Divendres 3 d'abril
estel-carter-hospital de vilafranca

– Em sap greu, però no pot passar.

– He d’entregar aquest paquet.

– Doncs deixi'l aquí.

– No, no. És que l'he d’entregar a l'habitació 321.

– Doncs deixi'l aquí i ja el donarem nosaltres.

– No ho entén. Veu, aquí ho diu molt clar: “Habitació 321, Hospital de Vilafranca. Entrega urgent únicament a l'inquilí o inquilina de l'habitació”.

– Em sap greu, però no el puc deixar passar. Estaria posant en risc la seva vida. És per seguretat.

– Miri, jo només sóc un carter i estic fent la meva feina, igual que vostè. La seva feina és no deixar-me passar. Ho entenc. Però la meva feina és entregar aquest paquet a la persona de l'habitació 321. I si no l'entrego, no cobraré i perdré la feina. Ho entén?

– Està bé. Tingui, posi's aquests guants i aquesta mascareta. I, sobretot, no entri a l'habitació. Obra la porta, deixa el paquet i marxa. Està clar?

– Claríssim.

– Agafi l'ascensor de la dreta. Tercer pis.

– Perfecte. Moltes gràcies!

– I posi's la mascareta i els guants!

Va haver de fer cua per entrar a l'ascensor. Hi havia molta gent. El paquet era molt gran i l'ascensor força petit. Va arribar al tercer pis. L'habitació 321 era l'última del passadís. Va haver d’esquivar infermeres, metges i auxiliars. Quan va arribar a la porta, estava esbufegant. El paquet pesava molt. Li agradava ser carter perquè gaudia imaginant què hi hauria dins dels paquets que transportava. Llibres que una mare enviava al seu fill que s'acabava de mudar? Àlbums de fotografies que un germà havia trobat a la casa antiga dels seus pares? Joguines per a un recent nascut? El que més li agradava era que mai sabia la resposta. El misteri mai es trencava. Però aquella vegada havia de reconèixer que la curiositat l'estava guanyant. Què podia enviar algú a un pacient perquè se sentís millor?


Tres trucs a l'habitació 321 i una veu dèbil però segura va respondre a l'altra banda de la porta.

– Sóc el carter, porto un paquet per a vostè. No em deixen entrar, així que obriré la porta, li deixaré el paquet i tornaré a tancar. Li sembla bé?

– Sí, sí. Endavant.

El carter va obrir. Una anciana molt menuda li somreia des del llit.

– Passi, passi.

Li havien dit que no entrés. Però aquella dona no podria moure el paquet si el deixava allà. Va mirar a banda i banda del passadís. Ningú s'estava fixant en ell, així que va entrar.

– Hola. Miri, li deixo el paquet aquí sobre la tauleta perquè el pugui obrir bé.

– Gràcies, moltes gràcies. Segui, jove, segui.

El carter va dubtar. L'anciana semblava molt agradable. No la volia decebre així que va seure. Al veure que la dona no feia cap gest per obrir el paquet no es va resistir a preguntar.

– Sap què és?

– Una caixa.

– Però sap què hi ha dins?

– No.

– Vol obrir-la?

– Si és tan amable d'ajudar-me.

El carter es va aixecar. La caixa estava molt ben precintada i li va costar obrir-la. Per fi ho va aconseguir i, quan estava a punt de saber què hi havia dins... una altra caixa. Però hi havia una nota. El carter li va allargar la nota a la dona.

– No m'han portat les ulleres. Seria tan amable de llegir-me-la?

– És clar. “Et vaig prometre que sempre que em necessitessis estaria al teu costat. I ja saps que sempre compleixo les meves promeses”.

Els ulls de la dona es van omplir de llàgrimes.

– Sabia que vindria.

– Vol que obri la caixa?

L'anciana va assentir. Quan la caixa es va obrir, una llum molt intensa va emergir del seu interior. La llum es va elevar i el carter va poder veure com un estel molt brillant es col·locava al capçal del llit. El rostre de l'anciana es va il·luminar, i no només per la llum que desprenia l'estel, sinó per la felicitat que expressaven els seus ulls. Molt lentament, el carter va recular fins la porta, i va deixar l'anciana mirant aquell estel amb més amor del que ell mai havia somiat que podia sentir algú.

Elna Roca
Share by: