosa que coherent amb la resta d'estructures de subtemes conformades amb la cadena de personatges (P) i la de conflictes (C) al llarg del tems (T).

(P) 
Continguts en l'espai (E), els personatges (P) es veuen en gran mesura condicionats per la càrrega conceptual que aquests espais suporten al temps que orienten la significació de l'eix conceptual del conflicte (C). El fantasma de Hamlet pare i Hamlet fill en el penya-segat; Gertrude, Poloni, Hamlet a la cambra de la mare; els enterramorts, Hamlet, la calavera de Yorick al cementiri mentre esperen l'arribada d'Ofèlia; el rei Claudi, la reina Gertrude, Hamlet, Laertes morts a la sala del tron... Cal valorar fins a quin punt s'incrementa o modifica la significació dels personatges i dels conflictes pel simple fet de trobar-se en el lloc específic on s'esdevenen els fets.

(C)
Determinats en gran mesura per la coincidència d'uns personatges (P) en un espai (E), els conflictes (C) són el que són, com acabem de veure, i difícilment admeten un grau massa ampli de variacions, sobretot si sumem als determinants ja esmentats la cadena lògica/causal del temps (T) que construeix la trama de l'argumentació / argument.

(T)
El temps (T), com veiem, va encadenant aquestes estructures d'espai (E), personatges (P) i conflictes (C) en una juxtaposició que estableix relacions causals i lògiques entre les diferents seqüències. Es en aquesta línia on s'encadenen les unitats dramatúrgiques i temàtiques mínimes que acabaran constituint l'obra acabada.
Tots aquests conceptes que explicats de forma esquemàtica poden resultar força abstrusos, s'aclareixen de forma gairebé instantània quan s'expliquen mitjançant un exemple, com ja hem vist en els que he plantejat a partir de l'obra de Hamlet. Amb tot, hi ha un exemple que m'agrada utilitzar en especial per explicar aquest valor determinant de la significació que té l'espai i és el que trobem a la quarta escena de Cara de Plata, la primera peça de la trilogia de Ramón María del Valle-Inclán, titulada Comedias bárbaras.

(E)
L'espai és l'Església de San Matiño de Freyres. Isabelita, la jove neboda del capellà, ha anat per a encendre les espelmes de l'altar major. L'església, òbviament, suporta una poderosa càrrega conceptual que pesa de forma molt considerable sobre el que succeeix i es diu a escena. La llum de les espelmes, llum divina contra les tenebres del pecat del món i del dimoni, adjectiva encara més poderosament aquest espai que és el de la casa de Déu. En el seu interior, la dona s'identifica immediatament amb la verge Maria i simbolitza inevitablement la puresa.

(P)
Els personatges que, al llarg d'aquesta escena, coincideixen en aquest espai amb Isabelita són, successivament, Cara de Plata, Fuso Negro i Don Juan Manuel Montenegro. És a dir, el personatge virginal coincideix a la casa de Déu amb tres formes del pecat i del diable. Cara de Plata, que es manté a cavall però es queda a la porta de l'església, és el pecat carnal propi de la joventut (que després apaivagarà al llit de Pichona la Bisbisera). Fuso Negro, el boig del poble, reconeixible pel seu crit, “touporroutóu”, és la representació de la simple pulsió de la carn, sense consciència, és un diable menor, bestial. Don Juan Manuel de Montenegro, el Cavaller, entra a l'església muntat sobre el seu cavall (bèstia fàl·lica) i representa, sense cap mena de dubte, el mateix Diable.

(C)
Els conflictes als quals s'enfronta la virginal Isabelita són, succesivament, cada cop més greus: Cara de Plata intentarà seduir-la, cosa a la qual la noia es resisteix malgrat sentir-se inclinada cap aquest xicot tan guapo fill del Cavaller; Fuso Negro, en canvi, intentarà violar-la; el Cavaller, a cavall, entra quan Fuso Negro ja la té subjecta i és a punt de violar-la, i se l'endú per sempre com a barragana (amistançada), de manera que la resistència d'Isabelita a la seducció i a la violació l'enfonsa en el pitjor dels pecats, que és el de concubinatge amb un home casat.

(T)
L'articulació temporal té una voluntat clarament argumentativa que persegueix mostrar, sobretot, la terrible condició de pecador de Don Juan Manuel Montenegro, capaç de profanar l'església entrant muntat sobre el seu cavall / fal·lus / Diable per tal d'apoderar-se de la virginitat de qui fins aquell moment ha omplert de llum l'església i s'ha resistit a les temptacions; Isabelita pregunta: “¿Padrino, adónde me lleva?”, i el Cavaller respon: “Conmigo para siempre”... i sempre és una forma d'al·ludir a l'eternitat.

En aquest cas resulta evident que la unitat temàtica mínima està perfectament acotada en relació a cada personatge en una escena contínua, que resultaria absurd subdividir en tres, perquè per a Isabelita és un únic impuls, una espècie de remolí que l'absorbeix cap al mal. Localitzar aquestes seqüències temàtiques mínimes no té una especial dificultat si es fa seguint el text pas a pas i s'està atent a les inflexions conceptuals que es produeixen degut a alguna modificació en, com ja he dit, els espais, els personatges, els conflictes i la seva articulació en el temps. 

Però aquesta cadena es la que conforma, com veurem, la successió conceptual de conflictes en el temps (C/T).

Pablo Ley
4.4.2020

Share by: