El món: un relat sense fi

(Comentari de Pablo Ley)
Qualsevol comentari a un llibre és sempre un punt de vista, però en el cas del llibre d'Òscar Vilarroya, Somos lo que nos contamos, és especialment pertinent tenir clar des de quin punt de vista parles perquè hi ha més d'un nucli d'interès. D'entrada caldria dir que Òscar Vilarroya és un neurocientífic, i el punt d'arrencada de la seva reflexió parteix, amb tota lògica, de les eines amb les quals el nostre cervell, evolucionat al llarg de centenars de milers d'anys, construeix això que nosaltres anomenem una visió del món. Hi ha, segons explica, un impuls narratiu original que genera unes estructures narratives mínimes que ell anomena el relat primordial. 
Oscar Vilarroya: Somos los que nos contamos. Cómo los relatos construyen el mundo en que vivimos. Ariel, Editorial Planeta. Barcelona, 2019.
L'acumulació de relats primordials farà al final possible una visió narrativa del món com a totalitat, és a dir, una visió en la qual la temporalitat i la causalitat integren totes les experiències en un únic univers de sentit. Una eina d'aquestes característiques en un món senzill, natural, permet a l'ésser humà una comprensió més o menys fiable de la seva realitat immediata. Però a mesura que el món es fa més gran, més complex, cada cop més allunyat de la natura, la visió del món resultant d'aquesta acumulació integrada de relats primordials pot anar sumant també una infinitat d'errors fins convertir-ho tot en un monstruós disbarat (com Vilarroya exemplifica en el primer capítol del llibre centrat en el cas de les bruixes de Salem). Des del bebè que comença a explicar-se el món encara sense paraules, fins l'adult que ha de decidir el seu vot en unes eleccions, tot pot explicar-se des del relat primordial i els mecanismes que el construeixen.

Una mirada dramatúrgica

De fet, una de les parts més interessants per a mi del llibre, que llegeixo aquesta vegada des del punt de vista de dramaturg, és justament quan Òscar Vilarroya aborda els mecanismes mitjançant els quals el cervell reuneix l'allau d'informacions que rep simultàniament de tot arreu i per tots els seus sentits fins fer-se una composició de lloc d'allò que està passant al seu voltant. No costa gens imaginar-se aquest cervell en acció com el cervell de qualsevol espectador assegut en la foscor d'una sala de teatre. En aquest punt és on Somos lo que nos contamos em sembla un autèntic i esplèndid festí.

En el centre d'aquest procés vertiginós està aquesta facultat tan simple com és la capacitat de tot espectador de construir un encadenament de relats primordials que el permetin explicar-se el que està passant dalt de l'escenari. Assenyalaré, a tall d'exemple, uns quants d'aquests punts que em semblen especialment rellevants des d'aquest punt de vista.
  • Un: El relat primordial és un procés prelingüístic, és a dir, adquirit evolutivament abans de l'adquisició del llenguatge. (En teatre, cada acció que es veu sobre l'escenari obliga a establir amb precisió el relat primordial sobre el qual es fonamenta: tot respon a un perquè.)
  • Dos. És una activitat involuntària com la respiració. (En una dramatúrgia, i per més que tractem d'anul·lar qualsevol lligam causal, al final l'espectador tindrà, involuntàriament, en el seu cap un relat del que ha vist.)
  • Tres. Anticipa el que ha de passar, activa la generació d'hipòtesis sobre el desenllaç del relat i ens obliga a donar-li un sentit. (Els famosos silencis de Pinter es carreguen de sentit justament per aquest motiu.)
  • Quatre. Activa una sèrie de processos implicats en la cognició social, entre els quals destaca la teoria de la ment, que ens permet imaginar-nos que és el que els altres pensen. (Qualsevol estudiant d'interpretació sap com és de difícil “enganyar” un espectador; no per casualitat l'actor en grec era anomenat ὑποκρίτης, es a dir, hypokrites, que va acabar donant el nostre hipòcrita.) 
  • Cinc. Tot consisteix en ordenar els esdeveniments al llarg d'una sèrie de forma versemblant, raonable (principi de coherència temporal, contextual, causal) i eficaç. (Cap professor de dramatúrgia té cap dubte al respecte, en tot cas pot preguntar-se per què, si els processos són innats, és tan difícil aconseguir un relat escènic que reuneixi totes aquestes condicions.)
  • Sis. El relat resultant pot ser, això no obstant, tan divers com a Rashomon, la pel·lícula d'Akira Kurosawa, a la qual Vilarroya dedica un apartat. (Dramatúrgicament l'ambigüitat, que facilita precisament la diversitat de lectures, pot tenir un efecte poètic sempre i quan no es produeixi l'anihilació del sentit.)
  • Set. El relat primordial aparca la lògica formal i aplica tot tipus de tracamanyes com l'analogia, la heurística i els biaixos cognitius. (L'anàlisi d'estratagemes, sobre les quals resulta impossible estendre's ara perquè són moltes, constitueix un dels blocs més fascinants per a qualsevol dramaturg i director... i confirma tantes intuïcions creatives.)
  • Vuit. Tot passa dintre de la caixa negra del cervell inconscient, és a dir, sense que l'espectador arribi a adonar-se cabalment de tot el que ell mateix aporta al relat. (La sobreconstrucció que resulta necessària per part de l'espectador per a comprendre qualsevol peça teatral ens hauria de fer prendre consciència de l'enorme capacitat de qualsevol espectador, malgrat que hi ha entre la professió la tendència a considerar el públic un element passiu.)
  • Nou. Finalment, tot està sotmès al toc d'alarma de l'amígdala cerebral que ens avisa constantment dels perills que ens amenacen. (I que, en el teatre, manté a l'espectador intensament actiu a la butaca.)
Només per aquests nou punts que assenyalo, crec que paga la pena detenir-se a llegir el llibre de d'Òscar Vilarroya. Però hi ha més motius.

Una mirada periodística

Somos lo que nos contamos m'interessa també per les seves implicacions periodístiques. A mida que avança el llibre, Òscar Vilarroya proposa la construcció de relats cada cop més complexos, però que de sobte opten per prescindir d'ajustar-se a la realitat i comencen a introduir-se en terrenys cada cop més perillosos.

Per exemple, està el que Vilarroya anomena el relat impropi, que és el relat inadequat però que serveix per a calmar el nostre desassossec. Aborda també allò que anomena el relat estúpid, amb exemples concrets basats en la política i l'economia, però també en la ciència. I finalment aborda dos fenòmens actuals com les fake news –que, associades a la construcció grupal, poden generar relats políticament indesitjables– i les bombolles narratives –que es fonamenten en la nostra credulitat–.

Gran part d'aquests fenòmens estan directament associats al creixement espectacular d'internet que ha suposat la destrucció de l'ecosistema comunicatiu anterior. La lentitud del paper o de la televisió contra la instantaneïtat de la xarxa, ha suposat una transformació enormement positiva en molts aspectes, però no en tots. El veritable problema és que l'absència d'un discurs sòlidament elaborat des de mitjans solvents ha donat ales a tota la varietat de relats inadequats i estúpids, fake news i bombolles narratives sovint perverses.

Una mirada pedagògica

Aquesta proliferació de relats incontrolables m'interessa especialment com a usuari d'internet, però també com a pedagog. El llibre d'Òscar Vilarroya aporta dades importants per a la reflexió en tot dos sentits.

El panorama de relats inadequats que dibuixa el llibre m'espanta com a usuari d'internet. Resulta tan fàcil deixar-se arrossegar per aquest corrent constant de relats, alguns d'ells delirants, sobre la realitat. Tots som víctimes de la nostra pròpia capacitat de fabular. La bondat del món depèn, en gran mesura, de l'esforç realitzat per a construir un relat de qualitat, és a dir: d'una visió del món que defugi el simplisme que ho explica tot massa bé, massa fàcil.

Somos lo que nos contamos m'interessa, per fi, com a pedagog, perquè estic en contacte constant amb alumnes d'edats compreses entre els divuit i els vint-i-tants anys, una generació que ja ha nascut i crescut amb internet i que, de vegades, està encara mancada d'eines intel·lectuals per a afrontar la nebulosa informativa. O desinformativa. Davant d'això, Òscar Vilarroya proposa: combatre el mal relat, desemmascarar-lo parant especial atenció al relat simplificador, alertar sobre els perills d'allò que sembla raonable (però que no ho és necessàriament), entrenar el pensament crític, i desenvolupar l'alfabetització digital.

Un llibre necessari. Una reflexió útil. Una perspectiva estimulant.

Finale

No em resisteixo a copiar un fragment de l'Òscar Vilarroya i justament el que es refereix a la conformació de les ideologies. Hi ha tantes ideologies que parteixen d'un relat primordial senzillament pervers... només cal una reflexió de cinc minuts per identificar uns quants relats impropis en el centre mateix del nostre pensament ideològic:

“[…] una ideología no es otra cosa que un sistema de relatos sobre cómo funciona el mundo y sobre cómo debería ser, basado todo él en unos pocos relatos primordiales, como, por ejemplo: “la sociedad es desigual por naturaleza”, “la sociedad funciona mejor con la iniciativa individual” o “hay que desconfiar de la iniciativa individual porque el ser humano es egoísta”. Las ideologías nacen de asumir algunos de esos relatos y de construir un conjunto de principio y reglas que ofrecen un modelo sobre cómo funciona el mundo y sobre cómo mejorarlo. En otras palabras, las ideologías fuerzan una visión narrativa del mundo.” (pág. 239)
Share by: