Dimarts 14 d'abril
velázquez-platja de sorra molt blanca-roques

No es podia pintar en aquelles condicions. Aquella sorra tan blanca l'enlluernava. No veia res. Però qui s'atreviria a portar-li la contrària al rei. Qui ho estava passant pitjor, per això, era el pobre noi que feia de model substituint la figura reial. Portava capes i capes de roba, coronades per un abric de vellut negre que absorbia tot el sol. El seu front era una cascada de suor. Semblava a punt de desmaiar-se. Però el rei volia el retrat en aquella platja. I el volia ja. El pintor va anunciar una pausa de deu minuts. Necessitava pensar. Aquella situació no era sostenible per a ningú. El model, abans que algú el pogués aturar, va aprofitar per treure's tota la roba i llançar-se al mar. Pobre noi. Si sabés que encara li quedava més de la meitat del quadre, fugiria nedant. Aquell paisatge era ben bonic, però la calor els estava matant. Si trobés algun lloc amb una mica d'ombra... Va cridar un dels guàrdies reials.

– Perdoni, creu que podríem moure'ns fins aquelles roques d'allà?

– Senyor Velázquez... les ordres del rei...

– Que hi és el rei ara mateix?

– No, però...

– Qui és, doncs, la màxima autoritat entre els que estem aquí?

– Vostè, però...

– Anirem a acabar el quadre a aquelles roques d'allà. És una ordre.

El guàrdia, que també s'estava asfixiant de calor dins del seu uniforme, no va oposar més resistència i va obeir. Van cridar el model perquè sortís de l'aigua i la comitiva es va desplaçar fins a un conjunt rocós que hi havia al final de la platja.

Quina diferència. Allà sí que s'hi pintava bé. Les roques feien una ombra força agradable. Tot i que no era exactament el paisatge que volia el rei... les roques no estaven dins de les instruccions. Velázquez va esforçar-se tot el possible perquè el quadre fos tan bo que el rei no pogués fer res més que admirar-lo i obviés aquell petit detall de la localització. Quan va acabar, tota la comitiva el va felicitar. Era un quadre magnífic.

I va arribar el dia de presentar-lo davant del rei. Tant Velázquez com els guàrdies que l'havien acompanyat aquell dia a la platja estaven nerviosos. Si el rei els acusava de desobediència... Però ja estava fet. Ara només podien creuar els dits. El rei, com sempre feia per alimentar el misteri, va començar a donar voltes lentament al quadre, que estava cobert per una tela. I de sobte, amb un moviment ràpid, el va destapar. Se'l va quedar mirant, en silenci, analitzant-ne cada pinzellada. I, finalment, va obrir la boca.

– Les roques...

Les temudes paraules. Velázquez i els guàrdies es van mirar, esperant que la fúria del rei esclatés contra ells.

– M’encanta com reforcen la fermesa d’esperit i el poder que emana de la meva figura. Com se us ha acudit utilitzar aquest símbol tan potent? Us felicito.

Tots van respirar alleujats.

Elna Roca
Share by: