Dimecres 1 d'abril
himàlaia-granota (princesa)-
cotxe de la nascar

Havia nascut entre muntanyes, en mig de la serralada més alta del món. O això deien. Ella no n'havia vist mai cap altra. També li deien que, quan fos gran, totes aquelles muntanyes serien seves. Però ella sabia que allò no era veritat. Com podrien ser seves si eren tal altes que no li cabien a la butxaca? En tot cas, ella era de les muntanyes i no a l'inrevés. 

Un dia, mentre estava jugant amb la neu, se li va aparèixer un ieti. Els ietis, al contrari del que deien algunes històries, eren criatures manses i molt afectuoses. La petita princesa s'hi va acostar, com feia sovint quan se'n trobava un. I de sobte, tot va anar molt ràpid. Aquella vegada el ieti no era un ieti, sinó una bruixa malvada camuflada que va convertir la princesa en una granota i se la va endur molt lluny de la seva terra a una bassa bruta i solitària al costat d’una casa molt vella i terrorífica. I la princesa es va quedar allà atrapada perquè no sabia on era ni què podia fer ni on podia anar. 

Sabia que el més probable era que al sortir d'allà, si aconseguia arribar a alguna carretera que li indiqués el camí, un cotxe l'atropellés i morís aixafada. Així que va decidir esperar el seu moment. I va esperar. I esperar. I esperar. Fins que es va cansar d’esperar. I va decidir arriscar-se i marxar. No entenia per què la bruixa l’havia segrestat si podia marxar tan fàcilment. Però tampoc l'hi podia preguntar. Era una granota. Així que va escapar-se sense saber mai per què havia anat a parar a aquella bassa. 

La granota princesa havia llegit molts contes i sabia que per tornar a ser humana havia de trobar un príncep que li fes un petó. Però només de pensar-hi li agafaven ganes de vomitar. Quin fàstic. Va valorar les opcions que tenia. L'objectiu era tornar a casa. Però no sabia on era ni cap a on havia d'anar. La part bona de ser una granota era que, tot i que no es podia comunicar amb els humans, sí que es podia comunicar amb la resta dels animals. La part dolenta era que el bosc on vivia la bruixa estava tan contaminat que no hi vivia ni un trist colom. Així que va anar a buscar algú amb qui es pogués comunicar.

Com temia, saltant, saltant, va sortir del bosc i va arribar a la carretera. Si pogués fer un salt i agafar-se a un d'aquells cotxes que passaven, segur que arribaria molt ràpid a casa seva. Però era massa arriscat. De sobte, el destí li va somriure i un camió molt gran es va parar al voral. Se li havia punxat una roda i el conductor havia de baixar a arreglar-la. La granota va aprofitar el moment i va entrar dins del camió. 

A dins del camió hi havia un cotxe. “Quina tonteria”, va pensar la granota. El que la granota no sabia és que allò no era una tonteria, perquè aquell era un cotxe de carreres. La granota va entrar dins del cotxe, el va analitzar amb profunditat i va tenir una idea. Ràpidament, va sortir del camió i va anar a buscar els dos pals més llargs i resistents que hi hagués a prop. Quan els va tenir, va tornar a entrar al cotxe. I abans que el conductor acabés de canviar la roda, el cotxe va sortir disparat.

La granota va perdre el compte dels dies que va estar conduint. Va creuar pobles, ciutats, països. I ningú no la va aturar. Al no veure ningú que conduís el vehicle, tothom es pensava que era un cotxe fantasma i tenien por d’acostar-s'hi. Finalment, la granota va aconseguir tornar a l'Himàlaia. El cotxe es va aturar davant de les portes del palau. Tots els habitants, que havien sentit a parlar del cotxe de carreres fantasma que recorria el món, espiaven des de les finestres. Els seus ulls es van obrir com plats quan del cotxe en va sortir una granota. El rei i la reina van sortir del palau i van reconèixer de seguida la seva petita princesa. 

Ells, que també sabien de què anava la història, van penjar un anunci sol·licitant als prínceps de tots els regnes que vinguessin a rescatar la seva filla d'aquell estat amfibi. Però tots els prínceps demanaven alguna cosa a canvi: diners, terres, la mà de la princesa... La granota tenia malsons on un príncep sepultat de joies arribava a palau i li donaven per dinar anques de granota. Resava perquè els seus pares no acceptessin cap d'aquelles recompenses. Però els seus pares van acceptar. 

Estaven disposats a tot per salvar la seva filla. La granota, terroritzada, va decidir fugir a les muntanyes. Mentre saltava per la neu es va trobar un ieti, un de veritat. Com que formava part del regne dels animals, el ieti i la granota es van entendre. Van estar una estona filosofant sobre la vida i el ieti la va convidar a casa seva a conèixer la seva família. La família ieti en sentir el drama de la princesa de seguida van empatitzar amb ella. Quin fàstic fer un petó a un humà. I la van convidar a quedar-se amb ells tant de temps com volgués. 

I allà va passar la princesa granota la resta de la seva vida. Feliç, envoltada de les muntanyes que tan estimava i d’una família que l'acceptava tal com era.

Elna Roca
Share by: