Dimarts 31 de març
kurd busch-açores-fairy

El viatge se li va fer molt llarg. No li agradava anar en vaixell, es marejava. Però era l'única manera de transportar els cotxes fins a l'illa. Tot i el malestar del viatge, sentia curiositat per aquell nou circuit. Mai s'havia plantejat visitar aquell arxipèlag perdut al mig de l'Atlàntic. Quan el vaixell va atracar a l'illa de São Miguel, es va sentir alleujat de poder tocar terra. Sort que els entrenaments no començaven fins l'endemà. Així tindria temps per recuperar-se i visitar una mica la capital. 

El va sorprendre aquella petita ciutat de costa amb carrers empedrats i cases blanques emmarcades amb roca volcànica. Es respirava una tranquil·litat contagiosa. Deixat endur per la brisa de les Açores, va passejar pels carrers estrets fins arribar a una terrassa perfecta per seure-hi a prendre un cafè. I allà el va veure. Amb la seva gorra negra posada al revés. No el podia perdre de vista ni un sol dia. Tenia l'esperança de no veure'l fins que estiguessin al circuit. Quan es va adonar de la seva presència, es va aixecar de la taula on estava assegut amb alguns membres del seu equip i va dedicar-li el seu clàssic somriure burleta.

– Busch. – li va dir oferint-li la mà.

– Larson.

Es van saludar com es saluden els rivals, mesurant en aquella encaixada les virtuts i els defectes del contrincant. S'hi jugaven molt en aquella carrera. Qui guanyés, tindria el títol a tocar. Després d’aquella trobada fugaç, Busch no va tornar a veure Larson fins que va arribar el gran dia.

Els cotxes estaven preparats. Gràcies als bons resultats en els entrenaments, Busch havia aconseguit sortir des de la primera posició. Larson estava en segon lloc. Els pilots es van dirigir cap als seus vehicles. I aleshores, quan era a punt d’entrar al cotxe, Busch va relliscar. Va ser una relliscada d'aquelles èpiques i l'impacte amb el terra va ressonar per tota la grada. Un dolor intens li va recórrer el còccix. Què havia passat? Es va adonar que havia caigut sobre un líquid enganxós. Havia relliscat amb la benzina? Però allò no era benzina. S’hi va fixar millor i va veure que era de color verd. Larson va ser el primer a aparèixer a l'altra banda del cotxe. Lluïa el seu somriure burleta més burleta que mai.

– Tot bé, Busch?

Busch no s’ho podia creure. Acabava de caure en un dels trucs més antics de la rivalitat, gairebé tan antic com el de la pell de plàtan: la trampa del Fairy. En menys de deu segons, tot el seu equip va arribar corrents. El còccix li feia mal, però encara li feia més mal l'orgull. No podia deixar que Larson se sortís amb la seva. Així que va decidir córrer. El metge de l'equip no ho veia gaire clar, però, davant de la insistència del pilot, va acabar acceptant. I la cursa de les Açores va començar. I, davant la frustració de Larson, Busch va guanyar.

Però la felicitat li va durar poc. Quan la carrera va acabar, no va poder sortir del cotxe. El còccix li feia tan de mal que no es podia moure. Se'l van haver d'endur a l'hospital. El metge li va recomanar estar un mes fent repòs absolut, cosa que va impedir que pogués córrer les carreres del campionat que faltaven. Larson, quan va saber la notícia, va fer un salt d'alegria tan gran que va caure malament i es va torçar el turmell, de manera que tampoc va poder córrer les últimes curses. 

Aquestes circumstàncies van permetre que guanyés la competició automobilística un jove pilot nascut a un poble d’Osona anomenat Roda de Ter. Però aquesta ja és una altra història.

Elna Roca
Share by: