Dimecres 25 de març
dona bufadora de vidre-valhalla-sorra

En aquell saló infinit, mai hi faltava de res. Menjar, beguda, música... Estava decorat luxosament, amb el sostre ple dels escuts de tots aquells que morien en combat. Tot era d’una mida titànica. Però sens dubte, el que més despertava l'admiració dels nouvinguts eren les banyes on se servia l'hidromel. No eren banyes de veritat, com les que s'utilitzaven al món dels vius, eren unes banyes de vidre de formes impossibles. Hi havia milers de banyes diferents i no n’hi havia cap d’igual a una altra. L'encarregada de fabricar-les era Flora, una bufadora de vidre que el propi Odín en persona havia fet portar d’un altre lloc i un altre temps feia tant, que ni ella mateixa recordava la seva vida abans d’arribar al Valhalla. Com que tots els guerrers i guerreres que arribaven preguntaven per aquelles banyes, tots sentien a parlar de Flora. I era tanta l'admiració que li professaven que era convidada a totes les festes que se celebraven, unes festes que duraven dies, inclús setmanes. Flora era considerada per tots els veterans com una vikinga més.

Un dia, mentre estaven celebrant una d'aquestes festes eternes, va arribar un nou hoste. Com sempre, Odín va sortir a rebre'l. Estava moll de cap a peus, cobert de sang seca i li faltava la part superior del crani. Se'l veia desorientat. El seu nom era Aren i va explicar que havien atacat el seu vaixell. Però no recordava gaire cosa més. Es va mirar.

– Estic viu?

Tots els vikings van riure, amistosament. Es podien comptar amb els dits d’una mà aquells que no havien fet aquella pregunta a l'arribar. Odín li va explicar la seva situació: havia mort en batalla i això li havia concedit el dret d'accedir al Valhalla, la seva humil llar. El nouvingut va fer una cara estranya. Molt estranya. Com si tingués ganes de vomitar. I va vomitar. Va vomitar munts i munts de sorra. No podia parar. Va vomitar tanta sorra que el saló va quedar soterrat. Els vikings, coberts fins al coll, es van començar a posar nerviosos. No es podien moure. Però aviat Odín va solucionar el problema. Va transformar la sorra en aigua, que va sortir ràpidament per les portes i finestres.

Temps després, tots recordarien aquell incident entre somriures. Aren es va adaptar ràpid, tot i que va seguir vomitant petites quantitats de sorra de tant en tant. Com tots, quan va veure les magnífiques banyes de vidre, va preguntar per Flora. Els dos es van entendre de seguida. Aren era molt curiós i volia conèixer tots els detalls de com feia aquelles obres d'art. Li va demanar si podia anar un dia al seu taller a veure com treballava. Flora es va sorprendre. Mai ningú li havia demanat conèixer els secrets del vidre de tan a prop. Va dubtar. Però, il·lusionada de poder ensenyar el seu art a algú, va acceptar. 

Aren va resultar ser un alumne exemplar i, a poc a poc, el taller de Flora es va anar omplint de sorra. I aviat no només va ser el seu taller, sinó també la petita casa on habitava. Aren, avergonyit del seu defecte, s'oferia sovint a escombrar tota la sorra. Però Flora s'hi negava. La sorra cobria el terra de pedra fred i dur i creava una superfície tova, agradable i càlida. Li agradava la sorra. Va començar a haver-hi tanta sorra per tot arreu que la resta de vikings no van tardar a adonar-se que el vidre de les noves banyes estava impregnat de granets marrons integrats dins del material. Quan Flora ho va veure, ja era tard.

Un dia, en una festa, els vikings van agafar Flora i Aren i els van fer pujar sobre una taula. Els dos estaven morts de por. Què els dirien? Però davant la seva sorpresa, van proposar un brindis per la parella. Tothom estava molt content per ells. L’amor no sorgia sovint al regne dels morts. I es va celebrar la festa més llarga que mai s'havia vist. A partir d'aleshores, les banyes de vidre van començar a integrar dibuixos fets amb sorra que les van fer encara més boniques del que ja eren. I quan un nou hoste arribava al Valhalla i preguntava per les banyes, els vikings li presentaven als dos artistes bufadors de vidre.

Elna Roca
Share by: