Sembla, doncs, urgent, establir uns criteris clars respecte a dos conceptes relacionats com són el de dramatúrgia i el de text, amb el qual la dramatúrgia té una relació molt més complexa del que podria semblar.

Dramatúrgia: una definició

En qualsevol cas, i pensant en l'ús que li donarem, el concepte de dramatúrgia quedaria millor enquadrat sota un concepte més ampli de poètica teatral. I és evident que tota dramatúrgia ha d'estar atenta a tot allò que tingui a veure amb el procés de creació teatral, des del sorgiment mateix de la idea, fins al moment mateix de la representació, quan el procés, gràcies a la col·laboració del nombrós elenc de professionals arriba a la seva fi convertit, com a producte final, en espectacle.

El que m'interessa destacar és que al darrere de cada gest, de cada objecte, de cada paraula, de cada ombra, de cada pirueta i pallassada, de cada composició plàstica, és a dir, rere cada un dels elements escènics que componen l'obra, hi ha (o hauria d'haver-hi) una densíssima trama conceptual que els sustenta. És precisament aquesta trama conceptual, recolzada en les trames narrativa, emocional i sensorial, allò que jo entenc com a dramatúrgia. O, dit en altres paraules:

Dramatúrgia és el dens entramat conceptual, narratiu, emocional i sensorial a partir del qual sorgeixen tots i cada un dels elements escènics que componen l'obra, inclòs el text dramàtic.

És important no oblidar-se d'aquest fet i és important no confondre aquest procés amb el de l'escriptura. Qui hagi assistit a un procés d'assajos, coneix perfectament la quantitat de paraules que precedeixen i embolcallen cada decisió escènica. Aquest anar i venir de les paraules, aquest teixir i desteixir les idees en capes superposades de estructures conceptuals, narratives i escèniques, aquesta construcció evanescent de la imaginació que es concreta en la totalitat dels elements que queden dintre de l'espai de significació que és l'escenari, això és el que justament entenc per dramatúrgia.

Vista d'aquesta manera, resulta evident que la dramatúrgia supera amb molt el simple procés d'escriptura, que és només un dels trams (no necessàriament el primer) en els quals s'aplica aquesta forma de pensament. La dramatúrgia és, a més, un procés col·lectiu de reflexió en el qual s'acumulen les idees de tots els que han participat en ell. El destí final del procés s'ubica en allò que anomeno “espai de significació” i que és el lloc on s'esdevé tot (l'escenari) i on cada cosa, davant dels ulls de l'espectador, té l'única funció de significar (i on tot el que no significa no és més que soroll). En definitiva, la dramatúrgia (molt lluny de posar-se al servei del text, com de vegades se sol dir) es posa al servei exclusiu d'impactar sobre el públic, de colpir-lo tant intel·lectualment com sensorialment de la forma més directa possible amb l'objectiu de transformar-lo (discutirem en un altre moment el concepte de catarsi, un dels conceptes més controvertits de la història de la teoria dramàtica).

El text dramàtic: una definició

El concepte de text, en sentit etimològic, prové de la paraula “texere”, teixir, i el que es teixeix són, òbviament, les idees que després es redueixen a paraules. Idees enteses en el seu sentit més ampli, com a conceptes purs o com a imatges i representacions recollides del món de l'experiència i reelaborades en el de la imaginació. En el procés d'emissió/recepció la concatenació de les paraules, sigui de forma oral o escrita, té com a únic objectiu facilitar, en la ment del receptor (lector o oient), la reconstrucció, sempre aproximada i imprecisa, de l'entramat d'idees que hi havia en l'origen. En cap cas les paraules són anteriors a l'univers de sentit. En cap cas les paraules contribueixen a res més que a evocar l'univers de sentit original. L'eficàcia amb la qual les paraules recullen i evoquen l'univers de sentit original és el que veritablement ens commou (i fins ens commociona) en la literatura, sigui quina sigui la forma que adopti la paraula.

A diferència de la poesia, que gairebé es diria que observa amb lupa l'univers de sentit en el qual deté la seva mirada i en la qual la paraula assoleix la seva màxima puresa, i de la narrativa, que busca una reconstrucció del complex univers de l'experiència humana i en la que la paraula és l'únic element de l'expressió i recull la totalitat de tot el que vulgui transmetre's, el teatre fa que el text es compongui fonamentalment d'al·locucions –en forma de monòlegs i diàlegs–, mentre que les acotacions –quan n'hi ha– solen donar referència succinta de les accions i de la resta d'elements escènics. El text teatral, doncs, es limita a recollir una part de tot allò que vol transmetre i no desenvolupa –o no desenvolupa de forma literàriament detallada– una part molt rellevant d'allò que el públic acabarà percebent. Potser hagi arribat doncs el moment d'intentar una definició del text dramàtic:

El text dramàtic és l'ordit conceptual, narratiu, emocional i sensorial recollit en paraules –diàlegs, monòlegs, acotacions– d'allò que posteriorment serà l'esdeveniment escènic.

De tot això es dedueix un extens procès de pensament anterior a la fossilització en forma de text. I també que, en el procés que porta fins la concreció escènica, són molts altres els processos de reflexió que cal abordar.

La dramatúrgia posterior al text dramàtic

A “Lingüística i poètica” (1) George Steiner diu que “ la literatura es lenguaje, pero lenguaje en estado especial: un estado de total significación ”. Aquest estat de total significació és, sense dubte, aplicable al text teatral, però també és aplicable a cada un dels elements escènics que no tenen cabuda (no sempre poden tenir cabuda) en l'obra escrita. Precisament en aquest estat de total significació que Steiner detecta en la literatura descobrim com a mínim un paral·lelisme amb el procés de dramatúrgia posterior (a vegades simultani) al sorgiment del text dramàtic.

Total significació (tal com la concep Steiner, en el sentit més transcendent) seria la recerca (gairebé podria dir-se la conquista) de les reverberacions últimes del llenguatge. Total significació vindria a ser, al final, el recompte del món tal com el concep la societat en que tal succés té lloc (2) . És, en definitiva, la totalitat del coneixement humà.

Llegida així, la total significació és més una aspiració de la crítica (no només literària), que de la dramatúrgia. La crítica se situa a l'altra costat del procés d'emissió, tracta d'establir el garbuix de vincles de tot tipus entre l'objecte del seu comentari i l'univers de l'imaginari, entre el seu objecte i la societat on i per a la qual ha estat creat. Qualsevol punt de vista que es vulgui i pugui adoptar (històric, sociològic, estètic, filològic, filosòfic, econòmic, polític, psicològic...) aporta sense cap mena de dubte una nova cara al poliedre de la mirada social. 

Tot i que la dramatúrgia habita aquest territori inabastable del coneixement i sovint el recorre en tots els sentits, de vegades de forma erràtica, a la recerca de les perles del pensament, no és això, òbviament, el que busca la dramatúrgia. El que sí busca és armar el mecanisme que permeti desencadenar aquesta total significació. És el que buscarà el text dramàtic, però també, i en cada una de les seves parts, la posada en escena: ho buscarà el director, com a responsable últim del missatge que s'emet des de l'escenari; ho buscaran, cadascú des dels seus propis mitjans, l'escenògraf, el dissenyador de vestuari, el de llums, el compositor quan n'hi ha, el creador de l'espai sonor quan la música es substituïda per sorolls, el dramaturg (sigui o no l'autor de l'obra que es representi i si és que hi intervé en el procés); ho busquen cadascun dels actors des del personatge que han d'encarnar... Al llarg de tot aquest recorregut, en aquest esforç extraordinari de pensar un únic objecte des de llenguatges totalment diferents, es verifica, en efecte, el procés de dramatúrgia.

Un procés de dramatúrgia que comparteix el mateix territori que la crítica, però que es deixa guiar per la intuïció creativa, pel mateix gust de crear, per les certeses indemostrables com ho és la de creure conèixer què desitja el públic, pels hàbits intel·lectuals i estètics d'una societat, pel caprici i la curiositat. Rere la personalitat d'un creador batega sempre un complex univers imaginari que és magmàtic, impulsiu, inconscient. Davant de tant de foc d'artifici, l'únic que intenta la dramatúrgia és posar un cert ordre en el caos i el desconcert. Organitzar les perles i pedres precioses de tal manera que resultin una joia excepcional.

Pablo Ley

13.3.2020

(anar al següent article)