Dissabte 28 de març
set pecats capitals-escòcia-hortènsies

Se'ls havia girat feina. Ara que tenien a la meitat de la població mundial més vulnerable que mai, havien d'aprofitar. Últimament, entre el ioga, el mindfulness, les dietes sanes i el cooperativisme, semblava que tothom se'ls volia treure de sobre. Però ara que la sensibilitat de la gent estava arribant al seu límit, seria més fàcil que els tornessin a fer cas. La xocolata i els pastissos van ser el que va irrompre a les cases amb menys resistència. La dita “el roce hace el cariño” tampoc va tardar a fer-se efectiva i els llits es van convertir en els grans santuaris del plaer. I quina mandra llevar-se quan no s'havia d'anar enlloc. Però tant de “roce” aviat va fer aflorar els primers crits i les primeres discussions, també incentivades pels expedients de regulació temporal. Les empreses, veient el que els venia a sobre, no estaven disposades a gastar ni un duro en els seus treballadors. Sempre quedaven les festes als balcons, que sempre succeïen a barris que no eren el teu. Per què la resta de la gent tenia veïns més divertits? I a tot això, el govern central es creia superior a tothom i no parava de treure militars a les rodes de premsa que es creien els amos del país. L'Infern era una festa. Els set pecats capitals estaven exultants.

Però un matí, quan el món es va llevar, no es podia creure el que veia. Els carrers, les places i els balcons estaven inundats per un mar d'hortènsies blaves. Un veí amb insomni va explicar que durant la nit havia vist com totes aquelles flors queien del cel, com si fossin una fina pluja de primavera. Molts es van sumar a la seva història. Aquella nit havien plogut hortènsies. La gent les va utilitzar per decorar els balcons, les finestres i l'interior de les cases. I l'aroma de les flors aviat va començar a fer el seu efecte. El bròquil va esgotar-se dels supermercats, que no sabien què fer amb l'excedent de xocolata que ja ningú comprava. La gent es llevava a les sis del matí cada dia per fer ioga, pilates i tai-txi. Les parelles van convenir que era millor donar-se un espai i van fer-se un horari per repartir-se les habitacions de la casa. Les empreses van decidir donar tots els seus diners a la sanitat i es va decidir limitar les festes als balcons a alguna cosa que tothom pogués fer: tocar la flauta dolça. El govern va caure rendit a l'evidència que ho estava fent tot malament i es va enfonsar.

Els set pecats capitals treien foc pels queixals. Per què el Cel sempre s'havia de ficar pel mig? Volien jugar? Doncs ells també jugarien. Tenien l'antídot perfecte per aquella pluja d'hortènsies. Una pluja de cards. Però on podien trobar tants i tants cards? Fàcil. A Escòcia. Allà el card era la flor nacional i n'hi havia per tot arreu. Els set pecats capitals van arreplegar totes les fúries de l'Infern i junts van anar cap a Escòcia. Es van posar a recollir cards fins que en van tenir suficients per inundar el planeta sencer. El matí següent, el món es va llevar cobert d'aquelles flors liles. 

Però el Cel no va tardar a reaccionar, i la nit següent va tornar a fer ploure hortènsies. Així, quan una nit plovien hortènsies, la següent plovien cards. La gent va començar a decorar les seves cases amb les dues flors i la combinació d’aromes va inundar les ciutats i els pobles. I es feien pastissos de xocolata, però també es menjava sa. I les parelles feien l'amor, però també es donaven el seu espai. I la gent feia exercici, però es permetia el luxe de ser mandrosa en alguns moments. I seguia havent-hi discussions, però també reconciliacions. I les festes als balcons també aplaudien el nen o la nena que decidia tocar la flauta dolça per als seus veïns. I les empreses van decidir pagar als treballadors la part del seu sou que l'atur no cobria (és un conte, no?). I el govern va acceptar els seus errors, va treure els militars de les rodes de premsa, i va decidir escoltar més i parlar menys.

Elna Roca
Share by: