Dissabte 11 d'abril
conductora de camions-casa de mr. hyde-retolador vermell

Havia rebut la primera carta feia dues setmanes. Estava escrita a mà amb tinta vermella i amb una cal·ligrafia cuidada i elegant. Li havia costat una mica entendre què li estava demanant amb aquell llenguatge extremadament formal i recargolat. La signaven les sigles D.J. Era habitual que les cartes que rebia no mencionessin el nom real de la persona que sol·licitava el servei. Però aquella carta era diferent. No només pel llenguatge i per la tinta vermella, sinó també per allò que creia que li estava demanant.

Havia transportat de tot amb el seu camió. A més a més dels seus clients habituals que la contractaven de manera completament legal, també tenia altres clients invisibles amb els quals es guanyava un sobresou. El seu camió era tan gran que qualsevol cosa es podia camuflar entre caixes. Mai preguntava noms, però sempre decidia ella el dia i l'hora en què es duria a terme el servei. Així podia camuflar-ho millor. Amb el temps, s'havia fet un nom entre els circuits de comerç subterrani de la zona. Sempre trobava la manera que qualsevol mercaderia arribés sana i estàlvia al seu destí.

Però aquella vegada... No acostumava a dir que no, per orgull, i menys quan se li oferia una suma de diners tan elevada. Però allò no era un simple transport de mercaderies. Es tractava d’una persona. I viva. Va decidir no contestar. 

Tres dies després li arribava una carta amb la mateixa cal·ligrafia vermella i la mateixa signatura. I la meitat dels diners que li havia promès. Podria haver-se quedat els diners i no haver contestat. Però, per què no? Es vanagloriava de poder transportar qualsevol cosa. Per què no intentar-ho? Era arriscat, però aquell client semblava tenir la situació sota control. I si hi havia qualsevol problema, amb tots aquells diners segur que el podia solucionar. Així que va acceptar l'encàrrec.

Feia dos dies, quan li havia arribat l'última carta, havia estat a punt d’abandonar. Contra totes les seves normes, el client li comunicava quin dia i a quina hora havia de realitzar el transport. Es va posar feta una fúria, però quan es va calmar va concloure que per les peculiaritats de l'encàrrec segurament era el millor. Però allò no era tot. El o la tal D.J. li enviava una sèrie d'instruccions extremadament detallades sobre com s'havia de dur a terme l'encàrrec. I no era el que havien quedat. Tota aquella feina bruta, tota aquella pel·lícula de lladres nocturns... No era la seva manera de fer. Però havia d'admetre que tot estava tan ben planificat que res podia sortir malament. A més a més, en un segrest hi havia moltes variables en joc, o sigui que seria millor fer-li cas.

Eren les quatre de la matinada quan va arribar davant de la casa. Seguint el pla, va baixar del camió i es va dirigir a la porta del jardí. Com D.J. li havia dit, la clau estava dins del test. I va entrar. La casa era tal i com l'havia descrit el seu client. A la dreta hi havia les escales que pujaven al pis de dalt. Una vegada a dalt, la primera porta a la dreta. I allà estava. Un home de mitjana edat dormint al seu llit. El senyor Hyde. 

Al lligar-li la corda a la boca, es va despertar, com D.J. havia previst. Li va lligar les mans i li va posar la jaqueta que tenia penjada darrere la porta (un detall molt considerat per part de D.J., preocupat perquè l'home no passés fred). A punta de navalla, el va obligar a pujar al camió.

Quan va arribar a l'adreça indicada, la porta estava oberta, tal i com havien quedat. Va obrir el camió, va fer baixar el senyor Hyde i el va fer entrar a la casa. Just abans de tancar la porta, alguna cosa va caure de la butxaca de la jaqueta de l'home: un retolador vermell.

Elna Roca
Share by: