15_la cadena conceptual:
els conflictes i el temps
Ja hem dit que la coincidència de personatges (P) en un espai (E) genera el conflicte (C), i també que tots tres elements (P, E, C) estan articulats a través del lligam del temps (T) en una cadena de seqüències al voltant d'un triple eix conceptual (com hem vist a 11_les estructures de subtemes). L'element temps (T) aporta un lligam lògico-causal que, més enllà de fer possible –o no– la narració, pot ser extremadament complex i divers, sobretot si partim de les premisses de l'originalitat i de la capacitat de generar sorpresa i/o admiració que s'espera d'una peça teatral (i de l'art en general).

Quan parlem de la cadena de conflictes en el temps (C/T) hauríem de visualitzar, en primer lloc, un seguit de situacions de conflicte (C1... Cn) encadenades per relacions no necessàriament causals que representem a través de la fletxa del temps (T1...Tn):
Però, en tot cas, allò que ens ocupa ara en relació als subtemes (ST) és que tota cadena de conflictes (C1... Cn) es correspon, terme a terme (Tr), amb una cadena conceptual (Tr1...Trn) que pot ser fàcilment transformada en una proposició, és a dir: en un judici enunciat amb subjecte i un predicat habitualment complex. I, així, de la mateixa manera que, a nivell narratiu, amb la cadena de conflictes (C1... Cn) construïm l'argument, amb la cadena conceptual (Tr1...Trn) –que es correspon amb la cadena de conflictes– s'estableix, a nivell conceptual, l'eix de l'argumentació que desplega la peça. En última instància, allò que cal considerar el tema que regeix tota la peça dramàtica és el subjecte d'aquesta cadena conceptual que articula al seu voltant la completa estructura de subtemes (ST1-ST2-St3 –l'esquema el trobareu també a 11_les estructures de subtemes). 

[Un exemple de les cadenes (C1... Cn) i (Tr1...Trn) aplicat a una obra de teatre el trobareu més avall en una anàlisi de l'Èdip Rei, de Sòfocles.]

Al final de la cadena conceptual –en un arbre que va devallant des del tema (Ta) cap a l'estructura de subtemes (ST), que s'encarnen en els personatges (P), és visible en els espais (E), i centra l'eix de cada un dels conflictes (C) que s'encadenen en una determinada seqüència temporal (T)– trobarem, en últim terme, les unitats temàtiques mínimes que conformen la trama i l'ordit de tot text.

Qualsevol que estigui familiaritzat amb la sala d'assaig sap que les unitats temàtiques mínimes poden venir determinades per unes poques paraules o rèpliques, per una acció específica, o la utilització d'un objecte o d'una llum concreta... I, quan s'analitzen paraula per paraula les diferents escenes, resulta fins i tot sorprenent fins a quin punt alguns autors arriben aguditzar la seva precisió conceptual per desplegar la idea central (Ta), frase a frase, en els detalls més mínims.
Per exemple, a L'hort dels cirerers, Txèkhov tracta de fer un gran balanç de la història de Rússia al segle XIX i l'obra té com a gran vector conceptual el pas del temps, en el qual Txèkhov és un autèntic mestre. Basta amb fer una lectura de la primera pàgina del primer acte per adonar-se de fins a quin punt preocupava a Txèkhov la perfecció de les seves obras. La idea del “temps” hi apareix, en efecte, en totes les formes possibles:
L'habitació que encara s'anomena la cambra dels nens; una de les portes dóna a la habitació d'Ània. L'albada; aviat sortirà el sol. Ja som al mes de maig, els cirerers floreixen però al jardí fa fred, ha glaçat. Les finestres de l'habitació estan tancades.

Entren Duniaxa amb una espelma i Lopakhin amb un llibre:

LOPAKHIN: Ja ha arribat el tren, gràcies a Déu. Quina hora és? 
DUNIAXA: Prop de les dues (apaga l'espelma). Ja despunta l'alba.
LOPAKHIN: Quant ha trigat a arribar, aquest tren? Més de dues hores. (Badalla i s'estira.) I jo, ja ho veus si en sóc, de ximple! Havia vingut expressament per anar-los a buscar a l'estació, i sense adonar-me'n m'he quedat adormit... M'he adormit assegut. Em sap greu... M'hauries pogut despertar.
DUNIAXA: Em pensava que vostè ja se n'havia anat. (Para l'orella.) Em fa l'efecte que ja venen.
LOPAKHIN, que para l'orella: No... Entre que els donen l'equipatge, i això, i allò...

Pausa.

La Liubov Andrèievna ha viscut cinc anys a l'estranger. No sé si haurà canviat gaire... És una bona dona. És tractable, senzilla. Recordo que quan jo era un noi de quinze anys, el meu pare, al cel sigui, que en aquella època feia de botiguer al poble, em va clavar un cop de puny a la cara i em va fer rajar sang del nas... No sé per quina raó havíem vingut aquí, al pati, i ell estava borratxo. I la Liubov Andrèievna, d'això me'n recordo com si fos ara, que aleshores era tan joveneta, tan prima, em va acompanyar fins a la pica que hi havia en aquesta mateixa habitació, a la cambra dels nens. “No ploris, pageset”, em va dir, “de seguida et passarà”. (1)
De fet, L'hort dels cirerers és una autèntica filigrana conceptual al voltant del pas del temps i de la història de Rússia i només cal visualitzar les edats dels personatges i les acotacions dels espais i dels objectes que aquests espais contenen, per descobrir mil metàfores de subtilesa extraordinària.
Pel que fa als aspectes macroestructurals, las unitats temàtiques mínimes es reuneixen i articulen al voltant d'episodis o d'escenes, les definicions dels quals varien d'una època a l'altra, però que, en general, impliquen el desenvolupament d'una situació amb un grup més o menys invariable de personatges en un temps de durada suficient com per plantejar i acabar aquesta situació donant pas a la següent. Per exemple, en el cas de les tragèdies gregues, un episodi s'estén de forma inequívoca entre dos estàsims, que és com s'anomenen els cants del cor.

Una de les tragèdies de les quals Arístòtil insisteix més en la seva perfecció és Èdip Rei, de Sòfocles, i és, en efecte, una d'aquelles peces en les quals la correspondència entre la cadena de conflictes (C1... Cn) i la cadena conceptual (Tr1... Trn) és més brillant. Èdip Rei gira a l'entorn de com, des de la pesta de la ignorància, s'assoleix el coneixement de la veritat i de com només la veritat contribueix al bé comú fins i tot en contra de l'interès individual. 

Em comprometo a fer una anàlisi detallada de l'Èdip Rei de Sofocles en un altre ocasió, perquè el treball d'esmicolament conceptual de l'obra ens obligaria a estendre'ns més enllà del que ara i aquí és raonable. Però sí traçaré, a tall d'exemple, l'esquema de correspondències entre les cadenes (C1... Cn) i (Tr1... Trn) que es produeix al llarg d'un argument que pot ser reduït a un esquema com el que segueix:
(PRÒLEG) Al principi de l'obra, descobrim el cor de ciutadans de Tebes (Ct), dirigit pel gran sacerdot de Zeus (S), que ha acudit al palau d'Èdip (E) per mirar de superar el mal que els afligeix col·lectivament (un mal comú). ¿Com solucionar la mortaldat que ocasiona la pesta? Aquesta és la gran pregunta. A partir d'aquest moment es produeix un seguit d'entrades de personatges, cadascuna de les quals acosta una mica més a la resposta completa i definitiva de l'enigma original.

(C1) Primer entra Creont, que acaba d'arribar de consultar l'Oracle de Delfos, i parla, per tant, per boca d'Apol·lo (A). La resposta que dóna Apol·lo a la pregunta formulada és l'enigma que s'anirà aclarint al llarg de l'obra, autèntic thriller, i allò que diu és que cal expulsar de Tebes l'assassí del Rei Laios.

(C2) Després entra Tiresias (T), l'endeví, que és capaç de col·legir del vol dels ocells el destí que els déus han atorgat als homes i, de fet, dóna sense vacil·lar (fent el que avui molts considerarien un spoiler) la resposta correcta... però és una resposta susceptible de no ser creguda... com així passa.

(C3) Entra Creont (C), i aquest cop sí que parla en nom propi, molest perquè ha sabut que Èdip l'acusa de traïció. La seva resposta, feta de la manera com la faria un estadista, seria la pròpia un debat dialèctic, assenyalant les mancances lògiques del raonament d'Èdip.

(C4) Jocasta (J) entra per evitar que la confrontació entre Èdip i Creont acabi malament, i després, un cop sols, s'aplicarà en desacreditar les acusacions que ha fet Tiresias utilitzant el que seria una forma de lògica elemental, el sentit comú.

(C5) Aquesta escena és interrompuda per l'entrada del Ciutadà de Corint (CtC) que ve a avisar que Pòlib, pare adoptiu d'Èdip, ha mort. Demostra així que Èdip no ha pogut ser l'assassí del seu pare, com també li havia anunciat l'oracle de Delfos, i a més a més li explica algunes circumstàncies de quan, encara nadó, va rebre Èdip de les mans d'un servent de Laios i ell mateix el va entregar a Pòlib. 

(C6)Entrarà finalment el servent (Srv), testimoni de primera mà tant de l'abandonament d'Èdip, encara nadó, a la muntanya –de fet, va ser ell qui negant-se a complir la seva comesa de deixar-lo morir entregarà el nadó al Ciutadà de Corint–, com, anys després, de la mort de Laios a la cruïlla de camins que el conduïa a Delfos.

(EPÍLEG) L'obra acaba amb la ceguesa d'Èdip i amb l'encontre d'aquest amb les seves filles Antígona i Ismene amb les qui parla del futur.

Fins aquí la cadena de conflictes (C1... Cn). Veurem ara com aquesta cadena es correspon, pas a pas, amb la cadena conceptual (Tr1...Trn):

(PRÒLEG) ––– (PLANTEJAMENT) La qüestió que planteja Sòfocles és, essencialment, la de la necessitat inexcusable de la Veritat per assolir el bon govern. Està parlant, com es obvi, d'una Veritat complexa, que implica una diversitat de punts de vista. I són precisament aquests punts de vista els que assenyalarà en la successió d'episodis que segueixen.

(C1) ––– (Tr1) Apol·lo (A) representa el coneixement absolut. D'alguna manera sabem que la veritat absoluta existeix però només és immediatament reconeixible per als déus.

(C2) ––– (Tr2) Tirèsias (T) està en contacte amb aquest coneixement absolut... i gairebé és capaç de tenir la certesa d'aquest coneixement (2), però sempre hi ha un possible marge d'error o d'interès que pot esbiaixar la resposta (és d'això del que l'acusa Èdip). Cal aportar, doncs, altres punts de vista.

(C3) ––– (Tr3) Creont (C) representa la forma més alta de pensament lògic, capaç de detectar els errors de formulació en les proposicions a debat. 

(C4) ––– (Tr4) Jocasta (J) seria una forma més elemental de pensament lògic, el sentit comú, que fa referència a aquells coneixements considerats lògics, però també prudents, una prudència que sovint ens estalvia greus errors.

(C5) ––– (Tr5) El Ciutadà de Corint (CtC) sería la capacitat de relacionar els fets per intentar demostrar de forma fefaent la veritat a debat.

(C6) ––– (Tr6) El servent (Srv) representa l'esglaó més baix en la jerarquia del coneixement, que és la del coneixement dels fets sense cap interpretació, però que, en última instància, són els únics que avalen la certesa.

(EPÍLEG) ––– (CONCLUSIÓ) L'anunciada ceguesa d'Èdip s'esdevé en el moment que Èdip ha pres consciència de la veritat: l'ha interioritzada i, per tant, ja no cal buscar-la a l'exterior... ja no li calen els ulls per a veure. La conclusió s'estén en una escena gairebé innecessària si el que busquem és l'efectivitat narrativa de la història, però important des del punt de vista conceptual. Èdip parla amb les filles que, com a dones i com a nenes, representen el futur, i juntament allò que els anticipa és el futur. 

Hi ha encara una conclusió que passa inadvertida i que he volgut remarcar a l'esquema, amb les línies en vermell. Tothom entén que la felicitat d'Èdip com a ésser humà queda fulminada en el moment que assoleix la veritat de qui és ell: l'assassí del seu pare, l'espòs de la seva mare, el germà dels seus fills. Però sovint s'oblida que, mentre Èdip s'enfonsa, i en la mateixa mesura que es va assolint la veritat dels fets, la pesta que assola Tebes s'esvaeix i per als ciutadans de Tebes, que són els que de primer s'han congregat a les portes del Palau per assolir una solució, retorna la calma. D'alguna manera la conclusió vindria a ser que la veritat redunda sempre en el bé comú.

El tema, en definitiva, gira a l'entorn de la veritat. I la proposició que sembla plantejar Sófocles és que, davant de qualsevol problema col·lectiu, és necessari aplicar totes les formes del coneixement possibles per a assolir el bé comú, i que el bon governant és aquell que porta fins a les últimes conseqüències la voluntat d'assolir el coneixement fins i tot quan ell mateix es veu perjudicat. 

Les dates de l'estrena d'Èdip Rei –probablement el 429 a. C., altres ho situen entre el 429 i el 425 a. C.– permeten fer una lectura històricament contextuada. Estem a l'inici de la Guerra del Peloponès, iniciada el 431. El 429 esclata la pesta a l'interior del murs de defensa d'Atenes. Un dels protagonistes indiscutibles d'aquest moment és Pèricles, el constructor de la gran Atenes, però també l'artífex de la guerra. A quina veritat al·ludia Sòfocles? A quina pesta feia referència? Podem llegir una identificació entre Èdip i Pericles? Cau sobre Pèricles el càstig d'Èdip? El que sabem és que Pèricles mor a causa de la pesta la tardor del 429. Siguin quines siguin les respostes, el cert és que les veritats que preocupaven Sòfocles anaven molt més enllà del coneixement filosòfic.

Arribats a aquest punt només em queda insistir en l'extraordinària importància de visualitzar amb claredat la successió de subtemes al llarg de la peça. Les eines per a aconseguir-ho són les de qualsevol esquema seqüencial que reuneixi, tema a tema, la seqüència completa i ens permeti sobrevolar conceptualment la peça amb facilitat. Són sempre aconsellables els enunciats simples: en realitat, ho són al llarg de tota l'anàlisi dramatúrgica, que no té en cap moment una voluntat interpretativa (perquè la comprensió s'hi pressuposa), sinó que tracta de detectar l'entramat conceptual per transformar-lo en aquella realitat multisensorial, construïda mitjançat els codis lingüístics, prelingüístics i sensorials que interactuen entre ells, que és la representació d'una obra de teatre.


Pablo Ley

9.4.2020


(anar al següent article)

Share by: