Dijous 2 d'abril
joe goldberg-hogwarts-cartes del tarot

Els llibres sempre havien estat la seva salvació. Llegia per evadir-se del món, per oblidar la seva família, per no sentir els crits. Llegia per viure històries millors que la seva, per fugir d’aquella casa que li queia a sobre. Quan tenia vuit anys, va arribar a les seves mans un llibre molt estrany. Era un llibre antic amb les cobertes negres, sense cap títol, ni autor ni res escrit. El va obrir. Al primer full s'hi podien llegir unes paraules escrites a mà: “Aquest diari és propietat de Tom Riddle”. Però la resta de les pàgines estaven en blanc. Totes. Algú havia volgut escriure un diari i s'havia fet enrere. 

Va pensar que potser allò era una senyal perquè escrivís ell el seu diari. Va agafar un bolígraf i va tatxar el nom de Tom Riddle per substituir-lo pel seu. Però just quan va acabar de traçar la línia, aquesta va desaparèixer, com absorbida pel paper. Va girar la pàgina, però la tinta s'havia esfumat. Va escollir una pàgina blanca a l'atzar i va escriure el seu nom: “Joe”. Des seguida, el nom, igual que la línia, va desaparèixer. Però unes altres paraules van emergir a la superfície: “Tom, encantat de conèixer-te”. 

I així, en Joe va començar una conversa amb aquell tal Tom. Ell escrivia, la tinta desapareixia i apareixia a canvi una resposta. En Joe li va explicar la seva situació, els seus pares que sempre es barallaven i la casa on se sentia atrapat. En Tom li va dir que ell era mag i que vivia a Hogwarts, una escola de màgia dins d’un castell enorme. En Joe va quedar fascinat per aquella història. “T'agradaria visitar-la?”, va aparèixer escrit al full. Què si li agradaria? “SÍ!” va escriure en Joe, ocupant tota la pàgina. De sobte, el diari es va il·luminar i en Joe va sentir com una força el xuclava cap a dins.

Va obrir els ulls en mig d’un passadís de pedra amb grans finestrals. Nois i noies vestits amb túniques creuaven amunt i avall. Però ningú no semblava adonar-se de la seva presència. Inclús un parell d'estudiants es van posar a parlar amb ell al mig. Definitivament, era invisible per a tota aquella gent. Va aprofitar aquell estat per recórrer els passadissos i entrar a les aules. Va veure alumnes intentant transformar rates en copes de vi, professors ensenyant animals que mai havia vist, escombres que volaven per sobre d’unes anelles elevades. 

En Joe estava vivint un somni. Se sentia com si estigués dins d’un dels llibres que sempre llegia. Volia investigar tots els racons. Va arribar als peus d’unes escales circulars i va començar a enfilar-se a una de les torres del castell. A dalt de tot, va trobar una sala rodona plena de taules, també rodones. No hi havia alumnes, però al centre de l'aula una dona de cabells arrissats i ulleres rodones barrejava unes cartes de colors. La dona va aixecar la vista i el va mirar. El veia?

– Vine, acosta't. Vols que et llegeixi les cartes? – li va dir.

Com és que aquella dona el podia veure i la resta de gent no? En Joe, atret per l'atmosfera misteriosa que envoltava la dona, es va acostar i va seure davant seu.

– Anem a veure què tenim aquí.

La dona va girar una carta.

– Veig un futur complicat. No tindràs una vida fàcil.

Va girar una altra carta.

– Veig que trobaràs l'amor.

Va girar una altra carta.

– Veig un esperit desesperat per ajudar aquells que ho necessiten.

I quan va girar l'última carta, el rostre de la dona es va enfosquir i la mirada se li va tenyir d'espant.

– Veig... Veig sang. Molta sang. I tu en seràs el causant.

De sobte, tot va començar a girar i en Joe va tornar a aparèixer a la seva habitació. Enrabiat per aquella última predicció, va agafar el diari i el va tirar per la finestra. Ell no faria mai mal a ningú. Ell era una bona persona. N'estava segur.

Elna Roca
Share by: