No hi ha bons ni dolents,

només percepcions subjectives

per Àngels Bassas

ELS PROCESSOS CREATIUS 5

"La naturaleza procede como Shakespeare o Goethe, en cuyas obras cada personaje, así se trate del mismísimo diablo, tiene la razón mientras esté presente y hable; porque el personaje es concebido tan objetivamente, que no podemos por menos de sentirnos atraídos y cautivados por sus intenciones: pues, al igual que ocurre con las obras de la naturaleza, ha sido desarrollado a partir de un principio interior, que hace que lo que dice y hace, parezca natural, y por lo tanto necesario."

 Arthur Schopenhauer

Sóc... dolenta?

Aquesta és una pregunta que es fan els actors quan els toca interpretar un personatge veritablement vil de l'univers dramàtic.

I m'hi jugo alguna cosa a que molts i moltes us ho heu plantejat en algun moment de les vostres vides, quan heu fet alguna acció teòricament reprovable, d'una suposada dubtosa aprovació moral, o bé quan fèieu el que crèieu que havíeu de fer segons els vostres preceptes i conviccions més íntimes, però els altres us ho retreien o ho sotmetien a una àcida crítica, titllant-ho d'inacceptable o jutjant-ho malament.

M'ha tocat interpretar unes quantes "dolentes" al llarg de la meva carrera com a actriu i sempre dic el mateix als meus alumnes: no has de "jutjar" al teu personatge, sinó defensar-lo acèrrimament, malgrat tot i tothom, perquè l'has de "viure".

Entendre els motius que l'han portat a fer determinades accions. Indagar quins antecedents l'han marcat profundament, quines circumstàncies personals han conformat i dibuixat la seva naturalesa, quines agressions o amors l'han dut a reaccionar, actuar, sentir o pensar, precisament, d'aquella manera. Veure i sentir les dificultats, conflictes interns i externs amb què es topa i la situació en què es troba. Com s'adrecen, li parlen, la tracten, l'escolten, la miren... o el que diuen i pensen els altres d'ell o d'ella. Furgar en el seu ADN: l'heretat a les venes i l'adquirit pels esdeveniments viscuts. Descobrir els seus més íntims desitjos, inclinacions, objectius i super-objectius més profunds que l'han portat a dir i verbalitzar el que diu, i a fer aquelles accions concretes. Una acció és sempre una reacció.

Us posaré un exemple de personatge dramàtic que he tingut la sort i el privilegi de personificar en la meva pròpia pell: Goneril, al Rei Lear, de Shakespeare (CDN- Teatro valle Inclán, Teatre Romea, sota la direcció de l'estimat Calixto Bieito).

Exemple de "dolentes" que he tingut la sort i el privilegi d'interpretar, i que m'han aportat un grandíssim coneixement de l'ésser humà o consciència de les múltiples arestes de l'entramat origami que pot arribar a ser una persona... Aquest gran regal que és el nostre ofici: encarnar personatges que ens aporten consciència de com és, o pot arribar a ser, la complexa naturalesa humana.

L'actriu anglo-americana Marie Booth Russell en el paper de Goneril (1911)

Goneril assassina la seva pròpia germana, Regan, traeix al Comte de Gloster fins al punt de propiciar que li treguin els ulls, és infidel el seu marit, el Duc d'Albany, amb el bastard i vil Edmund, nega asil i aixopluc al seu ancià pare en plena tempesta inclement, utilitza Oswald, el seu majordom, per als seus propis propòsits...

I vosaltres direu: què dolenta, no?

Doncs, segons com es miri. No em toca a mi, ni és la meva feina com a actriu, decidir si ho és o no. Ja ho farà el públic, això. Segur que la jutjaran, criticaran, es revoltaran, s'indignaran....o...s'enamoraran d'ella.

Si... La meva feina és aconseguir que també l'entenguin i fins i tot l'estimin, o els agradi.

Fer que caigui bé una dolenta és tot un art.

I és divertit per als actors i actrius fer de dolents!

