Diumenge 12 d'abril
gel desinfectant-noia-cova

Misofobia: por a la brutícia, la infecció i els gèrmens. El psicòleg li havia dit que era lleu i que, si seguia les seves instruccions, poc a poc la podria superar. En el darrer any havia fet avanços sorprenents. Ja no utilitzava guants per a gairebé res, es dutxava només un cop al dia i havia estat capaç d'abraçar la seva millor amiga durant més de dos segons. La seva salvació era el gel desinfectant. En duia a sobre sempre que sortia i la feia sentir-se segura. Utilitzava una sola marca, que havia escollit després de fer un estudi de mercat exhaustiu sobre quin era el gel més eficaç. No era una marca fàcil de trobar i sovint l'havia d'encarregar amb temps. Per això no li va estranyar quan un dia la farmacèutica li va dir que no sabia quan en podria tenir. No passava res. Tenia reserves de sobres a casa seva. Ja arribaria.

Però va passar un mes i encara no havia rebut notícies. Va tornar a la farmàcia. Però no tenien novetats de l'empresa. Va preguntar-ho a altres farmàcies, però totes li deien el mateix. Potser l'empresa havia tingut algun tipus de problema. Va decidir fer una excepció i comprar la marca que havia quedat en segona posició en el seu estudi de mercat. Però tampoc en tenien, ni esperaven tenir-ne aviat. Ni de la tercera. Ni de la quarta. Es va començar a desesperar. Una farmacèutica, davant la seva insistència, li va confessar que no quedava cap tipus de gel desinfectant. Enlloc. No s'ho podia creure. 

Va recórrer totes les farmàcies, parafarmàcies, drogueries, supermercats i qualsevol altra botiga on se li acudia que podien tenir gel desinfectant. Però res. Va passar-se hores buscant per Internet. Tot esgotat. No podia ser. El pànic va començar a apoderar-se d’ella. No podia viure sense gel desinfectant. N'hi quedava suficient per sobreviure un parell de setmanes, però què faria després? Li faltava l'aire. No podia respirar. 

Va demanar una cita urgent amb el seu psicòleg. Segur que ell trobava alguna solució. I la va trobar. Li va recomanar que anés a veure una herbolària del poble on ell vivia, que segurament li podria fer gel desinfectant amb productes naturals. Al principi ella s'hi va negar. Tot el que portava la paraula “natural” li produïa urticària. “Natural” volia dir brut i ple de gèrmens. Però era l'única opció que tenia, així que va agafar l'última ampolla de gel que li quedava i hi va anar.

L'herbolari estava força net, tot i que la barreja d'olors de totes les plantes que hi havia la va marejar una mica. Una dona molt anciana li va dir que sí, que ella li podia fer gel desinfectant. Només necessitava comprovar que tenia tots els ingredients. Va començar a passejar amunt i avall, agafant pots d'olis i garrafes de derivats alcohòlics, mentre murmurava noms d'espècies incomprensibles. Va arribar un moment que el murmuri es va convertir en una sola frase repetida una i altra vegada: “on deu estar?”. La dona va estar una estona buscant i rebuscant fins que, finalment, va emetre el veredicte: li faltava un ingredient. 

Però per sort era un ingredient que es podia trobar allà a prop. Només havia de seguir el camí que sortia del final del carrer, endinsar-se al bosc i arribar a una cova. Allà dins, entre les roques, hi creixia una planta de fulles liles. Ella era massa anciana per caminar per aquells camins, o sigui que hi hauria d'anar sola. La noia la va mirar amb espant. Ella al bosc? Mai. El bosc era un niu d'infeccions. No sobreviuria si hi anava. Però tampoc sobreviuria si se li acabava el gel desinfectant. Va mirar l'ampolla: només en quedava la meitat.

Allò era un Infern. El camí era molt estret i havia d'anar apartant branques i fulles tota l'estona. Intentava no tocar-les amb les mans. Les apartava amb els colzes o les esquivava com si fossin làsers que protegien un quadre valuós. El cor li anava a cent. Intentava fer les respiracions profundes que el psicòleg li havia ensenyat, però amb poc èxit. Després del que li va semblar una eternitat, va arribar a la cova. Només li faltava allò. Haver de ficar-se en un forat humit i fosc i ple de vés a saber què. Li estava a punt d'agafar un atac. Però era l'única opció, així que hi va entrar. 

Era una cova profunda. Va haver d’encendre la llanterna del mòbil per veure-hi bé. Només havia de trobar una planta amb fulles liles i ja podria marxar. Ho podia fer. Es va anar endinsant més i més a la cova, però no veia la planta per enlloc. El terra estava cada vegada més humit i la cova es feia més estreta. Li costava no tocar les parets. I aleshores la va veure. Un arbust immens de fulles liles que sortia de dins la roca. Perfecte. Arrancaria unes quantes fulles amb un mocador per no haver-les de tocar i ja podria sortir. 

Va guardar el mòbil per tenir les mans més lliure. La foscor sobtada no li permetia veure bé on trepitjava. El terra estava mullat. I va relliscar. I va caure. Directa dins de l'arbust. Es va quedar paralitzada. Es va imaginar milers de bacteris recorrent-li la pell. Li van venir basques. Va respirar fons. Fent un gran esforç, es va intentar aixecar, però va sentir un dolor intens al turmell i va tornar a caure. El cor se li va començar a accelerar. 

Intuïtivament, va allargar la mà per agafar l'ampolla de gel desinfectant, disposada a tirar-se'l per sobre. Però l'únic que en va caure va ser una trista última gota. Se li havia acabat el gel. Les coses no podien anar pitjor. Va intentar relaxar-se i pensar. Necessitava ajuda. Va agafar el mòbil i va trucar l'única persona de la zona de qui tenia el número: el seu psicòleg. Ell li va contestar que no patís, que sabia on estava la cova i que ara hi anava. Que sobretot no es mogués.

I allà, esperant, estirada sobre un arbust dins d’una cova fosca i humida, li van començar a venir records a la memòria. Records de quan era petita i s'estirava sobre la gespa alta a la nit per observar les estrelles. Records de quan anava d'excursió al bosc amb la família i es menjaven les cireretes de pastor que collien pel camí. Records de quan jugava amb les seves amigues a tirar-se unes espigues que s'enganxaven a la roba i que segons la llegenda popular indicaven quants “novios” tindries. 

Les llàgrimes li van inundar els ulls. I de sobte la va envair un desig enorme d'abraçar aquella planta, d'olorar-la, de llepar i mastegar cada fulla, i de deixar que aquella sensació infectés cada cèl·lula del seu cos.

Elna Roca
Share by: