Ja fa temps que Sarah Kane s’ha fet un lloc en les cartelleres de casa nostra i ara podem veure a la sala Atrium la seva quarta obra: Ànsia
(Crave). La dramaturga britànica va anar abandonant aquell estil in-yer-face de la dècada de principi dels 90 que pretenia sacsejar al públic per signar unes obres molt més líriques i properes a la poesia de T.S. Eliot sense una narrativa clàssica que les sostingui.
Quan entrem a la sala veiem que l'espai escènic és auster. Uns cercles blancs pintats a terra on hi caben els peus d’una persona amb una paraula escrita en hebreu atreuen i retenen als actors com si es tractés d’una mena de ritual primigeni. L’actor només abandonarà el cercle per parlar per un micròfon i dirigir-se directament al públic. Al centre de l’escena una veu no escrita per Sarah Kane. Un violinista aparentment encarregat de generar l’espai sonor de la peça en directe gràcies a diferents pedals d’efectes i loops que esdevé un cinquè actor dialogant, comentant i subratllant allò que van dient els seus companys d’escena.
Aquesta figura és una proposta més arriscada del que sembla en un primer moment. I, malgrat el talent de l’Alvar Llusá-Damiani, crec que no acaba de funcionar. En alguns punts de l’obra resta força a la paraula o fins i tot distreu la nostra atenció. El text és tan immersiu i el ritme dels actors tan ferotge que no li cal res més que ho “emmascari”. En canvi, he de dir que brilla quan s’encarrega de fer una mena de coixí sonor on hi reposen rèpliques i pensaments.
El vestuari de les actrius i dels actors també resulta confús. No és un vestuari obvi: roba força extremada i un punt kitsch confereixen molta personalitat a unes veus que en cap moment són més que això. I sóc conscient que no cal anar al radicalisme del NOT I, de Beckett, però la tria feta per la mateixa directora suggereix relacions, passats, potencialitats individuals i col·lectives que pel tipus de text i posada en escena ja intuïm que no es resoldran mai. Una capa de significació més que no acaba de concretar-se.
La proposta de la Cia. Salamandra aconsegueix sacsejar-nos a nivells físics i sensorials gràcies a un in crescendo final on la directora posa en marxa tots, i quan dic tots vull dir tots, els pocs recursos escènics que té per tal d'aconseguir-ho. Trenca la quarta paret fent un monòleg a públic, juga amb la il·luminació, la màquina de fum, el violí i sobretot amb els actors que si durant 25 minuts havien mantingut una distància entre emoció i text acaben bolcats en una autèntica ànsia interpretativa.
Per tant, sortim de la sala amb un bon regust de boca a l’haver pogut gaudir d’una molt bona traducció del text de Kane i d’una manera d’interpretar-lo més que correcte. La polifonia escènica i el ritme frenètic fan que les quatre veus s’entrellacin i creïn un univers ple de pors, desitjos i horrors que ens atrapen com una teranyina. S’agraeix que Loredana Volpe hagi volgut afegir-hi la seva personalitat com a directora sense perdre la confiança amb el text cada vegada més vigent. Llàstima que no totes les idees sumin de la mateixa manera. Sovint menys acaba sent més.