Quan vaig haver de ser ella, la filla gran de Lear, no em va quedar més remei que intentar entendre-la, defensar la seva aguda i esmolada llengua, sentir els seus desitjos més amagats, i defensar les seves accions en les meves pròpies carns mentre sentia martellejar els seus pensaments en el pessigolleig shakespearià de la meva veu.

Goneril no ha tingut infantesa, ni amor paternal.

Lear es comporta a l'inici de l'obra de forma despòtica, imprevisible, irascible, masclista, condescendent i despietada. No mostra cap sentiment cap a ella ni cap a les seves germanes i, ja a la primera escena, són per a ell simples fitxes de repartició d'un estat que atorga a tres homes, com si aquestes tres dones fossin objectes o cartes que s'intercanvien en benefici del seu govern. Arriba a fer-li una maledicció terrible perquè no concebi fills. És fàcil imaginar-se quin pare va tenir Goneril de petita... i a saber com la va tractar... o ignorar.

La menysprea en públic només perquè ella es nega com a dona a obeir les seves regles i imposicions, a acceptar el malbaratament de la hisenda i de l'economia del regne com a bona futurible governant, a permetre les constants disbauxes dels seus arrauxats amics i criats que només beuen i destrossen la seva pròpia casa, i perquè rebutja els seus constants canvis d'humor que el fan comportar de forma aleatòria, colèrica, obstinada i injusta, des del moment en què demana a les seves filles quina l'estima més o quina l'ensabona millor, per a donar-li més dot segons el que contesti... Com si l'amor es pogués mesurar en paraules o es pogués pagar amb moneda.

Goneril "traeix"( paraula que implica un judici... per tant també podria ser: "és fidel a si mateixa") quan rebutja el seu marit perquè és un home "amb fetge de llet" que no sent res, que la jutja i critica, que no la veu, que no la valora, que no li fa costat, que no es posiciona i que es veu dominat per la inacció, el dubte permanent i la covardia.

S'enamora d'un Edmund que la tracta, la veu i la valora per primera vegada com una dona, i que, intel·ligentment, com a bona estratega i dona política, li serveix i és apte per a salvar el regne d'invasions foranes i per a rescabalar les pèrdues del seu país.

Ah, coi... què curiós... eh? Vaja, vaja... potser entenent la nena Goneril entendrem el "monstre" fet dona.

Una altra suposada "dolenta" que he interpretat, Estrella (de La vida es sueño, de Calderón de la Barca), deixa anar una rèplica molt adequada a l'home que aspira com ella a tenir el poder: "... advertid que es baja acción / madre de engaño y traición, / el halagar con la boca / y matar con la intención". (Per cert... curiosa coincidència, dues dones, Goneril i Estrella, amb la mateixa condició; no les deixen ser dones d'Estat i són jutjades com a dolentes per voler governar i per dir el que pensen...)

El judici extern estarà inevitablement en mans del públic, i... com a la vida mateixa... també les persones es posicionaran o inclinaran al teu costat o en contra teva, practicaran la generosa comprensió i empatia, o bé aplicaran el rebuig èrtic de la intransigència, segons la seva pròpia percepció subjectiva de les coses.

Schopenhauer afirma fins i tot que ningú pot veure per sobre de si mateix, en el sentit que només pot apreciar i comprendre l'altre d'acord amb la seva pròpia intel·ligència, naturalesa i percepcions...

"Las personas de talento son invisibles para quién carece del mismo, y toda valoración, es el producto de multiplicar la valía del evaluado, por la esfera de conocimientos del evaluador".

Qualsevol judici respon inexorablement a les necessitats, desitjos, inclinacions, afeccions i gustos de la mirada personal i intransferible de qui et mira i jutja.

Per tant... a l’escenari, deixem de banda el judici i siguem lliures per a retratar la naturalesa humana amb sinceritat i credibilitat per fer que sigui una experiència única i irrepetible per qui ens està mirant. Perquè el teatre és essencialment això: un lloc on podem mirar la vida, de cara, i sense límits.

ÀNGELS BASSAS

14 de gener 2021

Altres articles de l'Àngels Bassas