Dilluns 13 d'abril
vigilant de la platja-bristol-estel

Quan li havien proposat el trasllat no s'esperava allò. Necessitava canviar d’aires i havia acceptat sense preguntes. Mal fet. Ser vigilant de platges al Regne Unit era una de les feines més avorrides que podien existir. La platja estava gairebé deserta durant tot l'any, només entre finals de juliol i principis d'agost podies veure gent passejant o fent un pícnic a la sorra. De tant en tant, un boig entrava al mar, però no arribava gaire lluny abans que la temperatura gelada de l'aigua el fes sortir tremolant. Durant els últims dies, per això, en Mike havia descobert que hi havia una feina encara més avorrida que vigilar les platges del Regne Unit: vigilar les piscines descobertes del Regne Unit. Si a les platges hi anava poca gent, a les piscines descobertes encara menys. Quan havia rebut la destinació de trasllat havia pensat que hi havia un error. Bristol no tenia platja. No, però tenia la piscina l'Estel.

Aquell dissabte assolellat de mitjans de juliol, la piscina l'Estel havia assolit un rècord de visitants: cinc nens jugaven a l'aigua mentre els respectius responsables adults se'ls miraven distretament des de la gespa. En Mike els observava des de la cadira elevada del socorrista, mentre imaginava que un dels nens desobeïa les ordres i nedava cap a la part més fonda de la piscina, on desapareixia sota l'aigua. Els pares cridaven desesperats veient com el seu fill s'ofegava. I aleshores, en Mike, veloç com un llamp, saltava i salvava el nen d’una mort segura. Els pares, extremadament agraïts, el convidaven a dinar. I allà coneixia la seva filla gran, que s'enamorava d'ell i, com que era molt rica, viatjaven junts per tot el món sense haver-se de preocupar mai més per haver de fer feines avorrides. Però aquells nens eren massa obedients i assenyats i en Mike no es va haver de moure de la cadira fins que va ser l'hora de tancar.

Quan va sortir per la porta de la piscina, alguna cosa dura i punxeguda li va caure al cap. Va mirar a terra i va veure que l'estel de fusta que penjava al costat del cartell “Piscina l'Estel” havia caigut. Una altra vegada. Cada dia, quan sortia, l'estel queia. Si fos supersticiós començaria a pensar que li volia dir alguna cosa. Aquella vegada, però, amb l'impacte, no sabia si contra el terra o contra el seu cap, una de les puntes de l'estel s'havia trencat. Va decidir endur-se'l a casa per reparar-lo i tornar-lo a penjar l'endemà.

Encara no coneixia ningú a Bristol. Feia una temperatura agradable i no li venia de gust tornar a casa, així que va començar a perdre's pels carrers de la ciutat. Aviat va quedar esgotat de tantes pujades i baixades i per descansar una mica es va asseure a un banc.

Es va llevar el matí següent amb la sensació de no haver dormit gens. S'havia adormit amb la roba posada. Què havia passat? No recordava res. Però faltaven deu minuts perquè comencés la seva jornada laboral i no tenia temps per fer memòria. Quan va arribar a la piscina i va veure el cartell es va recordar de l'estel de fusta. L'havia arreglat? Va mirar dins la motxilla, on recordava haver-lo guardat, però només va trobar la punta trencada de l'estel. Mentre vigilava els quatre nens que xipollejaven a la piscina, va intentar recordar. Havia estat caminant, s'estava fent de nit i s'havia assegut a un banc. Aleshores algú se li havia acostat. I això és tot el que recordava. Es va passar tot el dia donant-li voltes, però no va aconseguir recordar res més.

Com sempre, en acabar la feina, va sortir de la piscina i va tancar la porta. El cor li va fer un salt quan, al girar-se, una dona va aparèixer darrere seu. Tenia els cabells rossos gairebé blancs i molt llargs, i pel seu aspecte tan podia tenir disset anys com trenta-vuit. Li sonava d’alguna cosa, però no la ubicava. I, a més a més, li donava la sensació que la dona brillava. Però allò no podia ser. Les persones no brillaven.

– Hola –el va saludar la dona.

– Hola –va respondre en Mike desconcertat.

– Em tornes el meu braç?

No ho podia haver sentit bé.

– Perdona?

– Si em tornes el meu braç.

Sí, ho havia sentit bé. Aleshores en Mike es va adonar que a la dona, efectivament, li faltava un braç.

– És clar, no recordes res d'ahir a la nit. Sempre oblido que els humans ens heu d'oblidar per poder garantir la nostra supervivència. Tens el meu braç dins la motxilla. Espero que avui em creguis i me'l vulguis donar. No penso tornar a respondre totes les preguntes que em vas fer ahir fins que al final es va fer de dia, vaig haver de marxar i no em vas tornar el braç.

En Mike no entenia res. A poc a poc, va obrir la motxilla. Però, tal i com ell pensava, no hi havia cap braç a dins.

– Em sap greu, però no...

– Puc?

La dona va allarga la mà i en va treure de la motxilla el tros d'estel de fusta. Una llum molt intensa va encegar en Mike. Quan va tornar a obrir els ulls, la dona s'allunyava balancejant alegrement tots dos braços.

– Espera!

Va córrer darrere seu.

– Qui ets?

– Una altra vegada. Mira, com que t'estic molt agraïda per haver-me alliberat t'ho tornaré a explicar.

L'Estel i en Mike van estar parlant fins que el Sol va començar a treure el cap.

– Tornaràs?

– Encara que ho faci, no te’n recordaràs.

Al matí següent, en Mike va tornar a la feina. Tenia molta son, com si no hagués dormit en tota la nit. Per què últimament tenia aquella sensació? Quan va arribar a la piscina es va recordar de l'estel de fusta trencat que havia d’arreglar. Va mirar a la motxilla, però no hi era. Què estrany. Mentre observava els dos nens que aquell matí ennuvolat es banyaven a la piscina, pensava que tan de bo algun dia passés alguna cosa interessant a la seva avorrida vida.

Elna Roca
Share by: